S’ha celebrat aquests dies (del 18 al 21 de maig 2017) el XIXè Festival Internacional de les Teresetes a Palma de Mallorca, amb un èxit rotund de públic a totes les sessions, i amb un desplegament d’espais  situats majorment al Centre de la Ciutat, tot i que hi ha hagut funcions durant tota la setmana a altres poblacions mallorquines, amb profusió de representacions. També n’hi ha hagut a les dues presons de la illa, especialment dirigides a la joventut, a càrrec de la companyia La Chana.

‘Gaudeamus’, de La Chana Teatro

Es va encarregar d’obrir el Festival, el dijous 18 a les 20h a la Sala Petita del Teatre Principal, la companyia de Salamanca La Chana. Jaime Santos és l’actor solista que s’ha guanyat a pols una fama absolutament merescuda, cosa que li has obert les portes dels festivals i dels circuits titellaires del país. Ja havia vist aquest espectacle a Alacant, al Teatro Arniches, on va obtenir un gran èxit. Però veure’l de nou en la intimitat del preciós espai del pis de dalt del Teatre Principal  de Palma,va ser una experiència inoblidable, que entusiasmà a tothom en uns graus més que superlatius.

'Gaudeamus', de la Chana Teatro. Foto de Maria KhanJaime Santos, de la Chana Teatro. Foto de Maria Khan.

Santos posseeix una virtut que no tots els titellaires tenen: gaudeix del do d’una veu de sonoritat profunda, que sap baixar als nobles greus quan fa falta i pujar als aguts naturals o forçats si la situació ho demana. Igualment, el seu castellà és d’una fonètica impecable, d’aquestes que et podries passar hores escoltant-la. Si a més, l’obra està basada en la novel·la de Cervantes ‘El Licenciado Vidriera’, en una versió feta pel mateix actor que respecte el llenguatge de l’època però sap jugar-hi i girar-la del revés quan li dóna la gana, llavors el plaer de l’espectador  no fa més que enfilar-se cap amunt.

Sap jugar Santos amb els objectes d’una manera senzilla, continguda i eficaç, mentre alhora ordeix un text farcit de gags, bromes, acudits i un refinat i intel·ligent sentit del humor, que aplica als objectes i s’aplica a sí mateix. L’argument de la coneguda Novel·la Exemplar de Cervantes és perfecte per deixar-se traslladar al món dels objectes, però només si es parteix d’una postura de respecte i de dignitat, tant verbal com argumental, envers el text del gran autor manc. I aquest és el gran mèrit de Santos, tractar l’obra amb un respecte impecable tot permetent-se les bogeries i les animalades més extremes, sense trencar el to diguem ‘clàssic’ de la representació. Per això, no dubte l’intèrpret en riure’s i mofar-se de sí mateix, abans que perdre el respecte a la mestria del text, i sense sortir d’una dignitat mitjana de l’auto-paròdia . Situant-se en aquesta posició flexible, a l’entorn d’aquest eix estilístic que li ofereix una franja estreta però segura d’actuació, té la llibertat Santos d’adaptar-se a les situacions que li demana la història, amb perfecte naturalitat.

Jaime Santos en 'Gaudeamus', La Chana TeatroJaime Santos, de la Chana Teatro.

Unes consideracions que denoten el gran esforç de contenció envers l’Excés que Santos ha desenvolupat al llarg dels anys, una disciplina rigorosa i indispensable per elaborar aquest llenguatge de contenció i de distància que requereix sempre el teatre de titelles, i encara més el d’objectes, quan es vol fer des de la intel·ligència, la poesia i la saviesa de la llengua. Un treball que hauria de ser de visió obligada a tots els instituts del país, inclosos els de Catalunya, de cara a oferir als joves i futurs ciutadans (i de pas, als seus papis i mamis) les eines del llenguatge i de la llengua, en aquest cas el castellà, quan aquesta es mostra en la seva plenitud natural.

L’èxit de Santos va ser colossal, amb un públic aixecat de la cadira aplaudint amb emoció, conscient de la magnitud de l’experiència viscuda.

‘En Martí i el siurell màgic’, de Disset Teatre.

Carme Serna i Mariaje López són les dues actrius que componen aquesta companyia de titelles de Mallorca, sense dubte una de les de més renom i prestigi de l’illa, amb un historial al seu darrere d’espectacles sempre molt reeixits i d’un nivell alt d’exigència. En aquesta ocasió, les noies del Disset van presentar una versió d’una rondalla popular mallorquina escollida per poder desplegar un imaginari mariner d’un poble pescador de la costa, centrat en una família de condició humil i amb un únic fill.

