Es va poder veure el 30 de març passat a les Cotxeres Borrell de Barcelona l’espectacle Scriptorium, en la seva estrena definitiva, creació de Sanna Toivanen i Nelo Sebastián, de Vudú Teatro. Plantejada com una obra que vol parlar del drama de l’escriptura i de la pàgina en blanc, ho fa però amb una regla autoimposada: no fer cap ús de les paraules, és a dir, expressar la situació només a través del gest, del moviment, dels objectes i de les imatges que es van creant al llarg de la representació.

Scriptorium

Un  repte, certament, per als dos intèrprets, d’estils molt diferents i potser per això molt ben encaixats en la seva agraïda complementarietat. En efecte, Sanna i Nelo apareixen a escena com els dos pols oposats que volen ser de l’acte creatiu encarnat en un escriptor que es desespera per trobar el filó de la seva escriptura. Seria fàcil dir que ella és la musa i ell l’escriptor, cosa que així és, per descomptat, però crec que l’interès de la proposta radica en l’ambigüitat dels dos personatges que juguen a un desdoblament de la persona.

Scriptorium

L’actitud més aviat nerviosa, propensa a perdre la paciència i inclinada a un cert frenesí i a una compulsió histèrica, de l’escriptor, contrasta amb una presència que tira més cap a la dolçor, l’encanteri i la suau fragància femenina de la musa, encarnada per la bella figura de Toivanen. Aquest contrast, verdader motor temàtic i dramatúrgic de l’obra, amb les oscil·lacions que fan que aquests trets estereotipats s’acostin i es confonguin a vegades, és allò que agafa l’espectador pel nas i l’obliga a seguir mirant amb ganes de saber com acabarà aquest creuament d’actituds mentals.

Scriptorium

Interessant veure com, mentre la part masculina només pensa en les paraules, la part femenina de l’artista busca expressar-se a través d’imatges, ja sigui des del seu propi gest i cos, o les que crea amb els artificis de la llum, els objectes que s’escampen per l’habitació o les ombres, un recurs aquest que funciona com una càrrega de profunditat poètica que omple d’imaginació i de ressonàncies l’escena.

Moments culminants són quan els cossos de les dues persones contrastades es creuen físicament entre elles, allargant la superfície de l’escriptura que s’estira sobre els braços, les cames, les espatlles, la panxa… També la muntanya de papers que simbolitzen les hores de no-res passades en blanc.

Obra alquímica en el sentit de posar en conjunció els eterns oposats femení i masculí, no per crear vida biològica, sinó per aconseguir, a través de la unió dels contraris, la paradoxa de la creació artística, literària en aquest cas. No importen els continguts, sinó l’acte mateix de la creació. Vist des d’aquesta perspectiva, l’obra adquireix una profunda significació junguiana, en fer visibles els conceptes d’ànima i d’ànimus que el psicòleg suís va proposar per descriure els arquetips de l’etern femení en l’inconscient de l’home, i a l’inrevés, el masculí en la dona.

És en aquest sentit que Scriptorium es carrega d’interès, en tractar temes eterns i complexos amb una desarmant senzillesa, la de dos actors que es proposen reflexionar sobre una de les coses més importants d’aquest món, la creació, no amb les paraules, sinó des de la vivència del cos i del gest, és a dir, des de la vivència conscient del Temps, que és allò que s’amaga sota el moviment, la creativitat i l’escenari.

Scriptorium

Potser aquesta temàtica del Temps, implícita en l’obra, que la muntanya de papers encarna amb tanta suggestió, podria ser encara més treballada, no per fer-la més explícita, però potser sí més present. Clar que si ja és difícil entendre i explicar el concepte de Temps, posar-lo en un escenari encara és més difícil. Un mèrit, el d’Scriptorium, de plantejar aquests temes des de la humilitat d’un treball imaginatiu, carregat d’idees, honest i ben fet.

Etiquetas: , , ,