La cartellera del teatre de titelles a Barcelona és cada vegada més esplèndida i generosa, mostrant el bon nivell que les arts visuals de l’espectacle tenen a casa nostra i, en aquest cas concret, els espectacles de titelles dirigits al públic infantil i familiar. En aquest article parlarem de tres obres vistes darrerament: ‘Petons’ del Teatre de l’Estenedor, ‘En Perico sense por” de Titelles Vergés, i ‘Petjades’, de Periferia Teatro.

Petons

Vet aquí un espectacle que fa unes setmanes es va poder veure a la programació de Titelles al Born. Obra de Margarida Carbonell, amb dramatúrgia i titelles de David Laín i de la mateixa Marga Carbonell, s’ha de dir que ‘Petons’ va fascinar al públic familiar que va acudir a la Sala Moragas del Born Centre Cultural.

Petons, de L'Estenedor

Amb una factura exquisida pel que fa a la posta en escena i una gran originalitat en el disseny dels titelles i de l’escenografia, es nota que aquesta obra ha nascut sota un impuls de ‘necessitat creativa’. Amb ganes de risc i d’anar més enllà en el plantejament general de l’espectacle, l’obra força als límits una temàtica de caire intimista i un registre que podríem denominar ‘psico-fisiològic’, ja que la part més substanciosa de la història transcorre a l’interior del cos del protagonista, un noi que no sap expressar els seus sentiments ni fer petons.

Petons, de L'Estenedor

Un gran encert és la recreació d’aquest interior, amb la imponent boca convertida en l’obertura d’un castellet de titelles. Els titellaires es veuen obligats a crear un món que acaba sent fascinant, en combinar la fantasia dels contes per a nens, presentada a través d’un surrealisme fresc i desenfadat, amb la realitat fisiològica del cos. Un  món del tot original, en tractar-se d’una mena de paisatge poc habitual –la companyia El Espejo Negro també va tractar aquest paisatge en l’espectacle ‘El Fantástico Viaje de Jonás el Espermatozoide’, una de les seves millors obres per a nens–. L’Estenedor ho encara a través d’una interessant clau poètica, simbòlica i quasi bé psicoanalítica, amb un llenguatge fresc, àgil i ple d’ambigüitats, així com de cops d’ull dirigits tant als nens com als més grans. El resultat és que s’acaba ficant a la butxaca l’espectador de totes les edats.

Petons, de L'Estenedor

L’obra mostra la maduresa de L’Estenedor, una companyia que és capaç de crear espectacles amb un rigor interpretatiu tan elevat, amb música i cançons originals i una escenografia i uns titelles d’exquisida qualitat. A destacar la feina dels dos manipuladors, David Laín i Marga Carbonell, impecables en la tècnica de manipulació a la vista sobre taula, amb una elegant i digna presència de neutralitat posada al servei dels titelles. El ritme àgil de l’obra hi ajuda, amb els seus constants canvis d’escena: els titelles i llur vitalitat manen, i els manipuladors compleixen amb la seva funció de servei: donar-los-hi veu i moviment.

Petons, L'Estenedor

Un espectacle que hauria de tenir encara molt més recorregut.

‘En Perico sense por’, de Titelles Vergés

Vam poder veure al Born un clàssic dels Titelles Vergés, i també en certa manera de la tradició catalana del Titella Català, ja que en aquest espectacle, Sebastià Vergés i Montserrat Abalate recreen algunes de les escenes i rutines clàssiques. Personatges com en Pericu, nom amb el que més s’ha encarnat el putxinel·li català, en Tòfol, el Dimoni o la Bruixa, són algunes de les figures que surten en aquesta obra feta per al lluïment manipulador dels titellaires.

Titelles Vergés
Perico i el Dimoni.

El castell, el cementiri, el bosc de les bruixes i el infern, vet aquí els diferents espais de l’obra, ben representats per quatre magnífics decorats dels Germans Salvador. Uns espais que permeten desplegar situacions ben arquetípiques de la tradició titellaire, basades en la relació d’en Pericu amb els seus “dobles oposats”: en Tòfol que exerceix de personatge tanoca, covard i simple, motiu pel qual es guanya no poques garrotades; la Bruixa, faceta truculenta de l’heroi, i sobretot el Dimoni, l’alter ego per antonomàsia del Titella o Puxtinel·li català.

Titelles Vergés
La Bruixa.

Tant en Sebastià Vergés com la seva companya Montserrat Abalate fan una bona demostració del seu domini de l’ofici amb una exhibició de rutines típiques de garrotades, que no s’excedeixen en la violència però que tampoc s’ensucren en demesia. Magnífiques les caramboles de cops entre els diferents personatges, o les fintes que fan que el Dimoni o en Pericu acabin colpejant a en Tòfol, que atrau totes les garrotades. Clar que és el Dimoni qui finalment s’emporta la Grossa.

Per cert, molt interessant que hagin incorporat el personatge de Putxinel·li com a presentador de l’obra, i encarregat també de tancar-la. Un costum d’influència francesa que havia utilitzat també en Didó i que té la gran virtud de lligar la tradició catalana amb la del Guinyol i del mateix Polichinelle, que tantes relacions van tenir en el passat.

Titelles Vergés
El Dimoni i la màquina de fer botifarres.

El gran domini de les veus, de la gestualitat dels titelles i del ritme de l’espectacle que tenen els Titelles Vergés, fa que el públic quedi enganxat a l’acció de la història des d’un primer moment. Els espectadors, gran i petits, vam poder gaudir al Born d’una impecable demostració d’ofici, propi de qui ha mamat des de petit els secrets del Titella Català. En Pericu va fer de nou de les seves, i esperem que les segueixi fent durant molt de temps.

Titelles Vergés
Sebastia Vergés i Montserrat Abalate amb alguns dels seus titelles.

‘Petjades’, de Periferia Teatro.

La Puntual, el teatre més petit de Barcelona, com a ells els agrada definir-se, és un espai en el que amb regularitat es pot veure el treball d’algunes de les millors companyies de titelles del país. Dins del programa del seu Festival d’Hivern, vam poder veure l’última obra de la companyia Periferia Teatro de Múrcia, ‘Petjades”, que s’estrenava en la seva versió en català.

Periferia Teatro
Mariso García, de Periferia Teatro.

L’espectacle es sustenta en una temàtica alegra i entranyable, com és la relació entre l’humà i el gos, dues espècies del Regne Animal que un dia van decidir col·laborar: la primera com a amo, i la segona com ajudant. Les seves feines han estat les relacionades amb el món de la caça i dels ramats, tot i que ara, en la nova etapa urbana dels homínids Sapiens, exerceixen per regla general d’animals de companyia (‘pets’, en anglès). Com es van trobar aquests dos vells amics? Com s’inicià aquesta tan fecunda com llunyana relació?

Periferia Teatro ens ho explica a través d’un relat senzill i clar, pensat per als més petits, amb una excel·lent interpretació de Mariso García sota la direcció de Juan Manuel Quiiñonero Redondo. La figura del llop, sempre tan devaluada en les històries per a nens, adquireix aquí tot un elevat relleu de dignitat evolutiva en la seva qualitat d’esglaó anterior al gos actual.

Domini de la veu, del ritme escènic, i un coneixement de la sensibilitat dels més petits són les característiques d’aquesta veterana companyia, com ho ha demostrat a bastament en els seus darrers espectacles. Una companyia ben familiar a casa nostra, en haver aconseguit trobar a Catalunya un públic que segueix amb fidelitat les seves obres. Seguirem atents les seves petjades.

Etiquetas: , , , ,