El mes de maig ha estat un mes de festivals a tota la Península Ibèrica. Hem intentat fer menció des les pàgines de Putxinel·li i també des de les de Titeresante d’algunes de les cites més importants i, en alguns casos, gràcies a la nostra presència, hem pogut fer un seguiment dels mateixos (a Lleida, Granada, Segòvia i Palma). És el cas del XIXè Festival Internacional de les Teresetes a Palma de Mallorca, que ha tingut lloc del 18 al 21 de maig de 2017. En aquest article parlarem d’alguns dels espectacles vistos que no vam tractar en l’anterior article (veure aquí), així com de dues exposicions que es poden veure aquests dies a Palma: el de l’artista Miquel Àngel Llonovoy i el del fotògraf Toni Catany.

Maricastaña, de Los Titiriteros de Binéfar

Va impactar al nombrós públic que hi havia al Pati de la Misericòrdia l’espectacle que va presentar Eva Paricio, de Los Titiriteros de Binéfar, Maricastaña, una obra de contes d’altíssima qualitat d’autories tals com Ramón Gómez de la Serna, Juan Ramón Jiménez, Miguel Hernández, María Elena Walsh i Antoniorrobles, ideat i dirigit tot plegat per Paco Paricio.

L’encert de la proposta, que ha guanyat dos importants premis (Premio al Mejor espectáculo de Títeres FETEN 2014, i Premio del Público a la Mejor obra del I Festival de Títeres de Los Yébenes), és haver creat aquest personatge de Maricastaña, paraula ben coneguda que s’utilitza quan es vol indicar alguna cosa molt llunyana en el temps (en els temps de Maricastaña), però que aquí és encarnada per l’actriu Eva Paricio com algú arribat de no se sap on -d’un món llunyà de fantasia, se suposa- per explicar-nos contes tots ells del segle XX dels autors esmentats. Arriba en companyia de Bruno, un home orquestra que l’ajuda amb els seus instruments bigarrats i les seves intervencions puntuals a explicar les diverses històries.


L’espectacle es situa en aquesta línia de treball de Los Titiriteros de dignificar la llengua i els relats per a nens, rescatant de l’oblit importants textos i autors, una feina importantíssima que la companyia borda en les seves interpretacions, com per exemple el seu últim títol presentat, Antón Retaco.

Però allò que destaca i brilla de Maricastaña és sens dubte la interpretació d’Eva Paricio, ben acompanyada per Pablo Borderías en la música. Potser s’entén aquesta mestria i domini de l’escena si tenim en compte que Eva va néixer pràcticament en un escenari, filla de Pilar Amorós i de Paco Paricio, dos animals de l’escena com n’hi ha hagut pocs en aquest terreny del teatre popular per a tots els públics. Una de les conseqüències d’aquest origen és sens dubte la naturalitat i la presència imponent que té l’actriu a l’escenari, però quan es veu el desplegament d’aptituds i l’energia que brolla com d’una font que sembla inacabable, un se n’adona que ens trobem davant d’un talent d’excepció, que fa ‘el més difícil i rebuscat’ amb la tranquil·litat i l’aplom d’aquell que no fa res.


El domini de la manipulació, amb canvis de titelles i de vestuari quasi bé fregolians, va parell al de la veu, refinada, vibrant i afinada en les cançons, de manera que vaig veure a molta gent del públic, pares i avis, emocionar-se en sentir segons quines lletres de velles cançons, melodies i expressions. Podríem continuar acumulant adjectius i mai aconseguiríem acabar de descriure l’efecte que va produir la seva interpretació al Pati de la Misericòrdia.

Un espectacle que ha girat per tot el país i que hauria de fer-ho també per tot Catalunya, si volem que aquesta nostra altra meitat de la cultura, la d’arrels espanyoles, es sustenti en fonts sanes i poderoses com les que Maricastaña ens ofereix. Un espectacle que hauria de ser obligatori a les escoles però també a les places per al públic popular de carrer. Una autèntica meravella!

