Màgia i titelles tenen moltes coses en comú. Potser la principal sigui que ambdues disciplines creen un espai d”il·lusió’ en el que els objectes són i no són allò que semblen ser. Un barret de copa és un capell per posar-se al cap però també és un niu d’ocells, o una fàbrica de mocadors. Un bastó es converteix de sobte en una serpent. I un tros de fusta se’ns apareix com un personatge que ens explica un conte. Una ‘il·lusió’ que ens empeny a transformar la realitat en quelcom diferent d’allò que és o sembla ser.

La Casa Màgica, Xevi
El mag Xevi i Cesc Martínez, Cap de Redacció de Putxinel·li, davant la Casa Màgica.

Però si ja costa convertir una vareta màgica en fum, unes cartes en confeti, o una senyoreta en un lleó, molt més complicat és imaginar-nos algú capaç de transformar una casa sencera en una casa màgica plena de sorpreses que serveix per a tot menys per a ser habitada. Aquesta mena de miracle titànic és el que ha realitzat el mag Xevi, una figura del tot insòlita i excepcional en el món de la màgia i de l’espectacle del nostre país.

Si hom s’entreté a donar un cop d’ull a la seva carrera professional, quedarà literalment impressionat per la quantitat de gires, espectacles, premis, homenatges, llibres, reptes i agosaraments escènics de tota mena que conté. Una carrera que al llarg dels anys s’ha focalitzat envers un objectiu clar: la creació d’una ‘obra total i definitiva’, un do de pit dels que només es poden fer com a culminació de tota una carrera artística, com és la conversió d’una magnífica casa pairal situada a Santa Cristina d’Aro, en una ‘casa màgica’ en tots els sentits de la paraula.

La Casa Màgica, Xevi

Se li ha de dir museu i de fet està considerat com el museu de màgia més gran i complet del món, amb reconeixements explícits de nivell internacional que així ho declaren. Però la paraula ‘museu’, tot i que atrau al públic culte i als turistes visitants, sovint mata el corc vitalista i espanta els que sobretot volen ‘viure’ la il·lusió i no tant veure-la i estudiar-la. Per això en Xevi l’ha anomenat ‘La Casa Màgica’, un lloc dedicat íntegrament a canviar el significat de les coses i a remoure les bases de la nostre percepció.

En ella no hi viu cap ‘humà’ en el sentit canònic de la paraula, però sí moltes criatures de tota mena que, en tancar-se les portes, gaudeixen de la sana promiscuïtat que dóna la intimitat secreta d’un espai consagrat a la imaginació. Una casa convertida en una escenografia, en un decorat barroc i funambulesc, en un impossible possible, en un d’aquests museus basats en el principi de l’acumulació, que són els que més agraden als nens i els que millor ens poden transportar vers altres dimensions paral·leles.

La Casa Màgica, Xevi
El jardí.

Envoltada d’un magnífic jardí que conté sorpreses i escultures pensades per a ser gaudides, la casa s’imposa per la noblesa de les seves línies. Sembla ser que Xevi la va comprar feta una ruïna el 1998 i que el 2001 obria ja les portes. Amb no pocs tocs de vareta màgica, el mag la va redreçar fins adquirir l’aspecte que ara ens mostra, de casa rica i elegant.

Ens rep l’amo de la casa, d’una altura impactant, de trets marcats pels escenaris, afable i sol·lícit, qui de seguida ens introdueix a unes dependències laterals, allà on segurament abans es guardarien els carruatges i les cavalleries. Ens rep però un so de fira. A la dreta, un gegantesc aparador conté una orquestra de micos que es belluguen amb un enrenou de mil diables. Mai havia vist un autòmat d’aquestes dimensions! Prové de les Atraccions Apol·lo, com molts altres artefactes de la casa, un lloc entranyable y màgic de la ciutat de Barcelona que només perviu en la memòria dels qui van tenir la sort de veure-les en funcionament. Recordo que havia pujat algunes vegades a les vagonetes del seu túnel del terror, misteriós, ple d’inferns i altres paisatges d’ensurt. Algunes de les figures que decoraven aquells abismes de la imaginació rauen ara a la casa del mag Xevi.

