Aquest 10 de gener de 2016  va tancar les seves portes l’exposició Figures del Desdoblament, que s’ha pogut veure durant tres mesos (s’inaugurà el 8 d’octubre de 2015) a l‘Arts Santa Mònica, a Barcelona. Una exposició gran, que va ocupar els dos pisos del conegut centre artístic de la Rambla, i que ha reunit més de 280 peces pertanyents a uns 60 prestadors. Comptant els vídeos exhibits, la xifra de prestadors i de col·laboradors directes puja a uns noranta. També, i per tancar aquest paràgraf de números, indicar que han passat unes 15.000 persones per l’exposició, sent la segona més visitada de les presentades per Arts Santa Mònica durant l’any 2015.

Figures del Desdoblament
Foto © Román Yñán, Arts Santa Mònica 2015

Val la pena iniciar aquesta història i balanç amb les xifres globals del projecte, per situar d’entrada les seves dimensions i poder entendre així el recorregut que s’inicià fa ja prop de tres anys, després d’una conversa tinguda entre qui signa aquest text i Anna Valls, directora del MAE del Institut del Teatre. Va ser durant una visita al Museu Marés, un museu que considero dels més importants de Barcelona, reflexionant els dos sobre el fet de que els importants fons del Museu de les Arts Escèniques (MAE) no disposen d’un espai permanent d’exhibició, quan se’ns va ocórrer la idea de realitzar una gran exposició que d’una banda mostrés alguns d’aquests fons -especialment els relatius al món dels titelles- i de l’altra posés en evidència la vitalitat extraordinària que el sector del teatre visual, d’objectes, de titelles, màquines i fils, té avui en dia a Barcelona i a tot Catalunya.

Figures del Desdoblament
L’ocell d’Artristras a dalt de l’escala de Arts Santa Mònica. Foto T.R.

Hem de tenir en compte que l’any 2013, quan va néixer la idea, ens trobàvem encara en plena davallada econòmica per no dir també política, amb uns pressupostos de cultura baixíssims i amb un pessimisme ambiental pel que fa a la realització de nous projectes d’una certa envergadura. Haig de dir que aquesta circumstància, lluny de desmotivar-me, va actuar en un sentit contrari, ja que sempre he considerat que per pujar, va bé estar a baix, de manera que només es tracta de seguir una inèrcia natural en el desenvolupament de les coses.

Figures del Desdoblament
Entrada 2on pis. Foto T.R.

De seguida em vaig adonar que el projecte tenia un cert sentit estratègic: per primera vegada es mostraria l’amplitud d’un sector i d’un camp d’activitat que va més enllà del teatre i dels titelles, en incorporar-hi també el món dels autòmats, de les màquines automatitzades amb finalitats artístiques o lúdiques, de la robòtica com una de les disciplines de futur íntimament relacionada amb el nostre sector, de l’ús dels objectes, mentre alhora es mostrava la riquesa de les tradicions del teatre de figures en totes les seves múltiples varietats: fil, guant, ombres, tija, teatrins, paper, gegants…

Figures del Desdoblament
El Cantant. Autòmat de Roland Olbeter i Esterina Zarrillo. Foto T.R.

Un sector tot plegat que és més que un sector en esdevenir un ampli camp de creació, interpretació i reflexió que té a veure amb la idea del doble, de la figuració i del desdoblament. És per això que el projecte es va veure en la necessitat de posar-se un vestit prou ample perquè en comptes d’encotillar-lo, li donés ales. Vam inventar l’IF Barcelona, lletres que indiquen Imaginació i Formes, dues paraules que situen l’àmbit de creació en la seva base, per no haver de descartar-hi res. Tanmateix, i per orientar l’espectador i el visitant, vam afegir el subtítol de ‘Titelles, Màquines i Fils’, prou eloqüent i ambigu alhora.

Figures del Desdoblament
Centaurus nandertalensis. Fauna d’Ameisenhaufen. De Joan Fontcuberta i Pere Formiguera. Fons del Macba. Foto de T.R.

