Dóna gust viatjar als festivals de titelles quan aquests tenen lloc a ciutats tan agradables i dignes de ser visitades com és Palma de Mallorca. Sempre passa amb aquestes localitats que figura que són tan conegudes, que quan hi vas, tot et sorprèn i et meravella. I això malgrat el turisme, base econòmica de la riquesa de la illa com tothom sap. Potser perquè a principis de maig encara no som en la temporada més alta, la qüestió és que la ciutat ens va rebre amb la tranquil·litat ambiental i els magnífics tòpics que caracteritzen el principal eslògan publicitari de Mallorca: la illa de sa calma…

Però abans de relatar algunes de les sorpreses que ens reservà l’illa -cosa que farem en un proper article-, convé aturar-se en els espectacles del Festival que més ens van impactar. Ja hem fet menció de tres en l’anterior article, parlarem aquí, per començar, de la companyia Disset Teatre.

‘La vertadera història d’en Pere Pocapor’, de Disset Teatre

No sé d’on prové aquest nom numèric de la companyia, però sí podríem dir que si no van ser disset, van ser molts els encerts i les meravelles que ens depararen les dues actrius titellaires que van actuar al Teatre Municipal Catalina Valls el diumenge 10 de maig, a les 18h.

Disset Teatre, en Pere Pocapor

Proveïdes d’una impactant i agradable presència escènica, Carme Serra i Mary Ramírez, les dues tereseteres de la companyia, van ficar-se el públic de seguida a la butxaca. Potser allò que més va sobtar i agradar al respectable va ser el to desimbolt, fresc, mai ranci, sincer i carregat d’energia de l’actuació, segurament marca de la casa -era el primer espectacle que veia d’aquesta formació mallorquina-, que traspuava ofici, bona tècnica d’actor, una relació amb els titelles orgànica, de mena natural i no invasiva. Caram, vaig pensar, com si no fos poca cosa!

Disset Teatre, en Pere Pocapor

Un tema, el de la por, sempre una mica tabú en els espectacles de titelles, ja que l’hiper proteccionisme amb el que se sol embolcallar els nens des de petits, intenta evitar les sensacions incòmodes d’espant, ensurt o paüra. Fantàstica la interpretació de Carmen Serna en la seva ‘poruguitis aguda’, que sap com traslladar els espectadors a poc a poc a sensacions de por cada vegada més elevades, sense mai arribar ni al mal gust ni a la histèria ni al tremendisme.

Disset Teatre, en Pere Pocapor

L’ús de la manipulació a vista dels dos personatges que expliquen la seva història ens introdueix vers uns espais molt ben articulats de ‘teatre dins del teatre’, que constitueix un ric encreuament de línies argumentals tramades entre si. Un entrellaçat intel·ligent que no defuig la complexitat i que sap fer-se entenedor. Perfecte el punt i apart del número de màgia amb la nena del públic que desapareix dins una caixa: centra el fil de la història de la por al cor dels espectadors sense mai perdre el somriure, però sense fugir de la tensió o veritat del número. Més d’algun guionista de pel·lícules de terror aprofitaria l’escena per fer desaparèixer la nena de veritat. No és el cas de Disset Teatre, per descomptat, i l’obra,després d’aquest petit ‘tour de force’, aconsegueix enlairar-se encara més vers el seu acompliment dramatúrgic: arribar a pors cada vegada més sonades per a la fi vèncer-les.

Respecte als titelles, l’ús dels objectes que es converteixen en personatge es fa des d’una naturalitat orgànica i plenament reeixida, molt ben integrada en l’actuació de les tereseteres. El to fresc del conjunt més el bonic i seductor mallorquí que parlaven les dues actrius va fer que el públic, entregat a la història, se sentís còmode i relaxat. Fins i tot els que érem de fora ens vam sentir com a casa. Sens dubte un dels espectacles més gaudits del Festival de Teresetes.

Terror i Atracament, de Bakélite.

Dues van ser les propostes que portà al Festival de Teresetes aquesta companyia francesa de Rennes, al cor de la Bretagne: ‘La Caravana de l’Horror’ i ‘L’Atracament’. La primera, de carrer, i la segona, d’escenari.

Bakélite

Una tronada caravana de les que es porten enganxades als cotxes i que a vegades serveixen de domicili precari dels més marginats o que són escollits com a escenari de crims espantosos, és el centre d’allò que ens van presentar els Bakélite al magnífic Pati de la Misericòrdia, aquest edifici tan emblemàtic que va ser fundat pels jesuïtes el 1565. Un espectacle que en realitat ho era i no ho era, de disset minuts de duració i per a disset espectadors, els que caben ben apilonats a l’interior de la caravana -curiosa relació amb el disset de la companyia abans referida…

El més atractiu d’aquesta juguesca escènica de carrer és la síntesi que es fa entre contenidor i contingut, ja que la mateixa caravana on s’emboteixen els espectadors es converteix en el centre, el significat  i la metàfora principal de tot allò que ocorre, de tal manera que un cop ficades les disset víctimes dins la foscor de l’interior d’aquella caixa amb rodes, tot el que s’hi fa, ben marcat pel registre dels tòpics de terror, encaixa com anell al dit, pel simple fet de que l’espai és el just, l’adequat i el necessari.