'En Martí i el siurell màgic', de Disset TeatreDisset Teatre.

La història és molt senzilla, ja que consisteix bàsicament en mostrar la vida quotidiana de la família fins que un cop de mar s’emporta al pare, cosa que obliga al fill a perdre la por al mar i sortir a pescar. És a dir, una seqüència en la que es transita de la felicitat casolana familiar, al drama de la mort que es converteix en drama social de gana, en mancar del peix que portava periòdicament el pescador.

Crec que la intenció de la companyia és sobretot recrear l’atmosfera marinera del poble a través de les imatges i d’una sonoritat que es sustenten en l’essència dels elements bàsics de la natura, una constant del Disset Teatre: el mar i la terra, les onades que simbolitzen el ritme de la vida, l’alternança entre Vida i Mort, el sol i la lluna, la nit i el dia, el nen i l’adult. I, com sempre, la qualitat d’aquestes imatges i el so que les acompanya tenen la factura de la feina ben feta, el pes d’una actitud escènica que busca la veritat del llenguatge emprat.

 

'En Martí i el siurell màgic', de Disset Teatre. Foto de Maria Khan.Disset Teatre. Foto de Maria Khan.

Si l’obra, encara en rodatge, mostra algunes redundàncies i indeterminacions, és segurament a causa d’un nus interior de caire temàtic que afecta el ritme de la història. Un desequilibri que l’experiència i la saviesa plàstica i escènica de Disset Teatre saben perfectament com resoldre. Sobretot quan el desenllaç de l’obra s’enfila cap amunt en unes reeixides escenes finals d’ombres i jocs de llum que unifiquen l’espai escènic (el de la barca, el mar, el cel, la terra i la lluna) i situen l’espectador en el registre que més còmodes se senten les dues actrius: el de la poesia, la contenció, la síntesi expressiva i una presència i sonoritat que busquen l’essència dels Elements i la puresa de les emocions.

Desuète, de França, amb ‘Plus rien  ne bouge?’

La companyia francesa Desuète, composta d’un únic intèrpret, l’actriu i ballarina Aurélie Galibourg, va debutar a Mallorca a la sala petita del Teatre Principal amb un espectacle solista de manipulació d’aquests que sempre són un ‘tour de force’: crear un espectacle a partir de la relació amb un únic titella, de mida natural en aquest cas, el qual s’ha de manipular com si fos una altre persona, sempre ‘més viva’ que el mateix manipulador.

Desuète, amb Aurélie Galibourg. Foto de Maria Khan.Desuète. Foto de Maria Khan.

Amb una particularitat especial en aquest cas: aquesta segona persona eras un esquelet. Un mort. Un mort que no semblava ser-ho per al personatge de l’actriu, que el tractava com si fos algú amb vida pròpia.

S’ha de dir que Aurélie Galibourg se’n va sortir prou bé del seu repte, d’una dificultat innegable, sobretot si la marioneta en qüestió és un esquelet, és a dir, un conjunt d’ossos que s’han de poder moure.

Es situa l’actriu en un registre de partida de persona extremament sensible, potser una mica tocada del bolet, cosa que justifica i permet que sigui normal establir contacte amb un esquelet i voler ballar amb ell. Perquè bàsicament es tracta d’una relació musical i de ball la que s’estableix entre els dos. Va ser molt interessant el joc de metamorfosis que estableix la manipuladora amb l’esquelet a través dels diversos vestiments que li posa: un vell abric militar o un edredó que es por transformar en una capa.

Desuète, amb Aurélie Galibourg. Foto de Maria Khan.Desuète. Foto de Maria Khan.

Però potser el més impactant per al públic va ser el contrast entre el cos ple de vida de la ballarina, d’una presència agraciada i ben resolta, i l’esquelet brut i grisós. Un contrast clàssic de vida/mort que quan es veu a l’escenari ben realitzat, sempre toca fibres ocultes de la nostra sensibilitat. Els espectadors així ho van sentir, atrapats per l’impacte de la profunda paradoxa convertida en imatge viva, premiant la feina de Desuète Teatre amb entusiastes i sincers aplaudiments.