De seguida vaig comprendre que aquest projecte, que havia nascut al si de la revista Putxinel·li i a través dels seus contactes amb l’Anna Valls i el MAE del Institut del Teatre, necessitava un equip. Per descomptat, Cesc Martínez, el meu col·laborador en la primera etapa de la revista Putxinel·li, matriu de tota aquesta moguda,  va ser el soci que ja des d’un primer moment va acompanyar tot el procés de creació del projecte, esdevenint el co-comissari de l’exposició i alhora l’editor del llibre catàleg que hem pogut publicar gràcies a la valuosa ajuda de la Diputació de Barcelona, que va finançar-lo íntegrament. El seu rigor en la part conceptual i en l’escriptura dels textos ha estat molt important a l’hora de donar coherència i forma digerible al producte.

Figures del Desdoblament
El llop de Didó (fons MAE) i les cabretes de l’Estaquirot. Foto T.R.

Per altra banda, necessitava també un cap de producció molt ben moblat que posés ordre a la cascada d’idees que la font de  l’IF Barcelona generava sense parar. Va ser Jordi Alomar la persona escollida, un cervell d’alta volada, que prové del món de la música quan aquesta es creua amb les altres arts i el món de les imatges i dels objectes. Jordi Alomar, segurament per influència de la temàtica a tractar, es va desdoblar de seguida en un segon cap pensant i ordenador, el de Giulia Poltronieri, persona d’una eficàcia espaterrant, amb capacitat de reaccionar a la velocitat del llamp. Persones totes dues que es pot dir pertanyen ja al sector mutant de la producció cultural, quan aquesta esdevé una feina de creació, organització i programació. Un camp que podríem titllar de ‘quàntic’, a causa del dinamisme i la ubiqüitat que en resulta.

Figures del Desdoblament
Giulia Poltronieri, Cesc Martínez, Toni Rumbau i Jaume Reus, durant una de les rodes de premsa de l’exposició. Foto Jesús Atienza.

Cal sumar a aquest primer equip la figura d’en Víctor Molina, professor de l’Institut del Teatre i bon amic, que ens va donar pistes molt importants per encarar les idees des d’un bon peu.

Sens dubte aquest tipus de projecte allò que més necessita per arrencar és entusiasme: una energia difícil de definir però necessària i indispensable per convèncer, embolicar i entusiasmar a una gran quantitat de persones i de càrrecs públics, que són els que han d’anar obrint, una a una, les diferents portes fins arribar a la recta final i al seu acompliment. Una energia que vaig haver de prodigar amb abundor i que comporta a la llarga un desgast, que és el que se sent sobretot quan l’onada realitzadora ha passat. Un desgast que és alhora ressaca i afartament, com quan s’ha assistit a un banquet descomunal. Sensació que ara sento i que m’empeny secretament a escriure aquestes línies, a manera de conclusió i de punt final, per veure si la cosa s’acaba ja d’una vegada.

Figures del Desdoblament
Processó de Setmana Santa de Robertos de Manuel Rosado. Fons del Museu da Marioneta de Lisboa. Foto de T.R.

I s’ha de dir que el projecte de l’IF Barcelona i de l’exposició Figures del Desdoblament va trobar de seguida còmplices entusiastes en les primeres persones que vam anar a veure. Descomptant l’Anna Valls i el seu equip, com la Cristina Soler, que des d’un inici es van sumar a l’entusiasme congènit de la idea, Jordi Sellas, Director llavors de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va ser el primer que ens donà l’empenta bàsica per començar. Una persona que connectà amb l’esperit de la proposta i que la va visualitzar d’immediat. Després foren els directors de l’Arts Santa Mònica, l’espai que vam triar com el més idoni: Conxita Oliver i Manuel Guerrero, els dos literalment fascinats per la idea, que van recolzar en tot moment i que han estat claus perquè tot arribés a bon port. Més tard, el nou director de Santa Mònica, Jaume Reus, es sumà a l’entusiasme i es va fer el projecte seu, un punt absolutament indispensable.