Opéra Opaque, de Plexus Polaire

Hi havia expectació per veure aquest espectacle de la companyia Plexus Polaire, de la que havíem vist no feia gaire Cendres, a la Fira de Titelles de Lleida. I s’ha de dir que l’obra va impactar als espectadors que es van reunir a la sala petita del Teatre Principal de Palma. Dos únics intèrprets, Pierre Tual i Polina Borisova, i una única marioneta, van bastar per ficar-se des del principi al públic a la butxaca.


L’obra es situa en un registre ambigu entre la comèdia o el cabaret d’humor negre, i la tragèdia d’uns personatges atrapats per l’absurd, la mort, la vellesa i el fingiment, és a dir, pel teatre en els seus aspectes més foscos i arquetípics. Òpera certament que mai acaba d’arrencar, d’un teatret que en el fons conté una simple cortina de vellut que tanmateix amaga tots els misteris del teatre, i uns personatges inquietants encarregats de donar vida a qui domina l’escena, la vella representada per un titella, obra segurament de la magnífica titellaire Polina Borisova.


Un tour de force de mantenir la tensió durant una hora entre l’aparèixer i el desaparèixer, la realitat i la ficció, i el blanc i el negre de les ombres que traslladen l’escena a una dimensió desconeguda, com si en aquella boca d’escenari hi hagués un forat per on s’escapen, entren i surten els personatges.

 


Una obra que s’escapa dels estàndards habituals dels espectacles de titelles, que busca treure tot el suc interpretatiu a la manipulació en viu d’una única marioneta, amb dos manipuladors que són part constitutiva del titella manipulat. Potser sigui aquesta unitat entre ninot i titellaires l’eix vertebral de l’obra. El públic, fascinat per la proposta, va aplaudir amb ganes la feina dels dos intèrprets.

El Domador de Vents, de Théâtre de l’Alambre

Vet aquí un dels espectacles que més va cridar l’atenció del Festival de Teresetes, el protagonitzat per un únic intèrpret, el belga Didier Maes, enmig d’un desplegament d’estranys objectes i enginys escampats per l’escenari, en el paper de Domador de Vents. Curiós ofici, que permet al creador de la proposta, el mateix Didier Maes, configurar tota una cosmogonia basada en els vents.


Amb direcció d’escena de Sergio López, l’obra aconsegueix aixecar un món nou, el constituït per l’element Vent com el seu eix principal, ordit per un demiürg, l’intèrpret que intenta domar els vents. En realitat, és el Domador de Vents el que crea aquest món, en la seva pretensió impossible però obsessivament real, de domesticar unes forces que neixen de l’aleatorietat dinàmica del món físic.

D’una banda, hi ha tot el component poètic del creador que aixeca un món nou fet a la seva mida, sobre la base d’escollir determinats aspectes de la realitat i tractar-los a la seva manera. De l’altra banda, hi ha el patetisme dels humans que ens prenem amb molta seriositat la nostra pretensió de crear móns a partir de domar forces que són indomables i desconegudes. És segurament aquesta doble vessant de l’espectacle, el seu component de creació poètica i la seva patètica pretensió de control, allò que crea un discurs ambigu i inquietant, l’eix d’una dramatúrgia que tan sols s’apunta però que el dota d’unes poderoses ressonàncies.


El públic va saber apreciar la originalitat de la proposta, la seva potent càrrega poètica, així com l’enginy creador dels seus autors, capaços de fer allò que és més difícil: inventar-se una nova cosmogonia, encara que sigui reduïda a un únic element. Un espectacle d’aquests que obre camins i eixampla la ment dels espectadors. Què més es pot demanar?

Vola Ploma, de Periferia Teatro

Ja havia vist aquest espectacle arran de la seva estrena, i en la seva presentació a Palma vaig poder comprovar com s’havia consolidat i afinat amb el rodatge, agafant un ritme i una ‘volada’ digna del títol de la proposta.


