Aquests dies ha tingut lloc la segona edició d’aquest entranyable festival que és el Ròmbic, de titelles per a adults, que organitza l’Associació de Titellaires de Roquetes conjuntament amb l’Ateneu 9 Barris. Dos dies d’intensitat teatral que ha comptat a més amb l’exposició de fotografies de Jesús Atienza, titulada ‘Territorios Íntimos“, i el concert de Las Odiosas. Una iniciativa que a més de continuar, hauria de créixer.

Ròmbic
Dibuix de Borja González. Foto de Jesús Atienza.

Els somnis de sorra de Borja González.

El divendres es va poder veure el magnífic espectacle de Borja González, de la companyia Borja Sand Artist, ‘Sueños de arena’, una meravella que aquest cronista es va perdre, però que va comptar amb la presència del fotògraf Jesús Atienza, del qual mostrem algunes de les seves imatges pescades durant la funció.

L’espectacle, segons els testimonis dels que van tenir la sort d’assistir-hi, va agradar molt al públic, fruit d’una tècnica depuradíssima i d’un domini del dibuix amb sorra que va enlluernar als presents. No en va aquesta obra porta més de quatre-centes funcions girant arreu del món. És fantàstic que el festival Ròmbic l’hagi pogut portar a Barcelona.

Ròmbic
Imatge de l’espectacle. Foto de Jesús Atienza.

Citem aquest text del seu programa de mà, que explica molt bé la naturalesa de l’espectacle:

Estamos acostumbrados a ver el arte como una cosa que perdura en el tiempo, como una obra que sigue presente después de la muerte del artista. Pero el arte también puede ser efímero, puede ser arte por un instante, sin necesidad de convertirse en perdurable.

En “Sueños de arena“, sólo con sus manos y arena encima de un vidrio, Borja González narra el paso de dos personas en el transcurso de sus vidas, desde los sueños que se crean en la infancia, las vivencias que aparecen a la madurez, hasta la visión real y retrospectiva que aporta la experiencia vivida.

Dibujo tras dibujo, Borja transporta al espectador hacia momentos llenos de emociones, a viajar a diferentes lugares del mundo y a hacer una reflexión poética de sus propios sentimientos, vivencias y recuerdos. Acompaña el espectáculo la música original de Roc Sala (pianista), Quico Pugés (violonchelo, contrabajo y sierra musical) y Àlex Guitart (percusión, blagama, rabab, tambur).

El Circ de fil i d’aire, d’Antonella D’Ascenzi.

Va ser un plaer veure aquest treball de la ballarina italiana resident a Barcelona, Antonella D’Ascenzi, un exercici que havia iniciat el 2012 i que ha decidit reprendre’l de nou, aprofitant la invitació rebuda pel Ròmbic.

Ròmbic
Antonella D’Ascenzi en plena representació. Foto de Jesús Atienza.

La idea és molt suggestiva i es basa en la relació del cos d’una marioneta, encarnada per la ballarina, i els seus fils. Espectacle, per tant, sobre la levitat i també sobre la gravetat, sobre el pes del cos i el desig de levitar i escapar-se d’allò que ens fa caure a terra. Una lluita entre masses físiques: la de la terra i la de la ballarina, que busca uns fils que troba i no troba, amb els que enlairar-se però que ningú controla. En realitat, és la mateixa ballarina la seva manipuladora, intentant en va que algú des de dalt la manipuli, la bellugui, sense que ella hagi de fer res. No és aquest el somni de les persones atrapades per la gravetat social?, deixar-se portar, no pensar, moure’s automàticament? Però la realitat s’imposa sempre. Un es pot enganyar, pensar que hi ha algú que mou els fils, imaginar els moviments que hauria de fer si aquests hi fossin, fer números clàssics d’un circ de marionetes,  posant-se la musiqueta d’una capsa de nines, en una regressió a la infància, quan es viu amb el pilot automàtic, però com dèiem, la realitat s’imposa. La ballarina acaba per terra, arrossegant-se.