Figures del Desdoblament
Arbre sonor de Cabo San Roque, a la porta d’Animàlia. Foto T.R.

A l’Institut del Teatre va ser la figura del llavors seu director gerent, en Jordi Roig, qui  ens va donar la segona empenta transcendental: un ajut econòmic que constituí la benzina necessària per posar els motors en marxa. I, un cop aquests engegats, no va ser un cosir i cantar, però sí una conducció ferma de tot l’equip per les empinades carreteres del moment (eleccions, indeterminació política, subvencions…) amb el tot terreny de la nostra petita estructura productora. Es demanà subvencions a l’ICUB, a la Generalitat, a la Diputació de Barcelona, i al Ministerio de Cultura…

Figures del Desdoblament
L’Infern. Foto © Román Yñán, Arts Santa Mònica 2015

Toca parlar aquí de l’altre suport base pel que fa a la construcció artística de l’exposició: el dissenyador de l’espai. Jo de seguida tenia clar qui ho podria fer, en Dani Freixes, arquitecte amb experiència sobre el tema, ja que ell mateix va ser titellaire de jove i a més és el creador del Museu del TOPIC o Centro Internacional del Títere de Tolosa, que conec molt bé. Tothom ho veia però molt difícil en tractar-se d’una figura reconeguda i sempre molt ocupada, però ho vam decidir provar. La seva resposta va ser immediata: un sí com una casa, en sentir només la temàtica del doble, una de les seves debilitats. Una exposició de titelles a Barcelona? Això és el que l’interessava. Pocs quartos? Segur que seran suficients…

Figures del Desdoblament
Joan Baixas, en la seva conferència-espectacle el dia de l’obertura de l’exposició. Foto Jesús Atienza.

En efecte, els quartos van ser escassos, especialment per les dimensions que estava agafant l’exposició que es desplegava en els dos pisos de Santa Mònica. Però ens en sortiríem. I ens en vam sortir, més o menys socarrimats com sol passar en aquests casos.

Figures del Desdoblament
Dani Freixes en plena feina de dibuixar l’Infern. Foto de T.R.

En Dani Freixas va ser essencial per acabar de donar forma a la idea de l’exposició. No sols va aportar multitud d’idees avalades per la seva llarga experiència, en el nombre de peces i la seva selecció, o en el mateix nom de tot l’apartat del segon pis, el Rebost dels Titelles, que jo prèviament havia batejat com el Pavelló dels Titelles. Seva va ser la creació de l’impressionant Infern infinit de la Tercera Porta, com tots els efectes de miralls tant de la Primera (el Llindar) com de la Setena Porta (El Doble, l’Altre, l’Observador d’un mateix).

Figures del Desdoblament
Els pingüins de Dido, fons del MAE. Foto de T.R.

Ara bé, per fer una exposició necessites peces i algú te les ha de deixar. Aquí és on penso que vam encertar-la, en demanar obres a un gran nombre de titellaires i companyies en actiu, bàsicament de Catalunya, que de seguida van mostrar la seva voluntat de col·laborar. En cap moment vam voler ser exhaustius ni intentar fer una mostra dels grups de titelles, sinó que ens adreçàvem a qui tenia peces que encaixaven amb el que volíem explicar i ensenyar. Partíem també, per descomptat, de la gran col·lecció del fons del MAE, el Museu de les Arts Escèniques de la Diputació de Barcelona, d’un valor extraordinari i de la que vam disposar de tot el que ens va permetre el concepte i les mides de l’espai: les marionetes de H.V.Tozer, i els titelles de Didó, de Vergés i de la família Anglès, més alguns teatrins, cartells, eines… També vam demanar peces a diversos museus, com el de Lisboa de titelles (el Museu da Marioneta) o el del TOPIC de Tolosa, els dos especialitzats en marionetes de la Península. Però igualment a altres museus de la ciutat (Marés, Etnològic, Macba) i de fora de Barcelona (el de la màgia del gran Mag Xevi, de Santa Cristina d’Aro, o el de la Porciúncula de Palma de Mallorca). Los Titiriteros de Binéfar van aportar un nombre importantíssim de peces, i Etcétera de Granada ens va deixar unes imatges precioses del seu reportatge ‘El Alma del Pueblo’, així com algunes marionetes. Per no parlar del vídeo prestat pel Museu della Marionetta di Palermo Antonio Pasqualino, i pels realitzats expressament per a l’exposició pel titellaire virtuosista Luca Ronga, d’una qualitat molt apreciada pel públic.

