Com és força sabut, la cineasta Pilar Miró va passar per la seva vida, tant per la professional com per la personal, amb l’empenta d’un autèntic cicló d’energia! Amb fama de tenaç, inflexible, combativa i antipàtica, Pilar Miró ha deixat per a la història del món audiovisual, unes quantes pel·lícules i molts espais dramàtics de televisió enregistrats per a la cadena estatal TVE. També va deixar empremta del seu pas per la sempre relliscosa vida política…

Pilar Miró, LilíPilar Miró, treballadora incansable. Fotografia: arxiu particular P.Miró.

De manera injusta, va seure en dues ocasions al banc dels acusats. La primera vegada arran de l’escàndol i conflicte que va suposar la seva pel·lícula El crimen de Cuenca. L’argument, basat en fets absolutament reals, denunciava les cruels tortures infringides per la Guardia Civil a dos homes detinguts i acusats d’assassinat. L’objectiu era aconseguir, fos com fos,  la seva confessió. Temps després, quan els dos acusats complien condemna a la presó, es va demostrar que eren del tot innocents, perquè el pretès assassinat mai no s’havia produït. La suposada víctima del crim, era ben viva!

El 1979, any de El crímen de Cuenca cinematogràfic,  les “restes del franquisme” encara disposen de considerable influència i poder. Acusada d’injuriar el bon nom dels del “tricorni”, la pel·lícula va ser prohibida i Pilar Miró processada segons l’obsolet però incomprensiblement encara vigent,  Codi de Justícia Militar.

Un cas aquest, que perfectament ens pots recordar el de La Torna de Joglars i Albert Boadella…

Eren temps incerts i encara perillosos…, que l’any 1981 trobaran el seu esperpèntic corol·lari la nit del 23F, amb “la benemèrita” assaltant el congrés dels diputats.

La Trinca canta La dansa del sabre:

Quan escoltàvem per la ràdio
el vot de la investidura
amb tricorni i metralleta
treu el cap la dictadura
i ens quedem esparverats…garratibats!

Pilar Miró, Lilí
Eren temps que afortunadament no tornaran!

La segona vegada que Pilar Miró es veu immersa en problemes judicials, és quan, arran del seu càrrec com a directora general de RTVE, -atorgat aquest pel govern del PSOE- l’oposició més dretana l’acusa de malversació de diners públics. Diuen que se’ls ha gastat ampliant el seu vestuari personal…El mal de la calumnia  ja estava fet i Pilar Miró va haver de dimitir a l’espera de judici. Quan aquest arriba, és absolta sense càrrecs.

Però no tot són entrebancs i pals a la roda per a Pilar Miró. Al llarg de la seva carrera obtindrà diversos premis, entre d’altres el del Festival de Cinema de Berlín

Pilar Miró, Lilí
El que sustenta Pilar Miró no és un titella, sinó el guardó de l’Ós de Plata del Festival de Cinema de Berlín. Fotografia : arxiu particular P.Miró

Ara i aquí però, únicament volem aturar-nos en un dels seus espais dramàtics per a televisió. Concretament en el primer de la seva carrera i en l’únic relacionat amb el món dels titelles. En aquell primer dramàtic de l’any 1966 que, després de sol·licitar-ho insistentment als seus directius, li concedeixen realitzar.

Fins aquell moment, la Miró, treballadora fixa a la plantilla de TVE,  s’avorria sobiranament, condemnada a realitzat programes banals d’entreteniment, com un dedicat a la moda que duia per títol: La revista femenina.

El primer espai dramàtic que Pilar Miró té al seu càrrec és el conte Lilí, original de Paul Gallico i adaptat per a la televisió per Fernando García de la Vega.

Lilí, ja havia tingut amb anterioritat, l’any 1953, la seva versió cinematogràfica a Hollywood, dirigida per Charles Walters.

