Ha tingut lloc la setmana anterior el dissetè Festival Internacional de Teatre de Teresetes a Palma de Mallorca, un dels festivals més arrelats del país que ha aconseguit creuar els anys de vaques flaques amb una extraordinària dignitat, cosa que sens dubte li augura un futur sòlid i del tot consolidat. I si això ha estat possible, és degut a la tenacitat eficaç, primmirada i sempre a la recerca de la qualitat, de la seva directora, na Aina M. Gimeno, membre del col·lectiu Elàstic Nou Produccions responsable de l’organització del festival (veure entrevista feta l’any passat per Cesc Martínez a Putxinel·li).

Festival de Teresetes

Tenir, per exemple, a una primera figura del món titellaire com és Hugo Suárez, el qual va impartir a més el curs ‘Els cos dramàtic, mim i figures corporals’, és apostar per una política que no accepta baixar el llistó de la qualitat. Igualment haver aconseguit portar tres companyies més de l’estranger, algunes d’elles de gran renom i llarg historial, com és la companyia The Train Theater, de Jerusalem, o una posada en escena ambiciosa i minimalista, com és el treball dels francesos de la cia. Bakelite, que van assistir amb dos espectacles de considerable embalum, té un mèrit extraordinari. Sobretot quan els mitjans són escassos i s’han de fer miracles amb el pressupost.

Un dels secrets del Festival és la seva extensió per la illa: enguany, han estat tretze, a més de Palma, les localitats que s’han engrescat a convidar algunes de les propostes del Festival. Concretament, Alaró, Alcúdia, Algaida, Andratx, Campos, Felanitx, Inca, Muro, Pollença, Porreres, Sa Poble, Selva i Ses Salines. Un èxit de gran importància estratègica, ja que crear xarxa en l’exhibició dels espectacles és un dels requisits indispensables per aconseguir atraure a les companyies i alhora justificar, de cara a l’opinió pública i als responsables administratius, el sentit i l’aprofitament d’un festival. Una tasca aquesta que denota la implicació dels organitzadors per a una gestió amb cara i ulls.

Teatre Catalina Valls

A Palma, han estat quatre els espais utilitzats: el Pati de la Misericòrdia, un espai ample i tranquil, apartat del tràfic, ideal per a les famílies i els menuts; la Sala Petita del Teatre Principal, amb capacitat per a unes cent vint persones, molt ben dotada i d’acústica impecable; el Teatre Municipal Catalina Valls, situat en el noble Passeig de Mallorca, espai dedicat a qui va ser escriptora i coneguda actriu mallorquina; i la nova sala Trampa Teatre oberta per a la música i la performance més alternativa.

Rapsòdia de Cos, d’Hugo Suárez.

Val la pena detenir-se en aquest espectacle d’un dels creadors titellaires més originals de les últimes dècades, el mateix que en els anys vuitanta va crear junt amb Inés Pasic la companyia Hugo e Inés, la qual va obrir tot un espai nou al teatre de titelles: el que planteja el desdoblament figuratiu a partir del propi cos.

Hugo Suárez

Va ser el treball de mim iniciat pel peruà Hugo Suárez a Lima, i la seva peculiar tendència a mirar amb estranyesa aquelles parts del cos que semblaven escapar-se del seu control, el germen del que va néixer un art de la representació figurativa centrada en mans, colzes, genolls, cames, peus… Més tard, ja amb la companyia de la bosniana Inés Pasic, pianista de formació i potser per això dotada d’una gran sensibilitat en l’ús i el joc de les mans, el tàndem Hugo e Inés va començar a crear tot un llenguatge d’extraordinària sofisticació en el que només amb el cos i la simple manipulació de mans, colzes i peus,i  amb l’única ajuda de petits complements en forma de boletes, draps o nassos, aconseguien fer aparèixer del no-res extraordinaris personatges, dobles seus que semblaven sortir dels plecs invisibles de llurs propis cossos.