Ròmbic
Foto de Jesús Atienza.

Al final ha d’admetre la seva derrota: d’una maleta extreu una marioneta de veritat, amb fils de debò, i la mou en un exercici de funambulisme. Ella no és més que això, una dona amb pes i sensible a la gravetat. La nena que volia ser no és ella sinó la marioneta. Una derrota que tanmateix és una victòria: comprendre que l’única possible manipuladora què pot esperar tenir és ella mateixa. Agafar el destí per les pròpies mans i dirigir-lo segons els seu lliure arbitri. La victòria de l’autoconsciència i la pèrdua de les falses il·lusions d’una vida en automàtic que no és més que una màscara de l’esclavitud.

Ròmbic
Foto de Jesús Atienza.

Aquest és el discurs que vaig extreure de les imatges que D’Ascenzi anava desgranant, en un espectacle que encara està en construcció, i que toca un tema d’alt voltatge poètic i filosòfic. No sé si l’artista és del tot conscient d’allò que té entre mans. Crec que sí, ja que els seus moviments van en aquesta direcció. Una obra d’una gran potencialitat de la que m’agradaria veure la seva evolució.

‘Historieta de un abrazo’, de la companyia Dromosofista.

Ja hem parlat altres vegades d’aquest espectacle que segueix fascinant els espectadors que el descobreixen (veure aquí a Titeresante).

Ròmbic
Els Dromosofistes en plena actuacio. Foto de Jesús Atienza.

Rugiada Grignani i Facundo Moreno són els dos artistes, músics i meravellosos titellaires que se les empesquen per manipular des de posicions insòlites utilitzant les mans, el cap, els braços o els dits per composar els seus personatges.

Ròmbic
Foto de Jesús Atienza.

Exercicis tots de refinat virtuosisme amb altes dosis de poesia.

Els dromosofistes van conquerir el públic des del primer moment i aquest els premià amb una sonada ovació.

L’exposició de Jesús Atienza.

El vestíbul de la sala de l’Ateneu 9 Barris mostrava les impressionants fotografies de Jesús Atienza, d’un erotisme tòrrid i pujat de to, amb la presència inquietant dels titelles que semblen ficar-se allà on la mà humana pretén i no s’atreveix a entrar.

Ròmbic. Jesús Atienza
El fotògraf Jesús Atienza i l’artista Paulette San Martín.

La càmera d’Atienza juga al voyeurisme amb la complicitat d’un model de bellesa clàssica i refinada. Recomanem el text de Cesc Martínez publicat a Putxinel·li (veure aquí).

Las Odiosas.

No podia haver acabat el Ròmbic amb un final millor: el concert de les Odiosas, un grup compost de tres artistes guerreres i provocadores, i alhora refinadíssimes en la seva presència en escena. Tres músiques molt ben dotades que van filar un repertori de cançons esplèndides i hilarants. No hi havia titelles, però no calia: va ser suficient la presència d’aquesta polifacètica artista que és Mina Trapp al centre de l’escenari, manipulant amb destresa tavernària un immens contrabaix, tocant el clarinet, traient sons de diversos instruments de percussió o llançant les seves sabates de tacó al públic, perquè la sessió agafés un to de cabaret verdader i intel·ligent.

Ròmbic, Las Odiosas
Les tres Odiosas. Foto de Jesús Atienza.

Marta Mattotti, veu i teclat, posseïda d’una atractiva ambigüitat, es ficà ràpid el públic a la butxaca, mentre Marion Candela acompanyava rítmicament amb el caixó.

Ròmbic, Las Odiosas
Mina Trapp. Foto de Jesús Atienza.

Les imatges pescades per Jesús Atienza parlen per si soles.

Ròmbic, Las Odiosas
Marta Mattotti. Foto de Jesús Atienza.

Ròmbic, Las Odiosas
Marion Candela. Foto de Jesús Atienza.

Etiquetas: , , , , , , ,