Acabat el Festival de Teresetes de Palma, continuem comentant alguns dels espectacles vistos en els diferents espais programats. Cinc novetats en agradaria esmentar en aquestes línies, les cinc originals de companyies de Mallorca, cosa que ens indica el bon moment que sembla que estan passant les Illes en el terreny del teatre de titelles. Són: Teresetes Paradía, els Músics Viatgers, La Fornal, Disset Teatre i Té a Tres.

‘El castell encantat’, de Teresetes Paradís.

Toni Masagosa, titellaire que s’ha format a l’Institut del Teatre de Barcelona en l’època encara d’en Josep M. Carbonell, és junt amb el seu germà Jaume, l’artífex d’aquesta companyia que abans es deia Migjorn i que ha decidit canviar de nom, per millorar-lo com ell mateix va indicar el dia de la presentació. Un canvi de nom que en si mateix ajuda a definir l’estil i el tarannà del seu treball, ja que en Toni Masegosa és una persona que un dia va decidir que és millor escollir les regles de joc pròpies que no pas deixar que la societat et posi les seves. Per això, davant d’un entorn més aviat tirant a infernal i poc propens a les bondats, ell situa la seva companyia al Paradís, un lloc que sempre s’ha de posar en majúscula, sobretot si és el creat a mida per un mateix.

Teresetes Paradís
Foto der Maria Khan.

Remarcar aquesta honestedat a prova de bombes d’en Toni Masegosa és important per entendre el seu treball, fins a definir-ne, crec jo, no sols els continguts més pregons sinó també l’estil, l’estètica i el llenguatge en definitiva utilitzat pel titellaire. I és aquesta coherència defensada a capa i espasa al llarg dels anys allò que fa tan interessant i atractiva la seva feina, cosa que el públic per altra part capta perfectament, deixant-se portar per aquest alè d’optimisme i d’ingenuïtat sana i positiva, que donades les condicions que avui ens envolten, es converteix en pur activisme i en una militància envers un món millor. També s’entén que algunes vegades es pugui trobar amb espectadors poc inclinats a voler un món millor, la qual cosa es traduirà en un rebuig al seu llenguatge, un risc ben assumit pel titellaire, que segurament en deu haver vist de totes. Però per sort, el públic que va omplir la petita sala del Museu de sa Jugueta, lloc on es va presentar l’espectacle, era del que s’inclina per la bondat civilitzacional, cosa que ens va permetre gaudir-ne a tots amb profunditat.

Teresetes Paradís
Foto de Maria Khan.

Teresetes Paradís

Toni Masagosa manipulant. Foto d’Amparo Ruiz.

En el fons, allò que ens ve a dir en Masegosa amb els seus titelles és que el Paradís el tenim sempre a mà i que aconseguir-lo és una simple qüestió de voler-s’hi instal·lar. Una invitació que el titellaire llença entre els espectadors de la mateixa manera que ho fa el torero quan, abans de començar la feina, es treu i llença al públic el seu barret. Perquè en definitiva això és el que fa el titellaire: posar-se davant del toro de la vida i jugar-se-la.

Quant a l’obra en si i als titelles utilitzats per Masegosa, s’ha de situar tot plegat en aquest registre de malícia dolça i de trapelleria ingènua de joc, que enganxa de seguida als nens i als adults menys gastats per la vida. Un registre que s’interessa poc pels acabats i que es recolza sobretot en la vivència de la pràctica, traient punta als moments viscuts conjuntament amb el públic. Però la gràcia excepcional del cas és que això es fa mantenint sempre el risc que genera la sinceritat quan aquesta es situa en una atmosfera d’autenticitat. El resultat funciona llavors a la perfecció i el públic segueix encantat les peripècies dels personatges, d’aquest castell encantat que el príncep que l’habita ha convertit en una biblioteca. Un argument que situa la utopia d’una gran biblioteca de poble dins la utopia d’un teatre de titelles situat al Paradís. Un agraïda radicalitat de plantejaments que es sustenta en un treball ple d’ofici del bo.

‘Els Músics de Bremen’ viatgers.

El públic va poder gaudir d’una proposta acabada d’estrenar del conegut conte dels Germans Grimm a càrrec de la companyia Els Músics Viatgers, composada pels, en efecte, músics Francesc Bonnín i Bronnhilde Ekermans, que en van oferir una versió en teatre d’ombres ben acompanyada musicalment per diversos temes populars de les Illes Balears amb arranjaments del mateix Francesc Bonnín. Atenció, el nom de la companyia no és gens fútil, ja que ens trobem davant d’uns músics d’altíssim nivell que han optat per aquest llenguatge que ajunta música i imatges, treballant a la vegada amb una història que porta també la música a les seves venes. Es podria dir que el resultat exsuda notes musicals per tots els seus porus, com no podria ser d’altra manera.

Els músics viatgers
Foto de Maria Khan.

Amb unes siluetes molt belles i treballades, l’espectacle es basa en la presència davant la pantalla del narrador que va explicant la història mentre invita al públic a seguir les cançons, ja sigui cantant-les o picant de mans, mentre la manipuladora al darrera va escenificant les diverses seqüències del conte.

Els músics viatgers
Foto de Maria Khan.

