Sovint es troben, als diaris o altres medis de comunicació, metàfores o comparacions que tenen per centre els titelles o el titellaire. “Titellaire”, en la metàfora de vol baix, és inevitablement el que controla els fils, el que “manipula” i això és aplicat a polítics, financers o enredaires de diverses castes. De la mateixa manera, “titella” és, invariablement, l’esser manipulat, l’indefens.
Portada de la novel·la de Thackeray ‘Vanity Fair’.
Aquesta mena de metàfores, escrites o dibuixades (recordeu Charlie?), es troben sovint. Normalment són repetitives i avorrides, però de cop i volta se’n poden trobar de ben curioses. La darrera que m’ha sorprès és la que reprodueixo més avall. És un fragment de la darrera obra de Jo Nesbô, prestigiós escriptor noruec de novel·la negra traduït a tot el món. L’inspector Harry Hole està intentant enxampar un assassí múltiple i pensa en veu alta:
-Vuit assassinats. Ara és el rei, és a dalt de tot. S’ha construït un univers en el que sembla que tot l’obeeix. És el titellaire, i juga amb vosaltres. Sobretot amb tu, Harry. Costa de veure per què t’ha triat a tu, potser ha sigut casualitat. A poc a poc, però, a mesura que controla més els titelles, buscarà emocions més fortes. Parlarà amb els titelles, se’ls acostarà, gaudirà dels seus triomfs allà on els pot assaborir més, amb aquells sobre els quals triomfa. Però va ben camuflat. No es mostra com un titellaire, al contrari, fins i tot pot semblar servil, algú que es deixa manar, infravalorat, que no t’imaginaries mai que pogués dirigir un drama tan complex.
Caricatura extreta del blog de ‘El Viejo Topo’.
Curiosa visió del titellaire, la de Jo Nesbo.
Tens tota la raó referent a l’ús, molts cops amb intenció despectiva, dels mots titellaire i titella. Una de les darreres frases que he sentit en que intervé metafòricament un dels mots que ens ocupen, i que per a mi en aquest cas no té perquè tenir una intencionalitat ofensiva, és la de: ‘titellaire és aquell a qui li agraden les tites’, referida a la condició d’homosexual d’una persona.
Cal dir però, que aquestes metàfores no només han passat amb l’ofici de titellaire, també amb l’ofici de pallasso han estat utilitzades per a qualificar negativament a alguna persona o col•lectiu. Tan és així que el desaparegut Monti (Joan Montanyès) portava a escena l’espectacle ‘Forum Pallassos 2 mil & Pico’, escrit pel cineasta David Trueba, en el que es criticava la pràctica d’intrusisme per part dels polítics en l’ofici de pallasso.