La Casa Màgica, Xevi

Ens assabentem de que la col·lecció d’autòmats del Museu és una de les més completes del país: quaranta tres peces totes en funcionament! Algunes, verdaderes meravelles que en una subhasta pujarien una bona col·lecció de zeros. En aquelles cavalleries al costat de la casa, hi figuren els més sorollosos. Quan es posen tots en marxa, l’acústica ens trasllada a dimensions paral·leles en el temps.

La Casa Màgica, Xevi
Xevi i el contrabaix.

Potser per marcar aquest contrapunt perceptiu, un contrabaix gegant, el més gran del món, segons ens indica el nostre guia, domina la sala. Una mà surt d’un dels forat obscurs de l’instrument: encara que no es belluga, sabem que marca la respiració de la sala. Amb la boca oberta, anem mirant els detalls: el triler autòmat a la caixa de vidre, la ballarina que balla sobre una cadira, una cistella de bambú plena d’espases que la travessen, una caixa vermella d’impossible sortida utilitzada pels escapistes, a la paret, un infinit de premis emmarcats que il·lustren la vertiginosa carrera d’aquest mag que solia conduir per les ciutats amb els ulls tapats…

Abans de sortir, ens quedem bocabadats de nou davant l’orquestra de micos, aquesta impactant peça francesa de 1910 que s’exhibia a les Atraccions Apol·lo…

Encara no hem entrat a la casa, i ja estem quasi sense esma!

La Casa Màgica, Xevi
Figura de Simó el Mag.

Al costat de les cavalleries convertides en espai de fira, una nova sorpresa: la casa té una capella –on per cert s’hi van fer les primeres misses després de la Guerra Civil a Santa Cristina d’Aro– dedicada a la meditació religiosa, amb una figura que domina darrere l’altar: la de Simó el Mag! Una inquietant imatge amb una serp d’ulls brillants al costat. Una capella pagana i ambigua, com no podia ser d’una altra manera, que reivindica la figura d’un sant que no acaba de ser sant, una devoció envers qui va ser, segons sembla, un dels primers mags professionals que han passat a la història… Inquietant i poètic.

La Casa Màgica, Xevi
L’estàtia i els barrets.

Sortim i ens dirigim a la casa. A l’entrada, davant la porta, una estàtua de bronze d’un cavaller medieval ens amenaça amb l’espasa. Al seu voltant, una pluja de barrets. Els de tots aquells que han perdut els caps per no haver sabut guardar els secrets de la màgia… Un advertiment habitual de qualsevol iniciació…

La Casa Màgica, Xevi
La pitonissa.

Entrem i un autòmat amagat entre cortines ens interpel·la: la pitonissa. Una mà assenyala la carta del nostre destí. Peça dels anys seixanta, semblant a la que hi ha també al Tibidabo, segurament exhibida a l’Apol·lo. Un drac amb un ou al davant ens dóna la benvinguda. És el Guardià de la Porta. Controla el vestíbul i fita a tot aquell que entra. L’ou ens indica que la nostra visita es pot convertir en un nou origen. Els ous contenen móns encara per desplegar-se. Potser ens l’ofereix? O ens l’hem de guanyar? El drac, una peça de ferro colat propi de l’artesania catalana, rau hieràtic, més amable que amenaçador. Darrera, veiem el fenomen acumulatiu de les peces en vitrines i armaris de vidre: jocs de mans de tota mena, daus, cartes, varetes màgiques, llibres sobre la matèria, fotografies, miralls, cubilets… I penjats a les partes, cartells històrics fabulosos, de mags llegendaris dels segles XIX i XX, o dels múltiples congressos i certàmens de màgia, molts d’ells organitzats pel propi Xevi.

La Casa Màgica, Xevi
El drac i l’ou.

A l’esquerra, una nova sala d’autòmats, alguns d’ells verdaderes joies. Sens dubte ens trobem en un dels Sancta Sanctorum del Museu: la noia que levita i es fica dins el cercle del mag, el sol i la lluna que es substitueixen damunt d’un cos sense cap, dos pallassos magnífics ballen entre miralls -peça francesa de l’any 1880, segurament l’autòmat de més valor de la col·lecció.

La Casa Màgica, Xevi

La Casa Màgica, Xevi

En una altra habitació, unes mans donen cartes damunt d’una taula. Enlloc apareix el cos: són unes simples mans màgiques. A dreta, dins d’una vitrina, dos ninots de ventriloquia de la família Roca. El seu realisme demacrat produeix una certa sensació d’angúnia. No se’ls veu gaire feliços. Potser enyoren els escenaris.

