Les berrugues en alguns dels capgrossos de la imatgeria festiva i popular de molts pobles del nostre país poden tenir relació amb les protuberàncies a la cara d’alguns personatges com Gianduja del teatre de titelles piemontès, com també poden estar relacionats amb alguns personatges de la Commedia dell’arte. Però sembla ser que aquests personatges amb berrugues que veiem a les celebracions populars dels nostres carrers i places tenen el seu origen en uns altres anomenats esparriots.
Lligamosques d’Olot.
Aquests capgrossos tant singulars tenien la missió d’espantar mosques, precedien als gegants i anaven espantant mosques, entenent aquestes a tota aquella canalla que barrava el pas dels solemnes personatges. Tot i així trobem informacions, com la del cas del Lligamosques d’Olot, que se’ls hi untava mel al front perquè les mosques i altres insectes anessin a la seva testa i deixessin d’empipar sota les faldilles dels gegants als seus portadors.
El Mastegamosques de Calella.
El Pollo de Moià.
L’esparriot podria ser l’antecessor del capgròs amb berrugues a la cara i era un personatge abillat amb una màscara o caputxa, tenint la mateixa funció que els espantamosques anteriorment nomenats. Avui encara podem trobar esparriots convivint amb els capgrossos a segons quines manifestacions populars, per exemple el Pollu de Moià o el Mastegamosques a Calella.
El Berruga de Figueres.
Aquests personatges, esparriots, berrugues …, encara avui tenen la missió d’espartar les mosques, prenent la forma de joc amb els més menuts, però sense deixar-los d’empaitar amb tota mena d’estris. A la ciutat de Vic, la canalla es plantava davant el Cap de Llúpia i per a fer-lo enfadar li cridaven: ‘mori el Merma!!’ (nom que provenia d’un dels seus portadors anomenat Miquel Comerma).
El Cap de Llúpia de Vic.
La funció d’aquests personatges és molt similar: originàriament obrir pas a la comitiva dels gegants i això volia dir que era tota una autoritat en l’ordre del seguici, no es podia fer res contra el que ell manava. Avui s’ha mantingut el joc d’autoritat i burla sobre ella, bàsicament entre la gent més menuda. Cal fer notar la gran similitud facial entre molts d’aquest personatges, sobretot entre el Lligamosques d’Olot, el Merma o Cap de llúpia de Vic i el Berruga de Figueres. Aquests tres personatges van ser objecte d’una exposició que va voltar diversos indrets de la nostra geografia, com en feia ressò en el seu moment l’article de Cesc Martínez a aquestes mateixes pàgines i que podeu veure aquí. També podeu trobar més informació a l’enllaç del catàleg de l’exposició.
Família Llúpia de Vic.
Altres casos rellevants amb la cultura d’aquest personatges és la creació de famílies d’esparriots, com és el cas de Vic on existeix la família de Caps de Llúpia, formada per la Llupiesa o Vella, el Nen o Noi del Llúpia i el mateix Merma o Cap de Llúpia, que entre tots tres fan una ballada que té tres parts, una per cada un dels membres: el Nen fent trapelleries, la Vella rondinant i el Merma imposant l’ordre.
Sabies que a Alsamora hi ha un esparriot? Es diu lo cachot