Ideat per Juan Manuel Quiñonero, i amb interpretació de les dues manipuladores Mariso García i Iris Pascual, la coneguda companyia de Múrcia, mig catalana ja després de les seves llargues estances a Catalunya, va encantar al públic amb la història d’un ocell que neix en un món on ja no hi ha ocells. Un argument senzill que permet però plantejar temes importants de l’actualitat -la substitució de la vida per les màquines- i sobretot que sap desplegar el gran ofici i el domini de la manipulació i de les veus de les dues actrius manipuladores, un signe d’identitat de la companyia. En efecte, dóna gust veure com els personatges agafen vida conduïts per les mans i la veu de les dues titellaires, que substitueixen les ales dels ocells per les mans de les manipuladores. L’efecte és tan potent que vaig veure alguns dels nens del públic aixecar els braços amb ganes d’imitar als personatges del conte, amb la intenció evident de posar-se a volar.


El vol com símbol de llibertat és la metàfora  clàssica sobre la que es sustenta l’espectacle, que busca entretenir sobre les nobles bases de l’aspiració principal que tenim els humans, que és la de la llibertat. Una aspiració sempre qüestionada pels poders, siguin locals, mundials o personals, com són aquests que portem a dins com grillets invisibles que ens subjecten l’ànima. Sobre això parla Vola Ploma, des de la humilitat d’un espectacle dirigit als més petits. El públic així ho va entendre, premiant als artistes amb sentits aplaudiments. En acabar, els nens van córrer cap als intèrprets, amb ganes de tocar i fer volar els titelles.

2Ki, del Cirque du Botte-cul

Una sorpresa va ser aquest proposta de l’actriu suïssa Laura Gambarini, amb direcció de Bernard Clair,  que va presentar un circ en el que la carpa era un gros paraigües que l’actriu portava. El públic s’havia d’aixoplugar a l’entorn de la titellaire, a cobert del paraigües, del que penjava una faldilla que els encerclava a dins.


Un circ, per tant, per a cinc o sis espectadors, o més si són nens, ja que ocupen menys espai, i que té una única conductora, Madame Lleial, la que s’encarrega de moure totes les criatures que actuen en el seu escenari, fetes de taps de suro, de paper higiènic o de patates fregides. Circ poètic i surrealista que es sustenta en la gràcia de la intèrpret, una actriu d’una extraordinària simpatia i vitalitat, dotada d’aquestes energies que creen empatia i es fiquen el públic a la butxaca al primer minut.


No sé si la idea del paraigües procedeix de la climatologia pròpia del seu país, Suïssa, un lloc on hi ha molta pluja (extensible per altra part a països que hi fa molt sol, com era el cas a Palma), però hi ha un element molt important en l’obra que d’una banda qualifica el títol, i de l’altre arrela l’espectacle a les cultures de les verdes valls alpines on hi pasturen moltes vaques: el ‘botte-cul’. Es tracta d’un tamboret que es du enganxat a la cintura i que es composa d’una única pota, de manera que quan un vol seure, clava la pota a terra mentre les dues cames complementen les altres potes que el tamboret no té. El fan servir els grangers d’algunes valls helvètiques per munyir les vaques. Madame Lleial porta un d’aquests ‘botte-cul’ i quan els espectadors són tots nens petits, ella seu al tamboret i l’escenari es situa al nivell dels ulls del públic. Igualment és útil per descansar entre funció i funció.

‘Bottte-culs’ penjats en una granja

Laura Gambarini va triomfar al Pati de la Misericòrdia on el Festival la va programar, amb fileres de nens i pares que esperaven pacients el seu torn per anar al circ. Una bonica nota de color plena de vitalitat i d’enginy.

