Per fi vam poder veure una representació del nou espectacle de Carles Cañellas i Susanna Rodríguez, de la companyia Rocamora Teatre, Identitats, al Teatre de Ponent de Granollers, un repte com una casa que els dos titellaires, instal·lats a la localitat de Calders, es van proposar per obrir aquest nou cicle de la seva vida. Vaig veure les primeres proves, durant la presentació que van fer del projecte a San Sebastián durant el Congrés d’Unima 2016 el mes de maig (veure aquí), i sabia l’endimoniada dificultat que s’havia proposat el Carles. I el primer que s’ha de dir, un cop vista la funció, és que els de Rocamora se n’han sortit i amb una nota molt alta.
En efecte, sortir a l’escenari amb una sola marioneta carregada de fils (90 cm d’alçada i 27 fils) i poca cosa més, si descomptem sis màscares, un parell de bosses de roba i una caixa de cartró, amb l’obligat acompanyament sonor i visual del vídeo i l’electrònica, funcional i de bona factura, és ja en si d’una temeritat considerable. Un espectacle que s’anuncia de dansa contemporània, i que és interpretat, evidentment, per una sola marioneta de fil. Com aconseguirà fer ballar la marioneta durant una hora?
Crec que el secret de l’espectacle, allò que el converteix en gairebé una mena de prova iniciàtica per al titellaire, per a la marioneta i per al públic, és aquesta lluita titànica que s’estableix entre els dos a la vista del públic, entre dos éssers independents, l’un de fusta, l’altre de carn viva, units i alhora separats pels fils que pengen del control en un extrem, i es cusen al cos del titella en l’altre extrem. Quasi bé es podria dir que els veritables protagonistes de l’espectacle són els fils, que el públic no veu o veu en part, però que sap que existeixen, com una substància subtil que ajunta allò que està separat, que permet el moviment i la vida, però que també els nega.
Marioneta i titellaire lluiten cadascú pel seu costat contra aquesta substància feta de cotó esfilagarsat, gens dòcil, obstinada a complicar la vida al manipulador, a aturar la vida del titella, a elevar el cos i els membres de la marioneta, però a la vegada deixant-los morts a mercè de la gravetat. Els fils esdevenen així una paradoxa viva, real i palpable, invisible perquè els fils no es deixen veure quan són negres i el terra i el fons també són foscos, però alhora sempre present. Una substància que es deixa tocar, o més aviat, que exigeix ser tocada, com si la seva feina d’ajuntar dos oposats necessités un acaronament de les mans del manipulador, i una paciència de la marioneta de deixar-se moure, de saltar i ballar.
La tensió d’aquesta batalla metafísica és l’ànima d’aquest espectacle, que s’escapa de les exhibicions virtuosístiques en què recorren molt sovint les marionetes de fil, per focalitzar aquesta centralitat dels fils, aquest espai buit que separa i uneix, base de la manipulació. És com si la paradoxa agafés vida i centrés tota l’atenció del públic, imposant la lluita de les mans, del cos, de la fusta, de les articulacions, a través dels canons i de les pistoles amagades en l’essència contradictòria del desplegament de fils que pengen de l’imponent control.
Les màscares que el titellaire va extraient de la seva bossa i de la caixa de fusta, no són més que nous reptes que es va imposant el titellaire, a fi i efecte de que la substància mediadora de la paradoxa pugui expressar tota la seva càrrega de tensió. Entrebancs que exigeixen al manipulador, molt ben conduït per la coreografia de Susanna Rodríguez, crear els moviments adequats a l’expressió de cada màscara, sempre lluitant amb la mateixa filagarsa, amb el control i la distància que separa les mans del titella, una distància curta que obliga a una constant revisió de l’enfilall, que sembla dotat de vida pròpia, d’una lògica que ningú és capaç d’entendre, en tractar-se d’una lògica feta de contradicció aleatòria.
I mentre avança l’espectacle, anem veient com el repte principal del titellaire no és altre que aconseguir arribar viu al final, viu ell i viva la marioneta, els dos mantenint la dignitat d’una presència que sap encaixar la contradicció de la paradoxa. Un podria pensar que el resultat és la victòria del titellaire. En certa manera sí que ho és, per descomptat, però qui guanya de veritat són els fils, els quals obliguen al titellaire a plegar i a la marioneta a ficar-se dins del sac.
Una tensió màgica, la que recorre tota la durada de l’espectacle, ja que la substància que centra l’obra i l’atenció del públic és en realitat el buit de la il·lació invisible. I mentre aquesta s’imposa victoriosa des del seu no-res, els dos derrotats servidors d’aquesta energia obscura surten a saludar, titella i titellaire, esgotats per l’esforç d’haver realitzat un impossible.
Un espectacle insòlit i profundament filosòfic, d’una filosofia que s’expressa des del buit i el silenci d’allò que separa i uneix. Una troballa essencialista que permet focalitzar l’atenció on normalment les persones mai mirem, acostumats com estem a només veure i a identificar-nos amb els extrems. Aquí els extrems són vençuts i atrapats pel misteri d’allò que demana el sotmetiment d’unes exigències acuradíssimes de l’ofici. Un ofici que els dos titellaires de Rocamora Teatre demostren tenir en dosis molt altes.