Bakélite, Caravana de l'Horror
Alain Floc’h, porter i acomodador de la Caravana de l’Horror.

Els disset minuts són viscuts implacablement amb tensió i quasi bé amb terror, gràcies a l’estretor, la foscor total i la sonoritat agressiva, més uns quants cops d’efecte visuals molt ben dosificats. Ens invita al somriure i ens recorda que la cosa va de ficció, quan veiem dues sabates manipulades damunt d’uns taulons, indicant-nos el tot a través de les parts, propi del teatre d’objectes. La intel·ligència de la proposta radica en la sàvia dosificació dels elements que es posen en joc, començant pel mateix contenidor i acabant pels efectes, i els minuts de duració. Tots en vam sortir excitats, escaldats, satisfets i contents d’haver sobreviscut a l’engabiament.

La segona proposta de Bakélite va ser una sofisticada posada en escena d’una història de sèrie B explicada per un magnífic actor que feia de delinqüent principal, un segon que apareixia el·líptic, i un reguitzell de petits trucs, enginyosos mecanismes, gags de tota mena, i figueretes d’una estètica feta de parada d’encants, de souvenirs i del kitsch més tronat. Conduït per l’únic actor i director de la companyia, Olivier Rannou, amb tècnica d’Alain Floc’h i Sylvain Crozet, i música de Jean-Louis Briand, Braquage (L’Atracament) ens explica una operació molt ben planificada per un parell de pispes de pa sucat amb oli que tanmateix somien en realitzar l’impensable, cosa que fan gràcies a la imaginació surrealista i plena d’enginy d’Olivier Rannou.

Bakélite, Atracament

Inventiva inesgotable, com diu el programa del Festival, és en efecte el de la companyia Bakélite, que sap conduir l’espectador pels camins d’una història esbojarrada de còmic underground, amb dosis infinites de trucs i mil gags hilarants, alguns de gran impacte, com són, entre altres, les diverses maneres de fer aparèixer els cotxes en l’escenari. Finalment aconsegueixen el botí, una maleta que els transporta al paradís somiat d’una platja al Pacífic…

Bakélite, Atracament

L’obra ens porta del somni a la realitat banal d’uns objectes que volen significar els desitjos acomplerts dels personatges… Un món al revés, que denuncia la banalització no sols de la realitat sinó dels mateixos somnis, incapaços de convertir-se en altre cosa que no siguin deixalles. El públic s’ho va passar pipa i va aplaudir amb ganes.

El teatre de paper de The Train Theater.

Aquesta històrica companyia de Jerusalem -tenen un teatret que consisteix en un vagó de tren situat al bell mig d’una plaça, tocant a la ciutat vella- va presentar una història molt ben interpretada per Galia Levy Grad sobre ‘La Llegenda de Chelem, una lluna boja’. Amb una música preciosa de Eyal Talmudi, l’espectacle es basa en la tècnica del ‘llibre pop-up i papiroflèxia’, com ens indica el programa.

The Train Theatre

En efecte, tot transcorre en un gran llibre obert, les pàgines del qual contenen no només les paraules de les diferents històries tan típiques del folklore jueu, sinó que del mateix paper surten els decorats, els arbres, els camins, els animals i els personatges dels contes explicats.

The Train Theatre

Molt bona la interpretació de l’actriu conta-contes, i excel·lents les imatges que neixen del paper, es pleguen o es despleguen quan es passa d’un capítol a l’altre. El públic que omplia la sala petita del Teatre Principal va quedar molt satisfet i encuriosit per la tècnica utilitzada. En acabar l’espectacle, nens i pares s’acostaren a l’escenari, amb ganes de seguir “llegint” aquell estrany llibre fet d’imatges i figures.

The Train Theatre

El Pulcinella de Philippe Saumont.

No coneixia aquest titellaire que practica el Pulcinella de Nàpols i va ser una sorpresa descobrir la seva bona tècnica capaç de satisfer a un públic ampli i assegut a ple sol omplint el Pati de la Misericòrdia. Alumne, segons sembla i ell mateix va manifestar, de Bruno Leone -en efecte, disposava d’un castellet mínim amb els dos pals de fusta que serveixen perquè hi percudeixin els titelles, tan típic dels guaratelle neapolitans-, Saumont va demostrar un bon domini de la llengüeta i de la manipulació, quasi feta a vista, ja que el castellet no tenia la forma del paral·lelepípede de rigor, sinó que consistia en una sola cara suficient per tapar el manipulador pel davant, però no tant pels costats.

Ohilippe Saumont

En realitat, però, això és el que busca el titellaire francès, a qui li agrada sortir del castellet, donar una volta amb els titelles calçats a les mans mentre va cantant una cançó o cridant alguns improperis, i tornar a amagar-se per seguir contant la història.

Philippe Saumont
Philippe Saumont amb dos dels seus titelles.

L’acompanya un músic, Vicente Burlot, un ingredient sempre d’agrair en els titelles, sobretot quan es fan en un descampat. La presència de Pulcinella, aquest arquetip viu dels titelles populars europeus, al Festival de Teresetes va ser una nota alegra i de color que posà fi als espectacles que es representaven al carrer.

Philippe Saumont

Etiquetas: , , , , , ,