Pilar Miró, Lilí

Cartell promocional de la pel·lícula “Lilí”, amb el personatge protagonista i els titelles

El personatge de Lilí és una noieta orfe, extremadament ingènua i tímida. Totalment desprotegida, busca feina en una ciutat de províncies. Allà, coincideix amb un circ. I a l’instant se sent atreta per la màgia i l’ambient artístic que es respira. I per ser més exactes, se sent captivada per Marcus, un mag i prestidigitador amb notables habilitats seductores…

Lilí, aconsegueix treball en aquell circ en qualitat d’ajudant de manipulació dels titelles de Berthalet, un titellaire amargat, distant, que en altre temps havia estat ballarí, i ara, havent perdut una cama a la guerra, viu tancat en sí mateix i només dedica atenció als seus titelles i marionetes. Berthalet sembla fred, però oculta un cor sensible… que, d’amagat, batega per la dolça Lilí…

La innocent Lilí, no aconsegueix el veritable amor de Marcus, aquest només n’hi concedeix un de frívol i fugisser… I per acabar-ho de complicar, en el circ també treballa l’esposa de Marcus. I la gelosia entra en acció…!

Acomiadada, arrossegada per la frustració, vençuda, decebuda, Lilí es disposa a suïcidar-se…, però l’aparició i el crit coral i oportú dels titelles de Berthalet, aturen aquella acció fatal!

En estat de xoc, trastornada…, Lilí confessa el seu desengany amorós als titelles, sense tenir consciència, en aquell moment d’irrealitat mental…, que darrera d’aquells ninots hi ha una veu i unes mans que els atorguen vida i els fan ser amables i acollidors. Lilí, canta amb els titelles la coneguda i entendridora : Hi-Lilí, Hi-Lilí.

Cançó que la versió cinematogràfica de Hollywood havia fet molt popular gràcies a la veu i l’encant del personatge Lilí, interpretat per Leslie Caron. La secundaven els actors Jean Pierre Aumont en el personatge del mag Marcus. I Mel Ferrer en el del titellaire Berthalet.

Quan torna a la consciència real, Lilí pensa en aquell hostil Berthalet, aquell titellaire que li ha donat feina…! I per primera vegada pensa que el voldria conèixer més a fons, penetrar en la seva ànima tan reclosa…

Pilar Miró, Lilí
Lilí i els titelles, en una seqüència de la versió cinematogràfica de Hollywood

Alhora, la gent del circ decideix que el número musical que improvisadament Lilí ha cantat amb els titelles, és brillant! Volen que Lilí sigui readmesa i que el número formi part de l’espectacle…!

Per a la seva Lilí de TVE, Pilar Miró confegeix el repartiment de personatges de carn i os, atorgant el de la jove Lilí a Enriqueta Carballeira. El seductor Marcus l’interpreta Fernando Guillén. I l’esquerp  titellaire, Alvaro de Luna.

Qui sap… si per a trobar la millor manera de comunicar-se amb els personatges titelles, Enriqueta Carballeira va demanar consell al seu amic Gonzalo Cañas, prestigiós titellaire i també actor i productor de teatre i cinema, amb el qual havia coincidit, l’any 1963, en el repartiment de la  pel·lícula Confidencias de un marido.

Pilar Miró, Lilí
Enriqueta Carballeira, en el personatge de Lilí

Pilar Miró no vol fer una realització convencional, sinó creativa, màgica. Amb la col·laboració del decorador Bernardo Ballester, decideix que s’ha de concedir molt valor i protagonisme als decorats circenses. I encara més, als personatges dels titelles.

Sobre aquesta segona opció, troba fortes reticències per part del personal directiu. Són una gent amb el pensament encartonat i rutinari, que defugen qualsevol innovació artística i consideren poc oportú donar importància a “uns simples ninots de cartró”. Pel perill, argumenten, que l’espai s’arribi a veure com destinat a un públic infantil.

Pilar Miró, Lilí
Pilar Miró amb el titellaire Berthalet (Alvaro de Luna) al plató on es grava “Lilí”. Fotografia: arxiu particular P.Miró.

Pilar Miró no s’arronsa!, al mig del plató, irada, exclama : “Sóc una empleada fixa de televisió, tinc el sou assegurat, però de cap manera vull caure en la rutina, no em deixaré portar per l’anar fent. No m’ho toleraré. Aquest és el meu primer espai dramàtic i serà magnífic.  I tindrem uns excel·lents titelles perquè el guió així ho reclama!.”

D’acord amb el Departament de Decoració, comandat pel seu amic  Bernardo Ballester, Pilar Miró es preocupa de que cada titella tingui una construcció perfecta, i quan un no li agrada prou, ordena rectificar-lo. També exigeix que hi hagi focus especials, situats convenientment per a il·luminar detalls concrets dels titelles. I que aquests focus tinguin uns filtres difusors per tal d’evitar reflexos de llum a la cara dels titelles. Considera que tractant-se d’unes cares petites, qualsevol reflex intens les faria “desaparèixer”.

