Sense ànims de ser redundant, val la pena de tant en tant preguntar-se sobre  el sentit de les coses i especialment de les que portem entre mans, en aquest cas, el nostre projecte de revista de titelles i teatre de figures en general. Per a què serveix una revista com la que proposem? Té algun sentit?, i si en té, quina hauria de ser la seva funció principal?

Anurupa Roy, foto de Jesús Atienza
Anurupa Roy, foto de Jesús Atienza.

Obligats a reflexionar sobre el que es fa, pensem que la funció principal de Putxinel·li és exercir de mirall de la realitat titellaire, és a dir, reflectir allò que apareix i desapareix, les novetats que es proposen, el vell que es manté, les tradicions que rebroten o sobreviuen amb gràcia o amb inèrcia malenconiosa, així com les iniciatives d’una o altra índole que destaquen per la seva vinculació amb l’ampli ventall de l’art dels titelles. Evidentment, dins d’un modest i possibilista radi d’acció.

Reflectir la realitat no per destacar els seus aspectes anecdòtics i vanitosos, que també, és clar, segons els casos i llocs, sinó per exercir la disciplina de l’observació d’un mateix, és a dir, del propi coneixement. Se sent a parlar molt de la ‘societat del coneixement’, però en canvi poc de la de l ‘auto-coneixement’, que segons el nostre parer, és allò que importa realment. Conèixer està sempre bé, però exercir l’observació de sí mateix és el que ens fa humans de veritat.

Pipa, de Néstor Navarro
Pipa, de Néstor Navarro.

En aquest sentit, el teatre de titelles, per la seva naturalesa d’art del desdoblament, entra de ple en el camp de la mirada que es distancia de si mateixa i s’observa. És a dir, és una pràctica artística que té com a essència l’observació de nosaltres mateixos. Per aquest motiu sempre desperta un interès, ja que quan veiem un espectacle de titelles, inconscientment ens preguntem: ‘com aquesta gent ens veu o es veuen a ells mateixos representats?’, cosa que no deixa de ser un poderós motiu de curiositat.

Una revista dedicada als titelles, si vol ser fidel a l’essència d’allò que tracta, haurà per tant de fer el mateix que fa el seu objecte d’observació: distanciar-se, observar i reflectir allò vist amb paraules i imatges. És a dir, exercir l’autoconsciència, que és un tipus de pràctica de la qual sempre se n’extreuen dades i lliçons interessants.

Ser mirall d’allò que passa als escenaris titellaires del món seria per tant una de les nostres principals funcions. Un mirall que ampliï la percepció del que veu el públic, doncs ben sabut és que la doble mirada aprofundeix l’observació i revela capes ocultes dels esdeveniments. Com tot acte humà, un espectacle que es produeix en un espai i en una unitat temporal està compost de múltiples dimensions, la majoria de les quals apareixen plegades, tapades en general per les brillantors dels elements més espectaculars. El públic, d’entrada i després d’una primera mirada, es queda amb aquests primers traços de la brotxa grossa perceptiva, sense atrevir-se a entrar als secrets dels intersticis que és on sol amagar el millor. Però si apliquem el mirall i observem des d’altres angles, captem l’ocult i la visió s’enriqueix. Per a l’artista, disposar d’un mirall que reflecteix i reflexiona en veu alta serveix per saber d’uns continguts que per si mateix no pot conèixer, davant la impossibilitat de veure’s des de fora.

Barriga Verde, torero
Barriga Verde, torero.

Aquest seria, en el seu sentit més ampli, un dels objectius de Putxinel·li: promoure la distància de l’auto-observació per arribar a un grau superior en el coneixement d’allò que es cuina als escenaris titellaires del món.

Potser l’altre objectiu clar de la revista sigui la testificació. És una obvietat, potser, però important, ja que una gran majoria dels projectes realitzats amb tants esforços humans poques vegades deixen constància que han ocorregut. Es tracta d’un dels problemes de les arts efímeres, com és el teatre, que s’esdevenen en un temps determinat sense deixar empremta del seu pas. Testificar és una altra forma d’observació: saber el que s’ha fet, i com això ha deixat una empremta perquè altres se’n puguin aprofitar. Prendre nota perquè consti als anals titellaires del món.

Etiquetas: