Del 19 al 29 de gener de 2017, a la tercera ciutat dels Estats Units, s’ha celebrat la segona edició del Festival Internacional de Teatre de Titelles de Chicago (veure aquí). Aquesta ciutat de més de 6 milions de persones, al mateix temps que donava el tret de sortida al festival, es mobilitzava massivament amb més de 250.000 persones al carrer mostrant el seu rebuig al recent nou president Donald Trump (tan sols un 3% dels votants de la ciutat l’hi ha donat el seu vot), tot acollint també a la “womens march”.

Chicago, la ciutat arrasada el 1871 per un gran incendi i reconstruïda en un temps record, acollia la segona edició d’un gran Festival amb espectacles programats a molts dels espais escènics d’una població que, curiosament, només compta amb tres companyies professionals de teatre de titelles.

Festival de Titelles de Chicago, article Oriol Ferre
Blair Thomas.

L’artista i titellaire Blair Thomas, director artístic del festival, ens ha sorprès amb una programació de caràcter internacional d’altíssima qualitat, amb produccions dirigides a totes les franges d’edat i amb diferents tècniques de manipulació.

Convidats a assistir-hi en representació del Centre de Titelles de Lleida, hi vam arribar el dia 20 de gener, i ja de bon matí ens vam dirigir al Museum of Contemporany Art Chicago, on la jove i emergent companyia xilena El Silencio Blanco realitzava un workshop amb una trentena d’artistes (actors, titellaires, ballarins, aficionats, etc…). Un taller on la companyia, a través de diferents exercicis corporals que esdevindrien eines claus per arribar a l’objectiu buscat, realitzava un mar on hi feien navegar un vaixell, l’únic objecte utilitzat. Un joc que exigia molta concentració i perícia dels manipuladors.

Festival de Titelles de Chicago, article Oriol Ferre
Moment del taller de Silencio Blanco.

Seguidament, i sempre acompanyat per en Blair Thomas, vam dirigir-nos al teatre de la Biblioteca de Chicago, una gran sala amb més de 400 butaques plena de famílies preparares per gaudir d’un espectacle de la companyia de Chicago NASTY, BRUTISH & SHORT amb l’espectacle musical Puppet Cabaret, protagonitzat per quatre granotes músics.

Festival de Titelles de Chicago, article Oriol Ferre
Moment de l’espectacle NASTY BRUTISH & SHORT,  Puppet Cabaret.

S’ha de dir que les distàncies a Chicago són llargues, cosa que ens obligà a dirigir-nos amb el temps suficient al Victory Gardens Theatre, per veure-hi la producció francesa i noruega “Cendres”, de la Cia PLEXUS POLAIRE, on només arribar trobaríem el cartell de ‘tot venut’ en una sala d’unes 400 butaques.

Festival de Titelles de Chicago, article Oriol Ferre

Era la història d’un piròman, explicada en primera persona pel propi protagonista, que casualment era fill d’un bomber. Un espectacle meravellós, amb 3 titellaires en escena que arriben a manipular fins a 8 titelles simultàniament i on cal remarcar que la manipulació era realment magistral. Un impecable tractament luminotècnic, junt amb un atractiu joc de projeccions, feia créixer aquest exquisit espectacle que et manté enganxat a la cadira mentre la història avança. El públic, alçat de peus, va premiar la companyia amb  llargs i sonors aplaudiments.

Festival de Titelles de Chicago, article Oriol Ferre
Moment de l’espectacle Plexus Solaire.

El dia 21, vam acudir de nou a la Library, on la UNIMA USA, amb els seus màxims representants, estaven citats per a una reunió de treball i gaudir del festival un cop s’acabés. Allà vam tenir l’ocasió, com a convidats especials del Festival, de presentar la Fira de Titelles de Lleida, els seus objectius, com funcionem i quines característiques té. Una oportunitat única per avançar en la nostra idea d’internacionalitzar al Fira, tot establint ponts entre els Estats Units i Europa.

Festival de Titelles de Chicago, article Oriol Ferre
Presentació de la Fira de Titelles de Lleida a càrrec d’Oriol Ferre.

Aquell mateix migdia, anàrem al cèntric teatre Loockingglass Theater, situat al bell mig dels DownTown, envoltat dels edificis gegants que configuren l’skyline més conegut de la ciutat. Un preciós teatre, que amaga una sala d’unes 500 localitats que un cop més estava plena de gom a gom per veure-hi la seva pròpia companyia resident, la LOOKINGGLASS THEATRE COMPANY, amb  l’espectacle Mr. And Mrs. Pennyworth. Una producció de gran format i sorprenent: malgrat l’estètica antiga com de cinema dels anys 50, ens va meravellar per la seva originalitat a l’hora d’executar tant la manipulació dels titelles, com el joc constant d’ombres, projeccions i un treball d’actor de caire més clàssic.

Festival de Titelles de Chicago, article Oriol Ferre
Imatge de l’espectacle del Loockingglass Theatre Company.