La Casa Màgica, Xevi
Dos ninots de ventriloquia de la Família Roca.

De sobte, una cara es posa a riure i ens parla. A tot arreu salta la sorpresa i un petit ensurt. La realitat es belluga en aquesta casa d’una manera inquietant.

Entrem en un petit teatre. No podia faltar en una casa dedicada a la màgia. Per alguna cosa som al Museu més gran del món en aquesta especialitat. El teatre té capacitat per a unes cinquanta persones: butaques envellutades de vermell. A l’escenari, dos autòmats fan la funció: un negre amb un manubri de mà, i assegut, un noi amb un manubri de peu. Al fons de l’escenari, immenses fotos mostren a Dalí xerrant amb el mag Xevi. Segons sembla, solia fer jocs de mans a la casa dels Dalí. Una amistat corroborada per una profusió d’imatges.

La Casa Màgica, Xevi
Autòmat amb el manubri.

De sobte entrem per territoris prohibits: la sala de màgia negra. Fetitxes, déus de la fertilitat, calaveres, dimonis, llibres poc aconsellables, cartes del Tarot, màscares animistes, figuretes del vudú, amulets, espelmes vermelles, tambors per cridar els esperits… Una atmosfera carregada de la que sortim aviat.

La Casa Màgica, Xevi

Abans de pujar als pisos de dalt, visitem la cava o més aviat les masmorres: botes de vi, caps tallats, esquelets, calaveres, una nina, i la deessa Kali representada per una figura immensa articulada de fusta tallada. Te la trobaves quan anaves en vagoneta pels túnels de les Atraccions Apol·lo: bellugava els braços i treia la llengua.

La Casa Màgica, Xevi

Ens enfilem al primer pis -per unes escales on la barana és plena de caps amb llum- i entrem en un altre dels sancta sanctorum del Museu: la Sala Roca.

El mag Xevi va ser una de les persones que va comprar una bona part de la col·lecció de la família Roca, quan aquesta es va posa en venda ja fa anys. El MAE del Institut del Teatre també va comprar una bona col·lecció de peces. Malauradament, el gruix de les figures que constituïen el fabulós Museu Anatòmic que els germans Roca tenien al carrer Conde del Asalto (el Carrer Nou de la Rambla), se’l va emportar un col·leccionista holandès. On deuen ser aquestes peces? Algunes encara les va poder pescar el Museu de la Medicina -com la Venus anatòmica exhibida durant l’exposició Metamorfosis, al CCCB.

La Casa Màgica, Xevi

La Sala Roca impressiona per la qualitat dels seus cartells i d’un immens decorat que omple una paret. Hi ha marionetes de fil, curiosament xineses, que aquells titellaires i homes de l’espectacle deurien comprar per exhibir-les en les seves representacions. Caps de ninots de ventriloquia, un d’ells força inquietant, embotit en una campana de vidre…

La Casa Màgica, Xevi
Ninot de ventriloquia a la sala Roca.

Entrem a la sala dedicada al pintor Josep Albertí, gran amic de Xevi. L’art i la màgia sempre han sigut amigues. Ho demostren els dos ulls fets pel famós ceramista Artigues, definits com ‘L’ull que tot ho veu’, o la Balancina impossible (amb una punxa que se’t clava a l’esquena si hi seus) feta per Modest Cuixart, un ‘Homenatge a la Màgia d’en Joan Brossa’. Un capgròs del mateix Xevi rau al costat d’una voluptuosa Marylin Monroe. Tot és màgic i surreal en aquest cambra en la que les arts s’emmirallen amb l’il·lusionisme.

La Casa Màgica, Xevi

Donem voltes i més voltes per les diverses habitacions. Impossible descriure la magnificència acumulativa del lloc. Un miracle que només s’explica per una qüestió de voluntat tossuda i de vocació. En tot cas, no podem fer més que recomanar-ne una visita, obligada per a tots aquells que s’estimen la figuració desdoblada de la realitat, siguin mags, titellaires i simples artistes del que sigui.

Un museu de la màgia on els titelles, representats en la figuració desbordant de la casa, sigui aquesta explícita o el·líptica, parlen pels descosits.

Etiquetas: , , , ,