S’imposa el to del narrador, el director d’orquestra Francesc Bonnín, que es dirigeix als nens amb un entusiasme i una sensibilitat realment contagiosos, creant una atmosfera de poesia visual i sonora que no defuig les notes pedagògiques d’iniciació musical. Un espectacle destinat a triomfar indefugiblement entre els públics familiars i escolars de les Balears.

‘La rateta presumida’ de La Fornal d’Espectacles.

La Fornal Teatre

Aquest clàssic de Charles Perrault va ser posat en escena per les dues actrius manipuladores de La Fornal, Irene Salord i M. Cristina Brunet, en una versió plena de gràcia i d’energia que combinava els titelles amb una acció coreogràfica i musical de cançons, cantades a duo per les dues actrius.

La Fornal Teatre

Energia, acció i una accentuada gestualitat són potser les tres paraules que més defineixen l’espectacle i que garanteixen el seguiment entregat de nens i familiars que constitueix el seu públic.  Així ho vam poder constatar al Teatre Municipal Catalina Valls, on es va fer la funció. Dues actrius molt ben preparades, que desperten de seguida la simpatia dels espectadors, i una versió del conte ben ajustada al llenguatge escollit. Just allò que el públic espera d’un espectacle per a nens.

A destacar la sempre agraïda i útil senzillesa de l’escenografia, la versalitat de la qual permet fer actuar els titelles i alhora dóna joc al moviment de les actrius, que no es limiten a la simple acció manipuladora.

Els aplaudiments van ser molt sonats i els espectadors van acudir a l’escenari per felicitar a les dues actrius.

‘Quin embolic d’emocions!’, de Disset Teatre.

Vet aquí una de les companyies més interessants de les que he vist aquests dies a Palma, de la que ja en coneixia un treball anterior, d’excel·lent factura (veure aquí http://www.putxinelli.cat/2015/05/16/ii-festival-de-teresetes-a-palma-de-mallorca-disset-teatre-bakelite-the-train-theater-philippe-saumont/ ), i que de nou va confirmar la seva vàlua. Amb autoria de Jaumna Palacios i interpretada per les dues actrius en plantilla, Carme Serna i Mariaje López, l’obra es planteja un repte interessant: com parlar als nens d’una manera sintètica i abastable sobre les emocions, fent-les corpòries i per tant objectivament visibles pel públic? Un repte difícil que les del Disset Teatre resolen de l’única manera possible: a través dels objectes -unes caixes molt senzilles de fusta-, dels colors i d’una senzillesa extrema tant de l’escenografia com de la mateixa interpretació.

Disset Teatre

Hi ha una contenció important en el treball de les actriu, que s’acompanya d’una presència molt ben resolta, de manera que es pot dir que gestualitat i dicció adquireixen una tonalitat elegant i vellutada, cosa que permet connectar de seguida amb el públic des d’una base directe de qualitat. A la vegada, hi ha un nivell de veritat en el tractament gestual i vocàlic de les emocions, les quals mai es saturen en cap sobrepès de sobreactuació psicològica (un perill sempre existent en tractar aquesta temàtica) sinó que es relativitzen d’immediat gràcies a llur projecció en les caixes i els colors -i gràcies al registre de contenció abans esmentat.

Disset Teatre

Es podria dir que el muntatge esdevé modèlic en el sentit de mostrar de quina manera és possible parlar de continguts abstractes i alhora reals de la psicologia humana sense haver de recórrer ni al recargolament exagerat de la interpretació ni a l’artificiositat d’un text i d’un guió passats de rosca. Claredat en el contingut, síntesi de la forma i una presència elegant de contenció serien els tres eixos bàsics del treball de Disset Teatre. Cosa que es diu molt ràpid però que costa molt d’aconseguir.

Disset Teatre

La sensació del públic va ser la d’haver assistit a una experiència entranyable de veritat psicològica, suaument conduïts per unes oficiants que s’expressaven sense cap estridència. Les cares de pares, mares i nens traslluïen una felicitat que no sempre es veu després d’un espectacle.

‘La Deixalleria’, de Té a Tres.

Aina M. Moreno és l’actriu clown que va presentar a la sala petita del Museu de sa Jugueta un divertit i participatiu muntatge titulat ‘La Deixalleria’. Un encert l’espai escollit, que s’omplí fins a la bandera, ja que de ‘juguetes’ va l’espectacle. En efecte, jugant amb un munt de deixalles de les restes d’un plegat de joguines que han passat per les mans descontructivistes d’un exèrcit de nens, l’Aina M. Moreno ens proposa utilitzar-les per crear-ne unes de noves, les quals són el resultat d’una sèrie de presa de decisions votades pels espectadors.

La Deixalleria
Foto Maria Khan.

Es tracta en realitat de crear un personatge  segons el públic va escollint entre diferents opcions, mostrant-nos la lògica irracional dels nens a l’hora de definir-lo i, alhora, la seva rica imaginació. Un treball de pura interacció entre la clown i els espectadors, sotmès per tant a les sorpreses de tota mena i a la improvisació.

La Deixalleria
Foto Maria Khan.

Aina M. Moreno va demostrar un molt bon coneixement de l’ofici de clown, sense mai perdre el paper, en un espectacle fet a mida per al Museu i la seva relació amb les teresetes. L’exercici va encantar al públic assistent i els nens s’ho van passar bomba mentre la pallassa rematava la funció amb un hilarant resultat del personatge, un porc senglar convertit en un ‘porc sagnant’, gràcies a la participació de tots.

Etiquetas: , , , , ,