Hugo Suárez

Convertits en dos mestres reconeguts al món sencer -la llista de premis que han rebut no cabria en l’espai d’un simple article-, Hugo i Inés giren avui pel món amb espectacles unipersonals, tot i que mantenen el seu repertori com a duet. Fa poc, vam veure  a Inés a la Fira de Lleida (veure article aquí) i aquesta setmana passada va ser el públic de Mallorca el que va tenir la sort de gaudir de la feina com a solista d’Hugo.

Rapsòdia de Cos és un espectacle extraordinari que sintetitza en una hora la carrera artística de qui el representa. Com si es tractés de fer un repàs i alhora una reflexió sobre allò que ha determinat el seu llenguatge, Hugo tira del fil que va començar a teixir en els seus orígens: la seva feina de mim, quan amb aquesta tècnica ancestral del teatre va començar a descobrir que si certes parts del cos podien causar-li estranyesa a ell, també la causaria al públic. El número del cap que es desplaça d’un costat a l’altre quan s’aixeca un o l’altre ombro, és paradigmàtic en aquest sentit, per la sorpresa que causa al mateix intèrpret. El cap es belluga sol? Qui és aquest cap que llisca? És que potser no és el meu?… Preguntes que condueixen a una distanciació envers el propi cos i que obren la possibilitat de que certes parts d’aquest cos adquireixin vida pròpia, una identitat capaç de discutir amb la del mateix actor…

A partir d’aquest origen fundacional, i sempre des de la modèstia del teatre de carrer al qual Hugo mai ha renunciat, el mestre peruà va desgranant diferents números que il·lustren aquest procés de distanciació envers el cos, de rebel·lia dels personatges creats, del equívocs i de les disputes que es generen entre el jo governant i els jos emergents, sempre sota la mirada comprensiva però alhora entre trapella i admirada del propi Hugo, mirada clau per crear aquesta il·lusió d’estranyament i de veritat dels personatges.

Hugo Suárez

El contrast entre la senzillesa del procediment i el miracle de veure com neixen els diferents personatges, va conquerir el públic, enlluernat per un virtuosisme que busca en la veritat dels gestos més simples la màxima expressivitat. Una Rapsòdia de Cos que restarà en la memòria dels privilegiats mallorquins que van tenir la sort de gaudir-la.

La Dulce Ingeborg, el Crimen de las Marionetas, d’Andrea Cruz.

Va ser emocionant assistir a aquest espectacle centrat en el misteri que envolta la vida d’aquella marionetista alemanya que va viure a Eivissa, Ingeborg Shaffer, i que morí assassinada el 1977 amb una màquina d’escriure. Un cas que mai es va resoldre i que ha romàs en el misteri des de llavors. Ha estat la ballarina xilena Andrea Cruz, amb dramatúrgia de Nona Fernández, de la companyia La Madre, qui s’ha encarat amb molta valentia amb el personatge, que en l’obra pren vida un cop morta envoltada pels seus fantasmes, uns titelles que pengen d’uns fils.

La Dulce Ingeborg

Cruz ha optat per la versió més popular del crim de la marionetista, que s’explica a partir dels rumors sobre un complot d’antics militars i criminals de guerra alemanys, refugiats a Eivissa, decidits a fer-la callar per sempre. Una opinió rebutjada per la criminòloga Cristina Amanda Tur, autora del llibre “Crímenes de Ibiza y Formentera”, la qual s’inclina per la versió del policia que investigà el cas, el senyor Juan Antonio Villamor. Segons aquest inspector,  els més clarament sospitosos d’haver mort a Ingeborg van ser els dos germans Peter i Rolf Wohl Gemuth, dos joves amb antecedents (delictius però no nazis) que havien treballat per a ella, i a la casa dels quals es va trobar un relat de la seva mort, escrit per ells mateixos, proves però que no van convèncer al jutge.

