Frenètic, parada, quietud, direcció

Fer creació és com travessar un riu, un mar, un oceà de dubtes i anhels. En aquest procés les passeres sempre són benvingudes i buscades. Ens ajuden a traçar una trajectòria, un rumb, doten allò sobre què experimentem d’una columna vertebral, d’atreviment per iniciar-se en el caminar. Per mi, des d’un punt de vista molt personal fer creació és generar un univers nou, amb les seves lleis, les seves singularitats, lògiques, inèrcies, objectes i paisatges. Allò tan plaent que la humanitat ha fet d’ençà que és humanitat: intentar ordenar el caos per anar-se’n a dormir pensant que controla un xic més el desordre gegant del nostre món. Potser fora bo deixar-se arrossegar pel corrent i deixar-se portar per aquest caos, però malauradament o sortosa el meu sentit de la construcció no funciona així.

Vam començar Transatlàntic intuint un material que mica en mica hem anat provant i descartant. Sessió de treball rera sessió de treball hem jugat, descobert, composat imatges, treballat amb ritmes, provat objectes, dinàmiques, fins que ha arribat el moment inevitable de començar a organitzar tot aquest material. De preguntar-li què diu, i quan dic què diu vull dir què crida, què xiuxiueja, a què apunta, què dispara, què esberla i què silencia.

Tot l’equip, una tarda, ens disposem a esbrinar-ho. Cadascú hi diu la seva i ens animem a fer un pas més en veure que no estem sols, que tots tres naveguem la mateixa història sense haver-la emparaulada massa. Mica en mica anem configurant un mapa de gargots, corbes, circumferències  i línies, una dramatúrgia -que en diríem- o les passeres tan necessàries per creuar aquell oceà de dubtes i anhels sense enfonsar-s’hi.

De cop hi ha un arxipèlag, uns punts cardinals, un punt de sortida i un d’arribada o si més no un marc on poder establir un punt d’inici i un de tancament. I és aquí on se’ns apareixen les quatre paraules que encapçalen aquestes ratlles. Els quatre moviments que donen pas al primer esborrany de l’estructura dramatúrgica de Transatlàntic; a quatre espais, qui sap si a quatre temporalitats també i a quatre totallòquevulguem. Com a conseqüència d’això, el nostre treball de creació s’encamina i ens demana habitar-los d’objectes i persones, perquè com a mínim a cadascun d’ells li correspon un moviment, una cultura, un objecte i un home que l’habiti.  De fet alguns d’aquests espais amb moviment propi han nascut justament del treball previ amb objectes, d’altres encara no en sabem prou coses:

Frenètic és  l’espai de la ciutat, l’estrés, la desorientació, la inèrcia tòxica i el pes a les butxaques. De l’home que corre sense voler-ho, que no sap aturar-se perquè està massa entretingut arrivant a tot arreu per anar-se’n altre cop a apagar un altre compromís, absort pels sorollets i les llumetes de coloraines d’aquesta tecnologia que ens aliena del contacte de pell i mirada amb els altres i amb nosaltres mateixos. De calendaris, rellotges, metros, cues, estrés, anars de cul, indigestions, frustracions i superfícies. Frenètic és la ciutat de les baldufes que mai deixen de girar.

Parada és l’espai de la presa de consciència: el fràgil art del gest senzill de seure. Decidir aturar-se és el primer pas per treure’s de sobre l’angoixa del fer per inèrcia. Una cadira. La proclama cridada de “quiero una silla” esdevé una reivindicació de l’apodarament del temps propi. Parar, seure, bressolar-se, abraçar-se, respirar i adormir-se.

Quietud és l’espai de la connexió, del silenci, del tancament cap endins per reparar o reforçar el vincle amb un mateix, també l’espai de la por. La pedra, l’aigua i els seus cercles concèntrics, la profunditat, la foscor i l’escalfor. El joc d’arribar al centre del laberint, d’escoltar les passes i el batejar del propi cor.

Direcció és l’espai del viatge conscient, del desig de viure sabent-se un mateix, de les passes fermes, de la lleugeresa, de ser la maleta.

La troballa d’aquestes inèrcies espacials ens ha ajudat en la configuració del nostre full de ruta dramatúrgic, concretament defineix els punts d’inflexió del que serà el nostre espectacle entès aquest com una continuïtat. Un rumb que bateja al ritme d’algunes de les nostres inquietuds personals i que confiem que ens ajudi a encarar amb atenció i curiositat la residència artística de treball intensiu que tenim planificada durant el mes de juliol a la ciutat de Girona. Us anirem informant!

Laura Batllori

Etiquetas: , , , , , , ,