Aquest Grec 2016 ha estat generós amb el gènere del teatre visual, d’objectes i de titelles, cosa que s’explica perquè el seu director, en Ramon Simó, és particularment sensible a aquests gèneres limítrofs que solen creuar llenguatges i disciplines, a vegades molt allunyats entre si. Tres són les estrenes més excitants (sense comptar els espectacles dedicats als nens, del Mini-Grec, que també ho són, per descomptat) que comentarem a Putxinel·li: l’obra ‘Daurrodó’ que acaba d’estrenar Joan Baixas al Teatre Nacional de Catalunya,  l’òpera ‘El Somni de Gulliver’, de Roland Olbeter, amb música d’Elena Kats-Chernin, i ‘Birdie’, de la Agrupación Serrano, que es fa a la Sala Hiroshima.

Daurrodó, de Joan Baixas i Cildo Meiereles
Joan Baixas.

Hem de dir que Joan Baixas s’ha convertit amb els anys en un artista dels de veritat, en assolir aquella maduresa que molt poca gent adquireix i que radica en sentir-se realment còmode dalt d’un l’escenari faci el que faci, cosa que li permet jugar i arriscar tant com li vingui de gust, sense necessitat d’haver de passar pel tub de les correccions estilístiques, marcant els ritmes que a ell li agrada i tractant els temes escollits amb la familiaritat que dóna una relació directa i íntima amb el públic. Això és el que m’ha fet pensar veure una representació de Daurrodó, una obra que és el fruit d’un diàleg artístic entre dos creadors que es prenen la feina amb distància, ironia, un cert escepticisme, amb ganes de dir cadascú la seva, tocant els punts obligatoris de les actituds llibertàries, i sense preocupar-se massa del ‘què diran’. Una actitud aquesta que només es permeten els artistes que no han de demostrar que ho són,  que se n’hi senten però que alhora se’n riuen una mica de ser-ho.

Actitud que a en Joan Baixas li ha vingut per la via dels titelles, els quals sempre han permès aquesta perspectiva doble de mirar-se les coses des de punts de vista diferents, amb i sense sorna. Una actitud, per altra part, que l’art contemporani no ha cessat de buscar des de que es va considerar ‘contemporani’, és a dir, des de que va introduir el Temps i la seva consciència en la pràctica artística.

Daurrodó, de Joan Baixas i Cildo Meiereles

Tan introduït està el temps en l’art, que concretament en aquesta obra a quatre mans que és Daurrodó, el temps apareix com un dels vectors principals, en distribuir la duració de l’espectacle segons el seu més lliure arbitri, sense fer cap cas als ‘temps’ teatrals que qualsevol espectador espera, sinó marcant el que cada secció i capítol demana, segons el caprici dels seus autors. Crec que aquesta manera de tractar amb el ‘temps’ té implícita una radicalitat que no sempre s’aprecia ni es percep, però que es respira durant tota l’obra, obligant l’espectador a modelar el seu propi temps d’encaix segons les imatges van apareixent a l’escenari. I també considero que aquest és un dels seus grans encerts, tot i que no sigui evident per a la majoria dels espectadors.

Al principi, el temps teatral simplement és eliminat, en proposar els autors una estructura expositiva o d’instal·lació, amb superposició de petits ‘temps’ autònoms disseminats pels voltants de la Sala Petita del TNC, a la manera d’un ‘mosaic sincrònic’ d’accions i imatges. El seu títol és ‘Pano de roda’ -referència al tros de tela que els artistes de circ rebien quan es dissolia una companyia, símbol del caràcter individual i independent de les seves actuacions, que amb un retall circular construïen petites carpes (autònomes) de circ-.

Daurrodó, de Joan Baixas i Cildo Meiereles
Isabel Pla.

El públic és introduït pel que podríem anomenar com els ‘intestins prims’ del Teatre Nacional (els ‘intestins grossos’ correspondrien a la sala gran i als subsòls del teatre, amb les extensions soterrànies on es guarden les escenografies i els trastos de l’atrezzo) els quals s’utilitzen com espai per a les distintes escenes i puntuals instal·lacions d’objectes i altres formes i suports. L’espectador que arriba mentalitzat per seure en una butaca es veu obligat a passejar i a establir una manera de mirar i de passar el temps en la que la passivitat no ajuda a saber què és el que s’exposa i allò que succeeix per allà. Al menys, això és el que vaig sentir jo, en veure’m obligat a parar-me i a prestar una atenció especial, diferent a la de la butaca. Aquestes hi eren, però els empleats del teatre hi havien posat cintes de prohibit passar. Segur que molts es deurien quedar una mica amoïnats, en veure aquells seients tan còmodes però als que no hi tenies accés. Això donava peu a fer una segona visita al ‘mosaic’ amb els ulls més oberts i amb el cronòmetre endarrerit o mig parat, tot i que sabíem que els rellotges del teatre s’havien posat en marxa des del mateix moment que ens havien deixat passar, com ens indicaven per altra part els gestos una mica nerviosos i d’impaciència dels mossos o empleats que intentaven controlar al respectable. Penso ara que potser seria bo deixar passar la gent abans, i així permetre un relaxament més tranquil en relació a les instal·lacions, però m’imagino que els imperatius laborals i de seguretat tenen uns ritmes i unes cronometries que responen a universos massa allunats als de l’art i als dels espectadors…