Figures del Desdoblament
Foto © Román Yñán, Arts Santa Mònica 2015

L’altre gran encert de l’exposició és, segons el meu parer, el fet d’haver creat el recorregut de les 7 Portes de l’Alteritat al primer pis. Esperonat per unes reflexions de Víctor Molina, que em demanava quin discurs havia previst per a l’exposició, vaig elaborar ja de bell antuvi la idea de les 7 Portes que em permetia centrar-me en el tema del desdoblament -eix conceptual de l’exposició, una temàtica per altra part profusament tractada en els meus espectacles- i a la vegada parlar de la idea d’Alteritat, un concepte prou ample, ambigu i transversal per poder-hi encabir la varietat de peces i referents que ens rondaven pel cap.

Figures del Desdoblament
Pupo de Nàpols. Col·lecció de Los Titiriteros. Foto T.R.

D’entrada, el número 7 ens connectava amb una xifra de ressonàncies màgiques i ocultistes, i les portes, en un recorregut iniciàtic. Envers on? Doncs envers el descobriment del propi doble, en l’observació d’un mateix a través d’una figura que ens distancia de nosaltres mateixos. D’aquesta manera, el sentit d’alteritat agafa una significació profunda i clara: tot és alteritat i relació, però l’important és ser-ne conscients, poder practicar el desdoblament, comprendre i saber els mecanismes de projectar-nos en els demés, o en les figures que ens envolten i ens representen. Hi ha iniciació quan hi ha autoconsciència. Les 7 Portes ens ofereixen un recorregut per set maneres diferents de desdoblar-nos sent-ne conscients.

Figures del Desdoblament
Calvari amb marionetes de Santi Arnal. Foto de T.R.

D’aquesta manera, simples titelles d’animals, o simples dimonis populars, o monstres extrets dels més pregons malsons, o titelles clàssics com els putxinel·lis europeus de garrotada, o imatges de devoció, esdevenen peces que ens emmirallen i ens obren espais d’autoconsciència.

Figures del Desdoblament
Instal·lació d’exvots de Raquel Tomàs. Foto de T.R,

Crec que aquest és el gran encert de l’exposició, el recorregut de les 7 Portes de l’Alteritat, que es manifesta en tota la seva profunditat durant el primer pis, i que impregna a través d’un fenomen de ressonància tota la diversitat desplegada en el Rebost dels Titelles del segon pis.

Figures del Desdoblament
La ‘granja’ d’Animàlia. Foto © Román Yñán, Arts Santa Mònica 2015

Les 7 Portes.

He vist els visitants francament colpits per aquesta manera de presentar les peces a través de les 7 Portes: el Llindar, on un joc de miralls multiplica a l’infinit la presència del visitant, primera posada en solfa de la nostra identitat; Animalia, el món dels animals i de la natura, un nivell base de projecció i desdoblament, que ens trasllada a les primeres cultures humanes quan donàvem forma i vida a les imatges que reproduïen les feres de caça, o els animals més admirats; L’Infern, una alteritat ben íntima i assentada, la dels dimonis de tota la vida, les projeccions de les nostres parts fosques i truculentes que ens sorprenen i espanten quan ens les posem al davant; la Batalla, el món de les guerres i de les batusses, que els titelles tan bé saben mostrar, com les diverses tradicions mundials dels titelles de garrotada, que expressen les dualitats conflictives interiors (les dues mans del titellaire), o els guerrers dels pupi, que entomen amb les seves armadures els cops de totes les batalles; La Mort, tema arquetípic del teatre de titelles europeu i mundial per excel·lència, la imatge de l’esquelet animat que ens distancia del drama i ens permet riure i acceptar allò que més costa d’acceptar; la Devoció, amb figures que veiem en el dia a dia de les esglésies, o en les cultures encara animistes, o en el politeisme hindú, on les imatges del teatre d’ombres i de marionetes són déus i personatges sagrats; i finalment, l’Altre, la Setena Porta, l’Observador d’Un Mateix, on hi conflueixen les màscares de carnaval, potser la manera més popular que tenim els occidentals d’altrar-nos, els desdoblaments explícits dels alter egos, dels caps dobles, dels sempre inquietants caps de ventrilòquia, dels Geminoids de la robòtica, o els mil trucs dels miralls que permeten veure’ns des d’angles inèdits i sorprenents. Uns versos d’Antonio Machado, que resumeixen molt bé una de les autoconsciències de l’Alteritat, tancaven les 7 Portes: Busca a tu complementario / que marcha siempre contigo / y suele ser tu contrario. (Nuevas canciones, 1919).

Figures del Desdoblament
La Porta de l’Infern, amb les ombres de l’Àliga de Barcelona i el Drac de Valentina Raposo. Foto © Román Yñán, Arts Santa Mònica 2015

L’experiència de les 7 Portes ha estat per a mi una de les més gratificants d’aquesta exposició, i crec que també per a molts visitants. Era fantàstic posar en marxa el fastuós autòmat de Roland Olbeter ‘El Cantant’ amb una moneda de dos cèntims, davant del no menys inquietant Monstre en moviment d’Ety Fefer, a l’entrada de l’Infern, tot mirant de reüll el pèrfid cabró de l’Apocalipsis de Pepe Otal, de cap fàl·lic. Joëlle Nogués, titellaire de Toulouse que va participar en aquest espectacle de finals dels setanta, ens explicava com feien pixar llet a l’immens fal·lus davant l’atònit públic europeu. Cada porta tenia les seves joies i crec que moltes persones van repetir diverses vegades la visita per tornar a veure les figures que més t’atrapaven -inoblidables els set ogrets de Pa Sucat, de l’Eudald Ferrer, o el dimoni cremat dels Vergés, o el Llop de Didó que tenia singlot després d’haver-se cruspit les set cabretes dels Estaquirots, o el magnífic vídeo de Luca Ronga sobre la Gramàtica de la Mà i la rutina de la baralla de titelles…

Figures del Desdoblament
Joëlle Nogués mira el Dimoni Cabró del Apocalipsis de Pepe Otal, del que en va ser co-autora. Foto de Giorgio Pupella.

Figures del Desdoblament
Escena de calaveres en la Porta de la Mort. Marionetes de Jordi Bertran i de Lope de Alberdi. Foto © Román Yñán, Arts Santa Mònica 2015

Els esquelets del senyor Tozer, de l’obra El Cementiri de Montmartre, van impressionar a tothom. Impactant saber que des del dia de la seva fabricació, mai ningú els havia vist exposats, ja que l’espectacle no s’arribà a estrenar. I a l’entorn de la calavera pianista de Lope de Alberdi, dues magnífiques marionetes de Jordi Bertran: el barquer Caronte amb la seva barca i un esquelet de lluïment, dels que es desmembren en plena dansa.

Figures del Desdoblament
Els esquelets del ‘Cementiri de Montmartre’ de Harry V.Tozer, fons del MAE. Foto T.R.

Ja a la Sala de la Devoció, presidida per una Mare de Déu amb el nen del segle XIII prestada pel Museu Marés, una processó de Setmana Santa de Robertos – préstec del Museu da Marioneta de Lisboa- es movia gronxada per un sorollós mecanisme, mentre sonava la banda de la processó de màscares de Figures Bíbliques de Puente Genil, filmades per Etcétera. Una sala curiosa i mistèrica, amb el Calvari de marionetes fetes per Santi Arnal, i la parada d’exvots preparada per Raquel Tomàs, en una visió moderna i personal d’aquest fenomen devocional.

Figures del Desdoblament
Mare de Déu amb nen del s.XIII, del Museu Frederic Marés. Foto de T.R.

Figures del Desdoblament
El model d’escultura del Museu Frederic Marés (peça del s.XIX), i els Alter Egos de H.V.Tozer i Pepe Otal. Foto © Román Yñán, Arts Santa Mònica 2015

A la Setena Porta, l’Home de Carn de Marcel·lí Antúnez presidia la sala més inquietant de l’exposició. El seu cap doble, posat en una urna de vidre, vigilava la seva criatura, que es movia segons els sorolls que sentia a l’entorn.

Figures del Desdoblament
L’Home de Carn de Marcel·lí Antúnez mirant els caps dobles de la Setena Porta. Foto © Román Yñán, Arts Santa Mònica 2015

Segon Pis: El Rebost dels Titelles

Pujar al segon pis et transportava a un diferent tipus d’experiència: el desplegament de peces anava del més petit al més gran, ja que començava amb la secció de Sala i Alcova, i acabava amb la Plaça, on els Gegants del Pi s’imposaven en aquest ample espai de Santa Mònica. Uns decorats de carrer dels Germans Salvador donaven l’atmosfera necessària de Plaça, acompanyats pel Sol Solet dels Comediants, pel nan Cucut, per la Pandora d’Artristras, o per la coneguda i alhora desconeguda comparsa de Picasso de l’artista Jordi Joan Guillén.

Figures del Desdoblament
La Plaça. amb la  comparsa de Picasso de Jordi Joan Guillén. Foto © Román Yñán, Arts Santa Mònica 2015

Mans, Fils, Màquines i Xips, LLum i Ombres, Nus d’Arts, vet aquí les diferents seccions que seguien el recorregut entre els teatrins i les miniatures de la Sala i Alcova, i la majestat solemne dels gegants. Molta gent es quedava extasiada veient el teatrí txec que un dia va comprar a Praga la Reni Baker, amb ganes de portar-lo de passeig pels pobles del Pirineu, i que va acabar venent als Estaquirots, els quals l’exhibeixen al seu taller-museu de Vilanova i la Geltrú. El Quixot i Sancho Panza de David Laín, fets amb pots de cuina, van tenir molt d’èxit. O la joia de la corona de la col·lecció infinita de Pilar Amorós i Paco Paricio, de Los Titiriteros de Binéfar, el teatrí de fusta que se suposa va pertànyer a George Sand, quan era a Mallorca i feia titelles al seu fill Maurice Sand (gran titellaire i divulgador).

Figures del Desdoblament
El teatret de George Sand, de los Titiriteros de Binéfar. Foto de Ping Lin.

També va sorprendre veure les primeres figures de Marduix Titelles o dels veterans Babi, quan actuaven encara al Poble Espanyol, uns clàssics entranyables del moviment titellaire català dels setanta sempre en actiu fins avui en dia.

Figures del Desdoblament
Els titelles de Marduix a contrallum. A la dreta, caps de titella català del fons MAE. Foto © Román Yñán, Arts Santa Mònica 2015

Seria impossible esmentar totes les peces -potser un dia s’hauria de fer, en mancar d’un estricte catàleg de l’exposició amb les imatges de totes les obres exposades- i només ens podem limitar a citar-ne alguna a manera de pinzellada nostàlgica, amb la vana intenció de fixar imatges que voldrien mantenir a la retina. I potser encara sigui millor adjuntar a les paraules imatges de l’exposició que segurament ompliran millor els buits de la nostra memòria.

Figures del Desdoblament
Caps de Titella Català. Família Anglès i Família Vergçés. Fons del MAE. Foto de T.R.