Matito, d’Arnau Colom

Ja hem parlat diverses vegades d’aquest espectacle del titellaire Arnau Colom, de manera que no ens hi estendrem (veure aquí). Només indicar la representació que va fer al Pati de la Misericòrdia, després d’haver actuat en moltes altres localitats de la illa, on va aconseguir un sonat èxit, amb un públic entregat que va aguantar a ple sol l’hora de representació.


El tarannà fresc, desimbolt i ple d’energia dels putxinel·lis d’aquesta jove companyia, amb el personatge de Matito com un nou heroi seguint la tradició catalana de que cada titellaire s’inventa un nom diferent per al seu putxinel·li, va conquerir l’atenció dels espectadors, atrapats per l’acció trepidant dels titelles i pel bon fer musical de la Clara Colom, la dona-orquestra que posa música, ritme i cançons a l’espectacle. Els programadors assistents en van prendre oportuna nota.

L’exposició de Miquel Àngel Llonovoy

Va ser una alegria passejar pel centre de Palma i trobar-me, en un dels seus carrers més concorreguts, l’exposició d’aquest artista mallorquí que ja havíem conegut a Barcelona, arran de la seva residència a l’Arts Santa Mònica, durant l’exposició Figures del Desdoblament, el desembre de 2015 (veure aquí).


Una exposició de collages que precisament va començar a fer durant l’esmentada residència a Barcelona. Amb el títol de Humanimals, es pot veure a la Gerhard Braun Gallery, un dels lloc més xics de Palma. Són 43 collages els penjats a les parets de la galeria, en els que animals mostren els seus caps humans o a l’inrevés, els humans els seus caps d’animals, cosa que sol ser la tònica habitual en el món de la realitat. També hi ha una dotzena dels seus objectes manipulats, d’una força impactant.


Aconsegueix Llonovoy crear un món propi, que també podríem definir com una poètica pròpia, sobre la base de canviar el significat habitual de les coses, creant formes i figures que solen encarnar oposicions fragants, de manera que moltes de les seves criatures semblen petites paradoxes amb cara, ulls i dues potes. Uns titelles que no es mouen però que fan moure la imaginació del públic. L’exposició es pot veure fins a finals de juny de 2017.

Exposició de Toni Catany al Casal Sollerich: ‘D’anar i tornar’

Visitar el Casal Sollerich, aquest antic palau situat a la part alta del Born de Palma, és sempre un plaer i per això cal aprofitar totes les oportunitats que ens ofereix aquest centre d’art per entrar i donar-hi un tomb. En aquest cas, més que una excusa, hem de parlar d’un llaminer reclam, allò que ens va atraure com un iman irresistible: una exposició de fotografies de Toni Catany (1942-2013), aquest gran fotògraf de Lluchmajor que va viure a Barcelona i que viatjà per mig món recollint i creant imatges amb la seva càmera.


L’exposició, que omple tot l’espai del Sollerich, mostra les facetes més importants de l’artista. Impacta veure molt sovint com les fotografies semblen pintures, com diu el mateix pintor Miquel Barceló en un vídeo que es pot veure en l’exposició, fascinat com estava pels colors i per les natures mortes, però també pels paisatges que semblen fets per marcar unes taques o unes línies de colors. Es diria a vegades que més que una pintura, sembla voler convertir la imatge en matèria o en un objecte. La seva obsessió pels objectes, que col·leccionava recollits en els seus viatges, ens indica aquest interès per les tres dimensions, de manera que quan els passava en una imatge de dues dimensions de la fotografia, feia tot el possible per incorporar-ne d’altres, creant unes obres que en realitat desborden de dimensions ocultes.

Pati del Casal Sollerich

Una exposició que sense tenir res a veure amb els titelles, s’hi acosta en aquestes facetes que també té l’art de la marioneta de fascinació per l’objecte i la matèria, sigui animada o no. Es pot veure fins el 20 d’agost de 2017.

Etiquetas: , , , , , , , , , , ,