Va tenir lloc fa uns dies a l’Auditori de Barcelona el concert Spanish Paradox a càrrec del conjunt Crossinglines, dins del programa Sampler Sèries centrat en músiques de nova creació. Un programa amb quatre obres de quatre compositors espanyols procedents de Bilbao (Íñigo Giner Miranda), de Realejos de Tenerife (Rubens Askenar García), de Barcelona (Luis Codera) i de València (Pablo Carrascosa Llopis). El concert, ideat per Luís Codera, creador de Crossinglines, va ser una meravella pels qui els agrada gaudir de músiques i propostes de les que no en tens ni idea i que sorprenen i fins sacsegen l’escolta i els coneixements previs que un pugui tenir d’allò que sona. Sobretot perquè tres de les quatre peces eren estrenes i la quarta, la de Luís Codera, tenia un component d’interpretació solista als límits de la guitarra elèctrica que segurament mai sona de la mateixa manera.

Crossinglines
Crossinglines en acció.

El títol de Spanish Paradox es presta a diverses lectures. L’apuntada pel programa es refereix al fet de que sent Espanya un país que ha viscut i segueix vivint una crisi de cavall, amb una reducció radical dels pressupostos de cultura, presenti en canvi uns exemples de creativitat tan elevats en el terreny de la composició, amb procedències geogràfiques dels quatre punts de la Península. Una situació nova, ja que fa quinze o vint anys, això hagués estat segurament impossible. S’entén que la fuga de molts dels joves compositors a l’estranger hagi canviat els paràmetres d’aquest ofici que relaciona notes i sons. Paradoxal també, com va apuntar Luís Codera en la seva presentació, que quatre compositors d’arreu del país s’ajuntin i comparteixin estrenes i bon rotllo, mentre els polítics són incapaços de fer quadrar el cercle de les diferències. La música, llenguatge universal que parla directament des del cor i des de la intel·ligència, trenca les fronteres que els humans primitius encara es resisteixen a mantenir, com els micos que marquen territori a la selva africana. Aquests joves evolucionats indiquen el camí a seguir. El públic assistent, entusiasmat per l’experiència, així sembla que ho va entendre, omplint la sala Tete Montoliu de l’Auditori i gaudint del concert amb generosos aplaudiments finals.

Cinco analogías
Imatge de ‘Cinco analogías’, de Íñigo Giner Miranda.

Ens agradaria comentar, en el context del teatre de figures i d’objectes d’aquesta revista, el primer dels concerts amb música i escena del basc Íñigo Giner Miranda, amb una obra titulada ‘Cinco analogías. Teatre d’Ombres per a quatre músics’. I si diem ‘escena’ és perquè el concert va tenir realment un doble component musical i visual, en estar centrada l’escolta i la mirada en el rectangle d’una pantalla d’ombres, darrere de la qual actuaven els músics-manipuladors. Música dels objectes i teatre d’ombres és allò que vam sentir i presenciar els espectadors. La pantalla convertida en una mena de quadre pictòric de llum en el que formes negres, les resultants de l’ombra de mans i objectes, conformaven diverses composicions mentre emetien els sons de les seves petites accions i fregaments. Moviments minimalistes que emetien sons, l’arrossegament de peces de fusta sobre un tambor amplificat (improviso perquè els espectadors no vam veure l’escenari darrere la pantalla), esquellots de diverses mides, un arquet que fregava alguna planxa metàl·lica, o potser rascava un violí amagat, petites maraques de joguina, i altres efectes d’objectes xocant o friccionant entre si, amb les mans sempre visibles, de manera que el quadre sonor incorporava també els intèrprets de Crossinglines.

Em queda la imatge del quadre de llum animat que de tant en tant es convertia en una pantalla de cinema, pels titulars projectats indicant els títols dels cinc moviments de la peça, a la manera del cine mut. De fet, la llum crec que procedia d’un projector de cinema sense imatges: aquestes eixien en viu de les mans dels intèrprets.

Íñigo Giner Miranda
Íñigo Giner Miranda

Un treball d’una pulcritud i d’una contenció extremes, indispensable per donar aquesta imatge de cohesió en el conjunt, buscant la síntesi del so i de la imatge, amb la simple narrativa del ritme visual i acústic, amb canvis en la textura de la llum fets amb diferents superfícies perforades que s’interposen entre el focus projector i els objectes i les mans que interpreten.

Pur teatre d’ombres que es centra en la netedat de les mans i dels objectes, síntesi i contenció, i una sonoritat austera que es resisteix a embrutar la imatge. Un treball excel·lent que va sorprendre al públic, poc acostumat a aquests exercicis que concentren i depuren l’expressió interdisciplinària.

Indagant sobre el compositor, he vist que Íñigo Giner Miranda treballa amb formats escènics diversos en els que els objectes hi juguen un paper important. Deixem aquest vídeo de la peça ‘El orden de las cosas’, on el compositor explora la música dels sorolls quotidians de les persones, en una composició per a tres actors.

El orden de las cosas (piece) from Iñigo Giner Miranda on Vimeo.

Etiquetas: , , , ,