Com dèiem en el primer article sobre els espectacles vistos a Lleida, ‘els dies passen però les imatges que hem vist a la Fira de Teatre de Titelles de Lleida romanen a la retina dels espectadors, especialment d’aquells que més han colpit les nostres sensibilitats’ (veure aquí). Parlarem en aquesta ocasió de I-MAG 341, de la cia. Peus de Porc, de Les Irréels, de la cia. Créature, de França, Nàufrags, de Lluis Danès-Santa Mandra, i de Pluja, de Guillem Albà & Clara Peya.

I-MAG 341, un artefacte per a la consciència ampliada

Hi havia molt expectació per veure aquesta última creació d’en Xesco Quadras, director i principal integrant de la companyia Peus de Porc, per l’ambició tècnica i conceptual del projecte, empesa amb uns mitjans que mai són els suficients. I s’ha de dir que la companyia de nom tan heteròclit se’n va sortir molt bé, amb una rebuda entusiasta del públic, que, un a un, van anar entrant i sortint de l’enginy viatger.

Hem dit ‘un a un’ perquè en efecte, I-MAG 341 és un espectacle que es fa per a un únic espectador, cosa que significa que s’ha de fer cua per poder-lo veure. Però potser sigui erroni parlar d’espectacle en aquest cas, ja que es tracta més aviat d’una experiència insòlita, tant pel nen com per a l’adult, com és la de ficar-se dins l’estreta cabina d’un coet fet de llautó, que compta però amb una sofisticada tecnologia, al menys en aparença, com són càmeres de vídeo, monitors, palanques d’enlairament, botons infinits, cinturó de seguretat aeronàutic i, el més important, una veu mig en català mig en anglès de ressonàncies americanes de la NASA, que et va orientant i t’acompanya al llarg de l’aventura-viatge.

I-MAG 341, Xesco Quadras, Peus de Porc

No revelarem els detalls, perquè seria trair l’espectacle, però sí que direm que es tracta d’una iniciativa la principal virtut de la qual és treure’ns durant uns minuts de la perspectiva localista i casolana, per situar-nos en una perspectiva planetària. És a dir, en un tres i no res, Peus de Porc ens obliga a veure la Terra des de fora, a allunyar-nos de la curta distància i a penetrar en la consciència ampliada que és la que ens permet veure’ns des de fora i amb distància. Està ràpid dit, però es tracta d’una fita de gran importància. Crec fins i tot que en un futur proper, que no hauríem de retardar gaire, a cada cantonada, a cada escola i a cada lloc de treball, hi hauria d’haver un artefacte d’aquesta mena que durant uns minuts ens arrenqui de la nostra quotidianitat egocèntrica, petita, xovinista i analfabetament pocasolta, per situar-nos a les altures de la mirada exterior, des de la qual els problemes es veuen en les seves dimensions reals.

És a dir, I-MAG 341 anticipa una pràctica que en el futur serà obligatòria per pures necessitats de supervivència de la civilització humana. L’experiència del viatge efectuat dins del coet de Peus de Porc així m’ho fa pensar. Sens dubte estan per estudiar i escollir les maneres d’atènyer aquest salt de consciència que l’exercici ens proposa, tot i que els efectes, d’entrada, són immediats. A les presons, per exemple, seria indispensable disposar una trentena d’artefactes d’aquesta mena, sent una obligació dels inquilins romandre-hi un mínim de tres o quatre hores al dia. No parlem dels polítics, els quals haurien de resoldre els seus conflictes irresolubles en coets una mica més amples que els situés fora de la Terra, a ser possible en vols reals.

La Terra

El premi que el jurat de la Fira ha atorgat a la proposta indica que la seva importància ha estat valorada. Crec que la seva força radica en la poderosa idea que s’associa a la seva forma. No cal explicar res. Els efectes que busca l’espectacle s’aconsegueixen ipso facto, des de que es tanca la porta del coet i comença l’enlairament. Una troballa magnífica que situa el teatre de titelles a les altures de la més radical innovació planetària i civilitzadora.