La Dulce Ingeborg

Sigui quina sigui la veritat del cas -que mai sabrem-, el cert és que la hipòtesi escollida pels autors va com anell al dit per crear una obra plena de tensió en la que es fa un ús adequadíssim dels titelles per explicar les veus interiors o els fantasmes del personatge. I és en aquest sentit que ‘La Dulce Ingeborg’ destaca, per l’interessant ús que es fa de la combinació de dansa amb titelles: una interpretació, la d’Andrea Cruz, plena de veritat i sempre al servei de la relació amb els titelles. La disposició d’aquests, penjats d’uns fils que es perdien en el sostre de l’escenari i que retornaven lligats a una màquina d’escriure -la que va matar a Ingeborg-, és un dels punts més suggerents de la proposta. Així com la difícil manipulació que en fa la ballarina, sense mai perdre el seu paper -ni embolicar-se amb els fils-, que podem definir d’admirable. L’escena del castellet de titelles és també un dels moments àlgids de l’obra, amb un bon domini  de la tècnica i del ritme que indica una gran sensibilitat de Cruz pel desdoblament figuratiu.

La Dulce Ingeborg

El creuament de fils i titelles en l’espai, i els suggerents moviments del cos de la ballarina, que s’aixecava de la mort per retrobar-se amb els fantasmes de la seva vida, van despertar l’entusiasme del públic. La banda sonora, amb profusió de cites periodístiques dels anys setanta, que apostava per una certa repetició obsessiva dels seus efectes, en una clau potser també de l’època, va acompanyar l’acció amb molta rotunditat. La ballarina titellaire va enlluernar els espectadors, que la van premiar amb una sentida salva d’aplaudiments.

El Fantàstic Màgic d’Oz, de Titelles Sebastià Vergés.

La companyia constituïda per Sebastià Vergés i Montserrat Albalate, continuadors de la saga Vergés, una de les famílies més antigues a emprar la tècnica del Titella Català i l’única encara en actiu, va presentar no només a Palma sinó també a altres localitats de la illa, el seu espectacle El Fantàstic Màgic d’Oz, amb música de Joan B. Torrella. Un espectacle ja ressenyat per Putxinel·li (veure article de Cesc Martínez aquí) i que va demostrar un cop més el gran nivell tècnic i el domini que tenen del temps i de com relacionar-se amb el públic els Titelles Vergés.

Titelles Sebastià Vergés

Vaig veure l’obra en el gran pati de la Misericòrdia i puc testimoniar com les potents veus dels dos titellaires van mantenir tota l’estona l’atenció dels nens. Una obra que juga amb uns constants canvis de decorats, obra la majoria de Joan Salvador i que cerquen ser fidels a l’estil tradicional, amb cançons que van filant l’eix argumental, i amb una bona profusió de personatges sempre en escena. Uns titelles d’unes mesures que superen les tradicionals, i que a més mouen les boques en parlar, unes millores que Sebastià Vergés reivindica com un pas endavant en l’ús de l’antiga tècnica del Titella Català.

Titelles Sebastià Vergés
Fotografia de Jesús Atienza.

La gran professionalitat i l’ofici de Sebastià Vergés i Montserrat Albalate van brillar un cop més a Palma, admirant a un públic popular que seguia encantat les peripècies dels quatre protagonistes de l’obra: Dorothy, l’Espantaocells, l’Home de Llauna i el Lleó Poruc. Una obra que innova però que manté els trets tradicionals de les garrotades de tota la vida, ben dosificades i sense abusar-ne, com no podia ser d’altra manera. El domini en aquestes qüestions de Sebastià Vergés va quedar palès en l’escena de la bruixa i el lleó, hilarant per necessitat, amb uns procediments transmesos de generació en generació que funcionen com un rellotge amb el públic. Aquest no va dubtar, després dels abundosos aplaudiments, a acudir a l’escenari per veure de prop els titelles i treure’n les corresponents fotografies.

Titelles Sebastià Vergés
Fotografia de Jesús Atienza.

Etiquetas: , , , , , ,