A la pàgina 289  del seu llibre autobiogràfic Endevina qui et parla de cine, publicat l’any 2004 per l’editorial Rosa dels Vents, el conegut i prestigiós cronista i crític de cinema Jaume Figueras, parla dels antecedents proteics –en plena època franquista- dels actuals premis Goya que s’atorguen a les diverses branques de la cinematografia. Figueras, explica així aquells preàmbuls…

…“Fotogramas” va començar a concedir el 1952 unes Placas San Juan Bosco (patró de la cinematografia perquè havia estat aficionat a les ombres xineses, segons diuen). Es destinaven, en principi, a les interpretacions “de mayores valores morales” del cinema espanyol. Ignoro d’on va sortir la idea de barrejar art amb virtut…

Don Bosco i el teatre d'ombres
Coberta del llibre de Jaume Figueras “Endevina qui et parla de cine”

Efectivament, com va dir alguna vegada Luis Buñuel: “ Un cine sempre ha sido un lugar íntimo, oscuro y erótico” i resulta força curiós que tot un Sant pugui ser patró d’una activitat més propensa a incentivar l’ateisme que no pas la fe cristiana…

Don Bosco i el teatre d'ombres
La imatge santificada de Don Bosco

I aquesta vinculació inopinada s’amplia quan ens posem a investigar i descobrim que aquest Sant Joan Bosco,  també conegut per Don Bosco, era patró del sector de la interpretació que aplega actors i actrius  dedicats al doblatge de pel·lícules. I també era patró de la vessant escènica dedicada a les arts de la màgia, la prestidigitació i l’il·lusionisme.

Tantes proximitats tangencials al món de la faràndula no obeeixen a la casualitat, sinó a una causalitat  que ens aprestem a detallar. Don Bosco, va néixer a la localitat italiana de Becchi l’any 1815,  en el sí d’una humil família de camperols. Viu una infància d’allò més pobre, que l’obliga a caminar –anant i tornant de l’escola- 10 kilòmetres al dia.

Per a més sacrifici, la llarga caminada era efectuada amb els peus descalços. Una nuesa suportada no pas amb ànim de mortificació redemptora de pecats, sinó per tal d’estalviar la despesa de sabates.

Don Bosco i el teatre d'ombres
Una escena -resolta segons la tècnica del teatre negre- amb reminiscències de teatre de titelles,  en una representació actual duta a terme per l’alumnat femení d’una Escola Salesiana.

Anys després, el 1835, amb titànic esforç, -havent conreant tota mena d’oficis suplementaris per tal de pagar-se els estudis- accedeix al Seminari diocesà de Cheri, època en que posa en marxa una associació juvenil que bateja amb el nom de La societat de l’alegria, concentrada aquesta en fomentar l’esperit cristià i també en practicar  les activitats del teatre, la música, la màgia i la prestidigitació.

Quan l’any 1841 és ordenat sacerdot, es trasllada a Torí i funda la congregació sacerdotal de Sant Francesc de Sales, batejada així en honor del Sant del mateix nom.

Val a dir que aquest Sant Francesc de Sales, canonitzat pel Papa Alexandre VII l’any 1665, era o és…, patró dels escriptors i periodistes. Un gremi, afortunadament, també pròdig en creacions literàries iconoclastes, desestabilitzadores, amorals i perverses…

Al mateix temps que engega l’esmentada congregació sacerdotal, Don Bosco posa en marxa un model d’institució docent que anomena “Oratori”, la qual  esdevindrà l’embrió de les futures, nombroses i famoses -arreu de bona part del món- Escoles Salesianes.

Don Bosco i el teatre d'ombresUna escena de Teatre d’Ombres, en una representació actual d’alumnes d’una Escola Salesiana.

En el programa educatiu d’aquests Oratoris o Escoles Salesianes, Don Bosco atorga un lloc de privilegi a la pràctica del teatre. Assignatura  que considera una eina pedagògica de primera magnitud. També posa en marxa la publicació periòdica d’un revista teatral anomenada Lectures Dramàtiques.

La congregació salesiana ha enaltit,  en alguna ocasió, la gran capacitat de Don Bosco per a fer  conviure en el seu sí i en cristiana harmonia, dues pulsions humanes aparentment antagòniques: la piadosa vocació religiosa i la pagana vocació pel teatre.

Val a dir però, que el teatre proposat per Don Bosco no s’endinsava en els terrenys de la transgressió i la amoralitat, que tan consubstancials i imprescindibles  són –en opinió del que aquí escriu- als continguts del veritable discurs teatral…

Don Bosco i el teatre d'ombres
Dibuix i retallables per a un espectacle de Teatre d’Ombres, segons disseny del mateix Don Bosco. L’argument narrava la vida d’un depauperat pastoret, contemplat des de la pietat cristiana.

Els anys de vida adulta de Don Bosco coincideixen amb els inicis del món de la fotografia i aquesta especialitat artística fascina absolutament al religiós. Don Bosco intenta traslladar en part -d’una manera o altra- les característiques d’aquesta nova tècnica i nou art al món del Teatre d’Ombres, sobre el qual manifesta: les ombres xineses són la imatge d’un teatre humil i senzill, que només necessita un llençol, un focus de llum i unes figures retallades en cartó

Don Bosco i el teatre d'ombres

Una altra escena de Teatre d’Ombres, en una representació actual d’alumnes d’una altra Escola Salesiana.

