S’està representant aquests dies a la Sala Fènix de Barcelona l’espectacle ‘Mary Frankenstein Shelley’ que l’actor i director del teatre, Felipe Cabezas, ha escrit i dirigit dins d’una línia molt particular de la sala, d’espectacles situats en una cruïlla de gèneres dels que el cabaret és potser el fil conductor més clar. Un cabaret, tanmateix, molt particular i personal de l’autor, ja que sempre sol buscar una temàtica de relleu que transcendeixi el simple cabaret d’entreteniment banal, capbussant-se en àries més profundes del coneixement (veure ‘Cabaret Victòria’, aquí).

Mary Frankenstein Shelley, Sala Fènix
L’equip de Mary Frankenstein Shelley. Foto de Genia Badano.

Ha escollit en aquesta ocasió una de les temàtiques claus que, sorgida de la ploma i la imaginació de Mary Shelley en plena efervescència del Romanticisme, ha creuat tot el segle XX i que s’estira també pel XXI: el mite de Frankenstein, aquest personatge sorgit en una nit de tempesta a Villa Diodati, la mansió que Lord Byron havia llogat a Suïssa, prop del llac Ginebra, per passar l’estiu de 1816. Una història que s’ha portat al cinema diverses vegades, de la que fins s’ha fet una òpera (l’escrita pel compositor Agustí Charles i el llibretista Marc Rosich, estrenada al Liceu l’any 2011) i que té una exquisida i peculiar particularitat: en aquells dies de reclusió obligatòria, deguda al mal temps d’un estiu que ho va deixar de ser a causa de l’erupció del volcà Tambora, van néixer dos dels mites més populars del segle XX: el Vampir, creat pel doctor John Polidori (inspirat sembla ser en el mateix Byron, pel qual sentia una poderosa atracció d’amor-odi) i Frankenstein o el Modern Prometeu (títol final de la novel·la publicada l’any 1818), a càrrec de l’escriptora Mary Shelley, esposa del poeta Percy Bysshe Shelley, tots ells amics de Lord Byron.

Mary Frankenstein Shelley, Sala Fènix
Retrat de Mary Shelley per Richard Rothwell (1840), exhibit a la Royal Academy. Foto Wikipèdia.

Cal exposar aquests antecedents històrics de l’obra perquè precisament és sobre ells que l’obra de Cabezas es sustenta. I s’ha de dir que el treball realitzat per l’autor i director ha estat esplèndid en el sentit de captar alguns dels trets essencials d’aquell important episodi d’uns joves posseïts per l’exaltació romàntica de l’agosarament. Ho fa posant el focus, però, en la figura de Mary Shelley, que el 1816 tenia només 19 anys, centrant d’aquesta manera l’episodi en el tema de Frankenstein i buscant la relació del personatge amb la vida privada de l’autora i el seu rerefons d’afirmació feminista, que li venia ja de la part dels seus pares, dos personatges de l’Anglaterra més progressista de l’època: el filòsof i polític William Godwin i la filòsofa feminista Mary Wollstonecraft.

Mary Frankenstein Shelley, Sala Fènix
Villa Diodati. Foto Wikipèdia.

L’obra situa en escena a quatre personatges: Lord Byron, Mary Shelley, la seva germanastra Claire Clairmont i Percy Bysshe Shelley, mostrant la relació promíscua que existia entre tots ells. S’ha de dir que l’actriu Alba Valldaura borda la seva interpretació de la protagonista, Mary Shelley, dotant-la d’una veu profunda, pausada i convincent, amb uns rics silencis plens d’expressivitat, i amb un físic que s’acosta molt a la imatge que ens podríem fer de la històrica Mary. Aquesta bona feina és extensiva en els altres personatges, servits per les dues actrius Aleyda Puerto (Percy B.Shelley) i Elena Visus (Claire), i per Felipe Cabezas en el paper de Lord Byron, tots ells molt ben situats i dirigits. Però potser el més important sigui destacar el joc que l’autor proposa d’intercanvi de rols i de personatges, així com la inclusió de dues escenes de teatre d’ombres i d’una marioneta, ben manipulada per Cabezas, que representa a Frankenstein.

Mary Frankenstein Shelley, Sala Fènix
Alba Valldaura, en el paper de Mary Shelley, amb el titella de Frankenstein. Foto de Genia Badano.

És en aquest constant intercanvi de papers on l’obra aconsegueix més brillantor, especialment quan l’escenari es converteix en l’imaginari gabinet del doctor Víctor Frankenstein i el seu criat Igor, inspirat en les pel·lícules de gènere, del que l’actriu Elena Visus en fa una molt bona creació. Alba Valldaura encarna a Víctor Frankenstein amb una extraordinària energia, una transformació de l’actriu sensacional, ben acompanyada pel titella del monstre, que resumeix el drama plantejat per la novel·la de Shelley.

Mary Frankenstein Shelley, Sala Fènix
Alba Valldaura en el paper del professor Víctor Frankenstein. Foto de Genia Badano.

Felipe Cabezas, en el paper de Byron, prefereix posar-se més en un segon lloc, preparant així la seva ocultació com a manipulador del titella de ‘l’ésser demoníac’. Aleyda Puerto, per la seva banda, compleix amb la part més cabaretera de l’espectacle, en la seva encarnació del marit de Mary, de convincent factura, i amb una feliç incursió al gènere musical en la primera part de l’espectacle.

Mary Frankenstein Shelley, Sala Fènix
Els intèrprets de l’obra. Foto de Genia Badano.

L’obra ens parla d’un tema de gran actualitat, plantejat just quan s’iniciaven els grans canvis tecnològics i socials que haurien de transformar Europa i el món sencer. El desig de crear vida, de convertir-se en un demiürg capaç d’emular a Déu, unes pulsions tradicionalment blasfemes i condemnades pels déus, com aquests van fer en el cas de Prometeu, es troba avui definitivament legitimat per l’actual cultura científica, com ho demostren les recerques en robòtica i en intel·ligència artificial, sense que cap ocellot es mengi el fetge de cap científic (almenys de moment). L’escriptor Isaac Asimov va establir fins i tot les tres lleis de la robòtica segurament escarmentat pel relat de Mary Shelley, convençut de que les noves criatures creades pels humans necessitaven uns condicionants interiors de molt poder per impedir que es tornin contra els seus creadors. Una qüestió que no està en absolut resolta i que segueix plantejant problemes ètics i humans que generen una gran preocupació.

Mary Frankenstein Shelley, Sala Fènix
Portada d’una de les primeres edicions de Frankenstein. Foto Wikipèdia.

L’obra de Cabezas apunta aquestes problemàtiques sense entrar-hi de ple, ja que bàsicament es centra en la relació maternal de Shelley i la seva criatura, accentuant el complex rerefons psicoanalític de la frustrada maternitat del personatge, que troba la seva solució en la seqüència imaginària de la creació.

Una menció especial mereix la música en directe a càrrec de Joange, que ha sabut captar les atmosferes de les diferents escenes, amb el so d’un violí i d’una electrònica molt ben situada.

Cabaret filosòfic que s’atreveix a posar en escena moments claus de la història d’Europa, dels que avui no se’n parla gaire, llevat dels cenacles dels entesos. Una lloable iniciativa que la Sala Fènix ofereix al seu públic i a la ciutat. Admirable!

Etiquetas: , , ,