La jornada s’acabà amb l’obra de l’artista de Brooklin, Narcisister. Un espectacle estrictament per al públic adult amb un fort contingut de violència i sexualitat. Un treball punk i d’exhibicionisme escènic a càrrec d’una artista que utilitza el seu cos per remoure l’espectador, despullada i únicament coberta d’una màscara, sense dubtar a utilitzar les parts més íntimes del seu cos per subjectar objectes i manipular-los. El públic va seguir amb molt respecte la representació, malgrat el poc entusiasme amb el que l’espectacle va ser rebut.

El diumenge 22, ens vam dirigir al MCA (Museum of Contemporary Art Chicago) on s’hi celebrava de 10h a 13h el Volkenberg Puppetry Symposium, amb dues parts diferenciades: la primera titulada “Puppetry and the Human Body” i la segona “Puppets as Narrative”. Unes jornades que van generar un gran interès entre els professionals acreditats, companyies participants, estudiants, etc.., amb una assistència d’unes setanta persones.

A la primera part, Magali Chouinard (Canadà), Montenegro (Chicago) i Narcisister, van explicar en primera persona i sota el seu punt de vista, la importància de sentir-se fort a nivell personal i anímic per poder treballar la mena d’espectacles que fan, en els que el cos té una importància rellevant.

Després d’un breu descans, va continuar la segona part del simpòsium, “Puppets as narrative”, amb el testimoni de Yngvild Aspeli, director de la cia Plexus Polaire, (frança/noruega), Sarah Fornace, co-directora del Manuel Cinema (Chicago), Dominga Gutierrez i Santiago Tobar co-directors de la cia Silencio Blanco (Xile), i Michael Summers, director de Open Eye Figure Theatre (Minneapolis).

Festival de Titelles de Chicago, article Oriol Ferre
Taller al Puzzle Theatre.

Cada director va explicar de manera col·loquial i molt personal, com encaraven el seu treball amb els objectes, els titelles i els textos, els uns d’una manera simultània, els altres partint primer del text per abordar després la plàstica de l’espectacle.

A la tarda, al Link Hall ens esperava la companyia de Corea del Sud “7 ways”. Wou! Quin espectacle més sorprenent! Una sola titellaire, manipulant objectes, amb una presència del treball corporal molt forta. Sense apagar els llums de la sala, sense músiques ni efectes en iniciar-se l’espectacle, l’obra avançava amb un ritme pausat, lent, com si l’artista s’entretingués a experimentar amb unes teles i un maniquí… Un espectacle contemporani i tradicional a l’hora. Contemporani per l’atreviment de jugar amb la dansa i els pocs objectes en escena, amb el cos com eina per expressar emocions i sentiments; tradicional, pel fet de no utilitzar efectes de llum ni sonors, però amb la respiració de l’artista sempre present a l’escenari. Un espectacle que ens va sorprendre molt.

Seguim desplaçant-nos per la gran ciutat en direcció a l’Adventure Stage Chicago, un teatre situat en una perifèria on només entrar-hi, es veu i es respira que els responsables l’utilitzen com a eina integradora de la gent del barri. Així ens ho indicaven els murals, les fotos de tallers i d’altres activitats que s’hi realitzen per als joves. Una colla de nenes i nens ens reberen a les portes del teatre manipulant diferents titelles i recitant curtes frases que havien memoritzat, una entrada del tot alegre que ens va introduir a la sala, relaxats i somrients.

Preparats per gaudir de la cia d’origen Búlgar però resident de fa molts anys al Quebec, Puzzle Theatre, ens esperava a l’escenari el seu espectacle “Plastique”.

Dos titellaires/actors sols a escena, amb dues grans bosses de plàstic. Així comença l’espectacle que va acabar fent riure tota la platea, ja que pocs minuts van necessitar per guanyar-se el públic. Dues bosses que es transformen ràpidament en dos personatges, no sabríem ben bé dir quin animal era, però tan ben aconseguit, que apareixia del tot creïble. La dramatúrgia i el ritme anaven molt ben quadrats, tant que l’hora de l’espectacle va passar com si haguessin passat quinze minuts. Un espectacle sense text, amb un llenguatge visual cent per cent internacional del tot reeixit, i una bona mostra de que no sempre calen grans escenografies i titelles impressionants per fer un bon espectacle, sinó que allò que realment importa és tenir una bona idea i saber-la dur a l’escenari.

El dia 23, vam tornar al Link Hall per veure-hi quatre propostes de companyies joves en ple procés creatiu de les seves produccions.

Quatre propostes ben diferents, però totes quatre força interessants, amb projeccions, titelles, animacions, i un divertit titellaire amb una àgil posada en escena, jugant amb les galtes del seu cul per donar vida i cara a un personatge de vida ensopida. Dóna gust veure el jovent interessat en aquesta art ancestral. Vam poder comprovar com el teatre de titelles desperta l’interès d’artistes multidisciplinaris  i tot fa pensar que, en efecte, viu un molt bon moment, tal com vam poder constatar al Link Hall.

Per acabar, una valoració, la que fem d’aquesta visita al Festival de Chicago, absolutament positiva, no sols pels espectacles vistos i per la seva qualitat, sinó també per la seva gran organització, el seu criteri en programar  i la professionalitat amb la que la direcció encara l’esdeveniment.

Etiquetas: , , , , ,