Daurrodó, de Joan Baixas i Cildo Meiereles

En aquests budells convertits en una fira de meravelles s’hi despleguen tota mena d’escenes en les que els dos artistes hi han posat coses dels seus universos, així com apunts d’allò que ens espera a la sala pròpiament dita d’espectacle. Em va fer gràcia veure al gran actor Al Víctor perorant disfressat de doctor il·luminat del segle XIX, com si fos una d’aquestes figures que als museus es posen en marxa quan hi poses una moneda. També hi havia un jove titellaire que feia en una pantalla petita la mena de pintures que fa el Baixas amb fang, aigua i un llum al darrere. Alguns vídeos de l’artista brasiler, una venedora d’ous que perorava sobre l’art i les seves enganyifes, i un forat ple de fum on un ésser estrany de cabells blancs semblava atrapat però perillosament a punt de sortir…

Hi havia una distribució d’objectes que pretenien situar-te en el món visual dels dos artistes, tot anticipant algunes de les escenes o temàtiques.

Finalment, en Baixas, que seia sol a la platea, toca una campana i els empleats treuen les cintes de prohibit el pas. No he parlat del gran pèndol que es movia penjat amunt i avall en la centralitat de l’escenari, una bola de món bastant grossa que penjava d’una corda. El mateix planeta com una encarnació del temps, en el seu palpitar etern. Per començar, indispensable que el mestre de cerimònies agafi el món i pari el pèndul, és a dir el temps.

Se’ns presenta llavors en Joan Baixas amb el seu to característic de franquesa i de comoditat, que connecta de seguida amb el públic, per situar-lo en algunes de les coses que passen o passaran. S’exposa el punt de partida, el diàleg amb l’altre artista brasiler, en Cildo Meireles, diàleg que és la clau dramatúrgica de l’espectacle.

Daurrodó, de Joan Baixas i Cildo Meiereles

Després d’uns quants jocs que fa l’artista amb el públic, amb rifa inclosa, s’entra en un dels punts importants de l’espectacle, sobretot en marcar una temàtica que s’anirà desplegant al llarg de l’obra: baixa un gegantesc mirall que separa les dues bandes del públic, assegut en dues grades que es miren entre si. Quan s’il·lumina una grada, l’altra resta invisible i contempla divertida allò que fan els del davant. I a l’inrevés, quan canvia la llum, canvia la grada visible. Es tracta d’un joc sobre l’alteritat en el que es visualitza l’efecte simètric de l’emmirallament, per arribar a comprendre que l’altre és un doble simètric de nosaltres mateixos. Potser es podria haver jugat també amb efectes de superposició, en posar la mateixa llum als dos costats, fent més evident aquesta dualitat de les identitats i els seus efectes de projecció. En tot cas, aquest capítol de l’espectacle, d’una duració considerable, estableix un abans i un després, i alhora s’erigeix com part central de l’obra, amb un trencament total del temps teatral, potser per indicar als espectadors que encara no ho havien entès, que no s’esperin cronometries convencionals.

Daurrodó, de Joan Baixas i Cildo Meiereles
Isabel Pla.

I tanmateix, és en la part posterior al mirall -definit amb el títol de Not to be or not to be, eis a questão- quan l’espectacle s’encarrila per uns camins de ritme teatral més d’acord a la convenció, amb una successió de diverses escenes, amb números que podríem definir com d’un cabaret poètic i visual. És aquí on la llarga experiència que té el titellaire català surt a relluir, amb números molt aconseguits de manipulació a càrrec dels intèrprets, tots ells impecables. Són: Al Víctor, Andreu Martínez, Isabel Pla, Laura Calvet i Xavi Estrada. Un gran encert haver escollit l’Al Víctor com l’actor que parla: sempre l’he considerat com una de les millors veus del teatre català que malauradament no es prodiga gaire, potser perquè el seu fort és el castellà, no ho sé. Sentir-lo és sempre un plaer, toqui el registre que toqui. Una altra troballa és Isabel Pla, que sembla una d’aquestes actrius o ballarines mutants que de tant en tant veus als escenaris, realment com si provingués d’un altre planeta, capaç de centrar la mirada dels espectadors, que no saben a quina categoria situar-la. El seu paper de monstre de cabells blancs és absolutament impactant. Però és tot el conjunt dels intèrprets el que va donar la nota molt alta, amb una perfecte resolució dels personatges.

Crec que l’espectacle va desconcertar a alguns espectadors, sobretot per la qüestió dels temps, com dèiem al principi, un aspecte essencial per entendre la proposta dels dos artistes. Un atreviment que és allò que s’espera de qui ha convertit el joc i la reflexió visual sobre el temps i l’espai, en una professió.

Daurrodó, de Joan Baixas i Cildo Meiereles

Etiquetas: , , ,