Uns anys després de la seva defunció, la figura exemplar del sacerdot Don Bosco és elevada a la categoria de Beat en el sí de l’església catòlica. I finalment, l’any 1934, l’autoritat “omnipotent” del Papa Pío IX,  decideix fer-li un lloc als altars amb la categoria superior de Sant i amb el nom de Sant Joan Bosco.

La incombustible i persistent vinculació de Don Bosco amb el teatre, la seva pedagogia escènica impartida per ell mateix a la segona meitat del segle XIX, ha aconseguit perpetuar-se al llarg del segle XX, duta a la pràctica pels alumnats de les Escoles Salesianes.

Llegat teatral que, encara avui, té permanència a la majoria de col·legis regits pels pares salesians o regits per la seva versió educativa adreçada  a nenes, tasca a càrrec de les monges de Maria Auxiliadora. Conèixer i servir el Déu cristià pot ser considerat com una mena de metafísica…, vehiculada aquesta per una apostolat salesià que, en part,  es sustenta mitjançant la pràctica teatral.

Don Bosco i el teatre d'ombresEfígie realista i a escala natural d’un Sant Joan Bosco jacent, reproduïda en cera i objecte de veneració.

Talment com un titella de proporcions gegants, existeix una reproducció de l’efígie de Don Bosco a escala natural, construïda en cera.

Com en una cerimònia litúrgica, la efígie s’exhibeix a l’interior d’una urna de cristall, de igual manera a com seria exhibida una relíquia autèntica, però en aquest cas es tracta només d’un ninot de cera.

I com qui fa “bolos” de teatre,  aquesta efígie escenogràfica de Don Bosco viatja, de tant en tant, a diferents ciutats per tal de ser objecte de culte i veneració per part de molts catòlics que li són devots.

Don Bosco i el teatre d'ombresAlumnes de la Universitat Don Bosco, en una representació teatral. El caràcter estètic de l’escena presenta certes familiaritats amb el teatre de titelles.

Coincidint en època amb el Don Bosco “sant”, trobem un altre Bosco, de nom Jules. El qual, també s’exercitava en activitats teatrals diverses. A banda de coincidir en cognom, contemporaneïtat i vocació teatral, Jules Bosco presenta amb Don Bosco una quarta coincidència, ja que també va néixer a Itàlia, tot i residir habitualment a França.

Aquest Jules Bosco es un professional de l’escena que presenta uns espectacles de considerable novetat, ja que conjuminen diverses disciplines: teatre d’ombres, il·lusionisme i llanterna màgica. Un gènere teatral que Jules Bosco defineix, sense més explicació, com a Linforama.

Jules Bosco

Una escena de l’espectacle “Espectres impalpables” de Jules Bosco.

L’etapa més  triomfant de Jules Bosco es localitza però, no a Europa sinó a Sud Amèrica l’any 1869, quan presenta els seus espectacles en una llarga gira per escenaris de: Xile, Brasil, Uruguai i Argentina.

Certa premsa de l’època, alhora que admirava les seves posades en escena,  opinava que els espectacles de Jules Bosco eren inquietants i desconcertants per a l’espectador, ja que traspuaven una certa perversitat que semblava inspirada per un do malèfic…

Un redactor del diari La Tribuna de Buenos Aires , ho manifestava literalment amb aquesta contundència: “Jules Bosco cremaria a la foguera si encara funcionés el tribunal de la Inquisició”

Quan torna a Europa, Jules Bosco actua a París i fa gires per diversos països, Espanya entre ells. Una de les escenes més celebrades era aquella en que es veia el cap d’un decapitat, -del tot separat del tronc- fumant i parlant amb el públic.

Jules Bosco

Detall tècnic i artístic del funcionament d’una escena fantasmagòrica, creació original de John Henry Pepper i  que Jules Bosco va incloure en un dels seus espectacles.

Podríem arribar a la conclusió que la “beatitud” del teatre de Don Bosco i la “maldat” del teatre de Jules Bosco són cares oposades d’una mateixa moneda i que un Bosco és l’alteritat de l’altre Bosco…

Feta la conclusió, em ve a la memòria el temari de l’exposició que actualment –tenint com a protagonistes els titelles- es pot veure al recinte d’Arts Santa Mònica, i els enunciats amb que aquesta exposició es presenta: Figures del desdoblament – Titelles, màquines i fils – Un recorregut per l’alteritat a través del teatre de titelles

Figures del Desdoblament
Coberta del programa de mà i del catàleg d’una l’exposició que instal·lada a Arts Santa Mònica, ofereix una amplia passejada pel món dels titelles.

Estimats i estimades visitadors i visitadores de putxinelli.cat, quan ja havia donat per acabat aquest article, la memòria, sempre incansable i entremaliada, em fa pensar en un altre Bosco, aquell –de nom Jeroni- que pintava criatures de formes fantàstiques, les quals podrien, perfectament, adquirir còrpores de titella.

El Bosco  El Bosco
El món pictòric de El Bosco. Detall.

Etiquetas: , , , ,