Figures del Desdoblament
Gat de boca articulada. Col·lecció de Los Titiriteros de Binéfar. Todo de T.R.

Però no podem deixar de citar la magnífica col·lecció de titelles catalans del MAE, amb els deliciosos moviments creats per l’inventor Oriol Font (responsable de tots els mecanismes que han mogut els titelles de l’exposició, llevat dels autòmats), a la secció de Mans. Unes figures de caps de talla de la tècnica dita del Titella Català, que es complementaven amb la col·lecció també única de los Titiriteros de Binéfar, magnífica amb la joia d’un gat que obre la boca i ensenya uns dents petits i afilats.

Figures del Desdoblament
La Corrida de Carles Cañellas, Rocamora Teatre. Foto de Ping Lin.

Potser el fil sigui la tècnica més ben representada de l’exposició, a més dels titelles de guant. Un homenatge als diversos mestres que Barcelona ha tingut al llarg del segle XX: Harry V.Tozer, Herta Frankel, Pepe Otal i Mariona Masgrau entre els desapareguts, i Ferran Gómez, Jordi Bertran, Santi Arnal, Toni Zafra i Carles Cañellas (citats per ordre d’aparició en les sales dedicades al Fil) entre els vius en plena forma i activitat professional. L’evidència d’una realitat que fa que podem considerar Barcelona com una petita gran capital europea del Fil.

Figures del Desdoblament
La Banda de Fusta. Peces del Marionetàrium, de la companyia Herta Frankel. Foto de T.R.

Figures del Desdoblament
Mòdul escenogràfic dels Farrés Brothers. Foto de Ping Lin.

L’apartat de les Màquines i Xips estava molt ben representat pel lleó Boris de l’actor Oriol Aubets, ben ficat en una gàbia, per un verdader robot del Centre d’Informàtica de Barcelona, una aranya de ferro articulada que veiem en moviment en un vídeo, o els dos autòmats creats per Josep Ventura, dels Excèntrics, en col·laboració am el seu pare, el senyor Ventura, rellotger de professió. No podia faltar la Màquina de mesurar l’amor de Jordà Ferrer, ni el graciós autòmat de percussió dels Estaquirots, accionat per dues sabates que pedalejaven soles. I ben a prop del Poeta que s’adorm, del Tibidabo, un dels autòmats més estimats dels barcelonins d’ara i d’abans, diversos vídeos ens mostraven imatges de la Fura dels Baus, de Cabo San Roque, de Marcel·lí Antúnez o de l’exposició de Monstruos y Guerreos de Ety Fefer i José Tola.

Figures del Desdoblament
Figura autòmat de Ety Fefer. Foto de T.R.

Després de creuar l’espai de les ombres, amb figures de Jordina Salvany, de Cengiz Ozek (del Teatre Karagöz de Turquia), del Karaghiosis grec i del Wayang Kulit de Bali, arribàvem a la sala de les arts: precioses escultures de fang cuit de Mariona Masgrau, caps pensats per a ser marionetes, que impressionaven per la originalitat dels seus trets, les dues figures principals del Mori el Merma, de la Claca i Joan Miró, peces històriques del teatre contemporani de titelles, o el magnífic poema objecte de Joan Brossa El Balanç o Els estalvis de la caixa.

Figures del Desdoblament
Caps de Mariona Masgrau. Museu del TOPIC de Tolosa. Foto de Ping Lin.

L’òpera estava molt ben representada per les figures de Hansel i Gretel, obra de Joan-Andreu Vallvé, del Centre de Titelles de Lleida, i per les tres marionetes de Etcétera de l’obra La Serva Padrona. Uns vídeos mostraven més exemples de molts estils diferents.

Figures del Desdoblament
Instal·lació de Shaday Larios. Foto de Ping Lin.