Com hem dit abans, l’experiència que proposa l’enginy de Peus de Porc s’hauria d’implantar a tots els centres socials de les nostres ciutats, no per divertir-se, sinó per veure’ns des de fora i ampliar la nostra autoconsciència.

Les Irréels, de la companyia Créature, de França.

Vaig veure aquesta producció a Charleville-Mézières, a la Place Ducale, on la companyia Créature presentava tots els diferents números creats, i haig de dir que va ser a Lleida on més el vaig gaudir, en estar situada en una atmosfera interior d’intimitat, a l’Església de Sant Martí, un espai magnífic i crec que ideal per a aquesta instal·lació-espectacle. I això que a Lleida només van portar tres dels seus dotze números!

Les Irréels, de Creátures

Crec que la raó és que els personatges fantàstics proposats necessiten la intimitat del tu a tu, cosa impossible en unes condicions d’aglomeració com és en una plaça plena de gent. Potser per als nens els hi sigui igual, gràcies a la seva capacitat d’abstreure’s i d’atendre allò que els importa, però per als adults, almenys per a mi, l’excés de gent sempre carrega i ofusca la percepció.

I és que la gràcia de Les Irréels és entrar en contacte directe amb els seus personatges, sense les presses del carrer, de manera que et puguis deixar portar per la irrealitat que et proposen. Per això l’atmosfera d’estar en un altre món o en un altre temps que indueix l’interior de l’església de Sant Martí  li va anar tan a favor.

Les Irréels, de Creátures

Un curiosos personatges, els que proposa la cia. Créature -una bonica contracció entre Crear i Criatura – , persones que pertanyen a la nostra caduca civilització però que tenen caps d’animals d’un realisme esgarrifós, i que reprodueixen imaginaris dels nostres contes tradicionals, on tots ens hi podem reconèixer. Uns imaginaris barrocs i decadents, que oscil·len entre la malenconia lànguida i la intensitat d’unes mirades que a vegades semblen de foc, entre l’alè poètic que vol escapar del temps i la imaginació barroca d’una infantesa vista pels adults, que és la manera més honesta de veure el món dels nens quan qui s’hi esforça és un adult.

Tres situacions, tres petits móns carregats de detalls, que van permetre als visitants entretenir-s’hi, emmirallar-se amb els personatges, mentre els nens interactuaven fascinats amb ells, proveïts d’una inquietant ambigüitat entre l’animal i l’humà. Un treball, el de Creátures, d’un refinament d’alt nivell, enigmàtic i misteriós, decadent i fantasista. Potser una de les instal·lacions de la Fira que més va agradar.

Nàufrags, de Lluis Danès-Santa Mandra.

Es va poder veure a la sala gran del Teatre de l’Escorxador la producció Nàufrags, de Lluís Danès, després d’una primera estrena al Mercat de les Flors. Un espectacle d’una complexitat poc habitual, ja que a més d’una escenografia que omple tot l’escenari, compte amb música en directe, la del pianista Xavi Lloses, autor també de la música, la cantant Bikimel, i dos grans titellaires manipuladors, com són Dora Cantero i Anna Marín.

Nàufrags, de Lluís Danès - Santa Mandra

Es podria dir que l’espectacle és l’escenografia, i que aquesta és el seu verdader protagonista, en ser tota l’obra el desplegament de les possibilitats d’aquest gran artefacte que és la ‘patera’, la qual encarna el tema del que es vol parlar: el dels milers d’immigrants que perden la vida per creuar els mars i arribar als ports ‘segurs’ d’Occident. I crec que aquest és el principal encert i l’eix de tot l’espectacle, pràcticament una única escena, la de la balsa convertida en una mena de vaixell fantasma en el que els seus navegants són morts vivents que pugnen per sobreviure a la intempèrie de les tempestes i l’alta mar.

El mèrit de Lluís Danès és haver creat aquesta atmosfera densa i carregada d’angoixa feta de mar, trons, pluja, espectres que pugnen per viure, amb imatges d’impacte i amb l’ajuda de la música, un piano integrat al bot amb un músic que podria ser una mena de Capità Nemo que ha sortit de les profunditats marines per posar en música el drama dels elements, humans i marítims, i una cantant, que més que cançons a l’ús, entona els gemecs dels perdedors, del nàufrags que van a la deriva.

Dóna gust veure que existeixen artistes capaços d’arriscar com fa en Lluís Danès, en llançar-se en aventures d’una tal magnitud, que integra tots els gèneres escènics a l’entorn d’un eix visual associat a les marionetes, en aquest cas construïdes pel mateix Danès i en Martí Doy. Un tipus de teatre en el que l’escenografia funciona com una maquinària que ho lliga tot i que constitueix un dels camins més interessants per encarar el teatre de marionetes.

Un treball absolutament necessari i que denota una mestria i un ofici d’una gran solvència, tal com es va poder veure la nit de la seva estrena a Lleida. El públic va premiar la proposta amb sincers aplaudiments.

Pluja, de Guillem Albà & Clara Peya

Una alenada d’aire fresc va ser Pluja, l’espectacle presentat per aquests dos personatges insòlits de l’espectacle, Giullem Albà i Clara Peya, que es van ficar al públic a la butxaca des del primer minut. Dic insòlit perquè realment aquests dos joves intèrprets semblen haver nascut en un escenari, tan còmodes s’hi senten i amb tanta naturalitat hi actuen. De fet, en Guillem Albà hi va néixer literalment als escenaris, desconec el cas de la Clara Peya.

La proposta planteja el tema de la fragilitat, molt difícil de fer-ho en un escenari des de la sinceritat dels intèrprets. La radical fragilitat que tots sentim avui en dia, reduïts a les nostres úniques individualitats, despullats de les disfresses col·lectives que fa temps van deixar de funcionar. Per situar-nos en el tema, ens mostren la nostra petitesa quan ens mirem des de molt lluny, des de fora del planeta. És magnífic veure com hi ha una mena de despullament en el que els dos intèrprets es van traient les seves cuirasses, les proteccions que els defensen dels espectadors, fins arribar a un efecte impressionant d’emmirallament amb el públic: des de la transparència radical de la seva fragilitat, ens contemplen i ens fan sentir el mateix que senten ells. Per això l’actuació és delicada, d’una gracilitat que esdevé poesia i subtilesa. Una mirada i una presència que desarmen els espectadors.

Pluja, Giullem Albà i Clara Peya

L’estil de Clara Peya en la seva relació amb el piano, que trenca les convencions habituals del concertista i es deixa portar pels corrents interiors, siguin emotius o purament teatrals, ajuda a crear aquesta atmosfera de sinceritat i de desprotecció escènica.

Hi ha diversos desenllaços en l’obra. Un és el desdoblament dels intèrprets en titelles, imatge de l’autoconsciència de la nostra fragilitat radical, un abocament magistral de l’actor per poder seguir-se mirant, davant la impassibilitat del públic, proper però distant per obligació. Després, els dos intèrprets semblen haver comprès que ells també són dos titelles que busquen la protecció al bagul típic de marionetes. No un bagul de fantasia sinó dels reals que utilitzen les companyies de titelles per fer bolos i guardar les seves marionetes. L’escena dels dos ficant-se a la caixa metàl·lica és d’una força imponent, arrodonint temàticament tot l’espectacle.

Pluja, Giullem Albà i Clara Peya

Pluja va impactar perquè els dos intèrprets van aconseguir explicar el que volien anant a l’essència del despullament de l’actor, a una síntesi de mitjans i de tècniques, ella des del piano i la presència desprotegida, i ell des de la mirada, la paraula i el gest. I és aquesta síntesi allò que els acosta a l’essència del món dels titelles, de manera que en el cas de Guillem Albà, bé es podria considerar com una mena d’homenatge als seus orígens titellaires.

Un espectacle en el que veritat i ficció semblen barrejar-se per arrossegar l’espectador a un terreny de subtil autoconsciència en allò que ens fa humans. Magnífic!

Etiquetas: , , , , , ,