I s’ocupa de controlar personalment  que el pintat de les cares presenti una policromia encertada en vistes al seu “traspàs” a la gama de tons grisos, quan els titelles siguin enregistrats per les càmeres. Recordem que a Espanya, la televisió en color no va ser possible fins a entrar en la dècada dels anys 70.

Pilar Miró té cura de tots els detalls, grava les seqüències amb dedicació, sense cap pressa. I diu: “Jo crec que els titelles han de tenir la llibertat de la seva pròpia màgia”.

Pilar Miró, Lilí
Pilar Miró, geni i figura! Fotografia: Jordi Socías /Cover
.

I quasi com una provocació…, Pilar Miró s’inventa determinades seqüències oníriques. Mitjançant la tècnica cinematogràfica del “fos encadenat”, fa que el rostre del personatge Marcus de carn i os, passi a transformar-se en el rostre d’un Marcus titella. I a continuació, que el rostre del titella passi a transformar-se en el del personatge que interpreta Fernando Guillén.

Crea el mateix doble efecte amb el personatge de Berthalet, passant del rostre de l’actor Álvaro de Luna al del seu homònim de cartó. I a l’inrevés.

Pilar Miró, no només es recrea en els titelles, sinó que els enregistra en “primer pla”! Als despatxos, els “jefes” s’enfilen per les parets i vaticinen que aquell serà el primer i últim espai dramàtic de Pilar Miró!

La intrèpida i desafiant realitzadora s’inventa també una seqüència on Lilí, en somnis…, veu girant al seu voltant, com un remolí, tots els personatges titelles…

Pilar Miró, Lilí
Un personatge titella, –aquest en un dibuix patró- destinat a la Lilí de Pilar Miró. Fotografia: B & B.

En els anys seixanta del segle passat,  tots els espais dramàtics de televisió es trobaven sotmesos a una rigorosa censura i presentaven una estètica molt convencional, sempre inscrits en un codi interpretatiu realista-costumista que ningú gosava alterar.

Els atreviments estètics de la Miró, que avui ens poden semblar d’allò més normals, eren llavors veritables alteracions de les normes. Inadmissibles i desconcertants per una TVE rígida, que venia a ser com un funcionariat, com un apèndix ministerial.

En aquell any llunyà de 1966, -amb les desconsideracions a la cultura pròpies d’una dictadura- el destí dels titelles de Lilí, -un cop finalitzada la gravació- no va ser un lògic i acollidor magatzem d’attrezzo, sinó un oblit, o una pèrdua, o una galleda d’escombraries, o un vés a saber què se’n va fer…?

Pilar Miró, Lilí
Un altre personatge titella, –aquest en un dibuix patró- destinat a la Lilí de Pilar Miró. Fotografia: B & B.

A les moltes restriccions que la pròpia TVE s’imposava a sí mateixa, s’hi podia sumar l’allau de protestes que, en forma de trucades telefòniques provinents d’espectadors vetlladors de la més estricte moral i de l’estètica més rància, sovint col·lapsaven la centraleta dels estudis de televisió de Prado del Rey. Trucades considerant que s’havia emès alguna imatge massa procaç o pertorbadora. O que l’escot en el vestit d’una actriu era massa vertiginós. O que s’havia filtrat una idea massa d’esquerres. O que determinada paraula era ofensiva, o etc, etc.

Contràriament als mals auguris dels directius del ”Ente”, aquella Lilí amb considerable protagonisme dels titelles va agradar molt. De manera que Pilar Miró va continuar enregistrant dramàtics per a TVE. I ben aviat va fer-se un lloc entre els realitzadors més considerats.

És molt possible però…, ho aventurem com a hipòtesi?, que quan es va emetre Lilí, la centraleta de Prado del Rey rebés alguna trucada “ancien régime”…, queixosa per  haver vist substituïda, ni que fos per un segon, la imatge apol·línia i viril del galant Fernando Guillén, per la d’un titella. A ulls de l’insensible i “telefònic” televident, un simple ninot sense suc ni bruc…

Etiquetas: , , ,