La petita instal·lació de Shaday Larios, un homenatge a les dones desaparegudes a Mèxic, en una simple capseta de fusta que s’il·luminava en obrir-se, va agradar molt a tothom. I al costat de la Marioneta de Rodrigo Orduño, un cap buit d’estructura informe, regnava una altra joia de la corona: Flamenco Figure, de Tony Ousler, on la projecció d’una cara donava vida a un coixi amb un cos recolzat damunt de tres cadires. Inquietant imatge que perturbava als qui s’hi paraven.

Figures del Desdoblament
Instal·lació de Lluèrnia, i les figures de Mori el Merma. Foto © Román Yñán, Arts Santa Mònica 2015

Joan Baixas va voler estar present amb una creació nova: penjades d’un fil que sortia d’una canya agafada a un pilot de llibres, diverses figures ballaven entre un llum i una pantalla. Un text t’invitava a bufar i posar així en moviment l’ombra.

I, en arribar a la Plaça, t’esperava el vídeo de Marionetes Nòmades, amb els dos preciosos reportatges d’Helena Molina, sobre Burkina Faso i Haití.

Figures del Desdoblament
Els Gegants del Pi, el nan Cucut i el Sol Solet dels Comediants. Foto © Román Yñán, Arts Santa Mònica 2015

A la plaça podies seure i descansar en les cadires situades davant d’un escenari, on hi romania un teatret petit de Guignol, amb els seus cinc titelles de la tradició europea, peces cedides un cop més per Los Titiriteros de Binéfar.

El descans a la Plaça va ser un punt fonamental de l’exposició, ja que recórrer-la tota sencera acabava cansant al més bregat dels mortals. Allà, sota la mirada indiferent i majestuosa dels Gegants del Pi, un podia deixar que el festí d’imatges s’anés posant a lloc, mentre la identitat de cadascú que s’havia vist assaltada per tantes figures de desdoblament es recomposava. Si el primer pis tenia més estructura de ‘gabinet’ o de ‘laboratori’, el segon ho era més de banquet o de ‘taula parada’, perquè el visitant es pogués empatxar, si volia, amb una bona atipada d’imatges i de figures.

Figures del Desdoblament
Pandora, figura de la cia. Atristras, i els Gegants Petits del Pi. Foto © Román Yñán, Arts Santa Mònica 2015

Alguns s’han plantejat fins a quin punt aquesta exposició se la podia definir d’Art, en majúscula. Si entenem Art des de la perspectiva sociològica d’allò que puja molts enters al Mercat, certament l’exposició era molt poc artística, i cal deixar aquí les reflexions en boca dels entesos en aquesta matèria, que no és el meu cas. Ara bé, si entenem l’Art des d’una perspectiva de creació, crec que l’exposició hi encaixa plenament. Poques vegades s’ha vist un desplegament de creativitat de diferents espècies -col·lectiva, popular, individual, reflexiva, experimental, artesanal, mecànica, científica, vivencial…- com la que ha mostrat Figures del Desdoblament, dins d’una transversalitat absoluta. De fet, el mateix concepte de desdoblament implica la creació del doble al qual ens volem projectar, individualment o col·lectiva. El vertader procés d’altrar-se, si se’l vol real, exigeix un acte de creació. Sense creació no hi ha alteritat. És precisament en aquesta conjunció entre imatge, figura, creació i alteritat on radica l’interès, segons el meu parer, d’aquesta exposició.

Vista des de la curta distància d’un parell de setmanes, diria que l’esforç ha valgut la pena i que el repte següent serà adaptar les 7 Portes a altres espais, cultures i països.

Figures del Desdoblament
Lloca de David Laín, a Animàlia. Foto de Ping Lin.

Manca, en aquesta reflexió ‘a posteriori’, referir-nos al IF Barcelona, és a dir, al Festival que ha acompanyat l’exposició, així com a les diverses activitats, funcions, residències i simposi realitzats. Activitats que han tingut tot un magnífic equip de gent al seu darrere i a les quals han participat nombroses companyies. Ho farem, però, en un altre article, per no empatxar encara més el lector.

Etiquetas: , ,