Una jornada dedicada a les ombres i tres espectacles de tres companyies: Els Músics Viatgers, Melocotó Titelles i Colorín Coloradas.

El dijous 18 es va realitzar una interessant trobada professional a l’entorn del teatre d’ombres a càrrec de qui signa aquestes línies i dels representants de les tres companyies esmentades. Igualment van assistir artistes i professionals de gran renom, com l’escriptor Gabriel Janer Manila, el titellaire Ángel Calvente, de la mítica companyia El Espejo Negro, el també titellaire César Omar, director del Festival de Titelles d’Alacant (Festitíteres), l’especialista en titelles i directora del Festival de Bilbao, Concha de la Casa, entre altres personalitats.

Toni Rumbau, sessió sobre Teatre d'Ombres, foto de Maria Khan.Toni Rumbau en la sessió sobre Teatre d’Ombres.

Després d’una introducció en forma de petita conferència que va servir per situar el Teatre d’Ombres en el context de la Història i de les Arts, les tres joves companyies d’ombristes mallorquines van mostrar un tast de la seva feina, obrint-se un debat molt interessant de tots els assistents. Una feina, la de les tres companyies, que en els dies posteriors es va poder veure en sessions obertes al públic.

Els Músics Viatgers, formació composada pels dos músics Francesc Bonnín i Bronnhilde Ekermans, eminent director d’orquestra ell i virtuosa violinista ella, van presentar el seu espectacle ‘Gerda i les Quatre Estacions’, obra basada en el compte d’Andersen La Reina de les Neus i sustentada per la coneguda partitura de Vivaldi.

Imatge de Els Músics Viatgers.
Els Músics Viatgers.

Amb unes siluetes de refinada factura, els Músics Viatgers busquen sobretot lligar la poesia de les imatges amb la de la música, des d’una forma diguem clàssica del teatre d’ombres, de siluetes retallades sobre una pantalla fixa. L’espectacle està dirigit bàsicament a un públic escolar tot i que entra plenament en la convenció dels teatres de sala i alcova, de quan es feien ombres a les cases pels veïns i familiars. Aquest és l’esperit que semblen buscar els dos artistes, feliços d’haver trobat una forma de comunicació que els apropa al públic des de la poesia sense deixar la música, que forma part de llur ADN natural. Una forma, en aquest sentit, plenament reeixida en la seva proposta. Un cas exemplar de coherència vital i artística.

Melocotó Titelles
Melocotó Titelles.

Melocotó Titelles, grup compost pel clown Xevi Cor i Núria Hoyas, es centra en l’anomenat Teatre Negre, aquell que es fa amb un llum especial de color lila que destaca determinades pintures fluorescents sobre els objectes que es vol manipular. L’obra presentada, Plastik, és un al·legat d’adoctrinament ecològic que es basa en els efectes generats per la caiguda d’una botella de plàstic al mar. Què fan els peixos, els crancs i les balenes davant d’aquesta situació? L’obra respon aquesta pregunta amb uns consells als nens sobre allò que cal fer amb el plàstic.

Va ser molt interessant situar en la trobada sobre ombres el llenguatge del teatre negre, sobretot quan a la sala estava l’Ángel Calvente, que ha treballat en profunditat i en muntatges de gran format aquesta tècnica, cosa que va permetre a la jove Núria Hoyos, de Melocotó Titelles, assabentar-se de no pocs consells i trucs tècnics. Un diàleg que va resultar de gran interès per a tots els assistents.

Blanca Alonso, de Colorín Coloradas. Foto de Maria Khan.
Blanca Alonso. Foto de Maria Khan.

‘El préssec gegant’ és el conte que explica la companyia Colorín Coloradas, composta de l’artista plàstica Blanca Alonso i l’actriu mexicana Anabel Castañón. Utilitza per això Alonso la tècnica del retroprojector sobre una pantalla que separa l’artista del públic, mentre al davant l’actriu Castañón explica la història als nens, moltes vegades en anglès. Va mostrar Alonso la seva tècnica de plàstics uns pintats, uns altres per pintar en directe durant la funció, així com diferents teixits de textures interessants per ser projectades en una pantalla. Una tècnica sempre molt agraïda, ben sustentada per la bona interpretació de l’actriu Anabel Castañón, plena d’energia que demana espais grans. Un espectacle que la companyia sol representar en escoles amb molt d’èxit.

Etiquetas: , , , , , , ,