La pèrdua d’en Miquel Gallardo, traspassat prematurament amb només 48 anys el passat 12 de juny, en plenitud creativa i personal, és una tragèdia. No em referiré al pla íntim, al de la família, amics i companys, als quals ens quedarà per sempre més un buit que omplirem com bonament podrem, com va explicar el seu nebot en l’acte de comiat celebrat a Piera, titllat molt encertadament per Toni Rumbau de “lluminós”. Omplirem el buit de records i de recança.

El traspàs d’en Miquel significa la desaparició d’un artista, creador, actor i titellaire únic, una tragèdia per a la cultura del nostre país en general i per a les arts escèniques en particular. Durant el comiat, una amiga de la família va mirar d’explicar què havia sentit en veure el primer espectacle en solitari d’en Miquel, Don Juan, memòria amarga de mi, que era el primer de la Companyia Pelmànec, fundada per l’artista després de més d’una vintena d’anys d’experiència com a actor i titellaire. Va descriure una mena d’epifania, una emoció única que s’experimenta poc sovint en el teatre i que fa que en surtis transformat. El Don Juan d’en Miquel i la Maria Castillo –directora, còmplice i companya- és un espectacle superlatiu, dels millors del teatre català dels darrers 30 anys com a mínim. El que feia en Miquel no li he vist fer a ningú més en aquest país, a ningú. No només era un virtuós en la manipulació dels titelles,  la seva capacitat de dissociació mental per tal de posar en el mateix pla als diferents titelles i al personatge que ell representava requeria un nivell de concentració i una perfecció en la interpretació i la manipulació a l’abast només dels escollits. Era capaç d’interpretar el seu personatge, el fraret Jacob, i els de les seves titelles de mida natural, fent que es relacionessin sense que cap d’ells se’n ressentís, mantenint tots els registres en el mateix nivell. Presenciar-ho, us ho asseguro, era fascinant i em consta que aquesta sensació l’hem sentit un bon grapat d’espectadors. Fins i tot el mateix Miquel explicava que, a França, un parell d’ancians el van esperar al final de la funció per expressar-li el seu agraïment amb una gran emoció, tanta que gairebé acaben tots tres plorant.

Foto d'Agustí Ensesa.

El titella de Don Juan, construït per un altre virtuós com Martí Doy, és impressionant i així ho va fer constar en Miquel al blog pakeunblog.blogspot.com.es (Diario de un náufrago), una mena de quadern de bitàcola en què va desgranar les seves impressions i reflexions sobre l’espectacle, la professió, el teatre i, fins i tot, la vida. Hi consta des del primer assaig en un petit gimnàs de Piera, el gener de l ‘any 2009 –any que ell mateix va batejar com el més important de la seva vida professional- a 5 graus de temperatura, fins el juliol del 2010, 125 entrades i 60 funcions després. Aquest blog hauria de ser de lectura obligatòria per a qualsevol que es vulgui dedicar a l’ofici. Hi descobrirà les grans dificultats a què s’enfrontarà des de tots els punts de vista, però també les grans satisfaccions que rebrà a canvi del seu esforç, i no em refereixo a la qüestió econòmica.  Tornant al titella de Don Juan, en el seu blog, quan en Martí Doy li va entregar el ninot, en Miquel va escriure tot emocionat, el 27 de gener del 2009: “Tengo a Don Juan!!! Esta tarde he ido a buscarlo y es… impresionante! En una palabra! Joputa está vivo! Martí ha hecho un trabajo enorme! He llegado al teatro local donde trabaja y me he encontrado a Don Juan sentado en una silla mirándome… qué digo mirándome… escrutándome, juzgándome, humillándome, perdonándome… y cuantos gerundios se os puedan ocurrir. Está más vivo que yo!!! El público va a flipar… Es de aquellos muñecos que no hace falta hacerles nada para cobrar un dimensión abrumadora”. Tenia raó, només en part. El públic vam flipar i Don Juan agafava una dimensió abassegadora, certament, però ho feia en les seves mans, amb els seus gestos, la seva veu, la seva personalitat… En Miquel també era el coautor d’un text meravellós fet a quatre mans amb Paco Bernal, que bevia de fonts com Tirso de Molina, Zorrilla, Molière i Palau i Fabre. La imprescindible Maria Castillo va exercir una direcció exacta, precisa, atenta als detalls i pendent sempre del ritme adequat. Va ser un espectacle multipremiat al qual -oh, sorpresa!- els mitjans del país li van dedicar una atenció escassa malgrat girar per mig món i obtenir un èxit aclaparador al Festival d’Avinyó. En Miquel i la Maria van assumir un risc enorme amb aquest espectacle, en què s’hi jugaven no només els estalvis, també el seu crèdit professional. Se’n van sortir de manera excel·lent i ara encara girava pel món en castellà, en català-castellà i en francès.

L’operació, amb més dificultats de les previstes en els processos de producció que en Miquel i la María van superar amb nota, es va repetir amb el també fascinant Diagnòstic: Hamlet. En aquella ocasió vaig poder copsar de primera mà el nivell d’autoexigència d’en Miquel en la seva feina i, per tant, el nivell d’exigència a què sotmetia a tots els qui l’acompanyaven en l’aventura. El seu afany de perfeccionisme i la intensa passió que posava en tot allò que feia també expliquen perquè excel·lia com a creador. El rigor, la professionalitat, la perfecció, l’entrega, no eren negociables. Fa gairebé tres anys en Miquel em va donar una alegria immensa quan em va explicar que havia decidit recuperar L’avar ‘de les aixetes’, un altre prodigi que versionava l’obra de Molière a partir d’una idea del mestre Jordi Bertran, que força anys abans havia engegat amb Eva Hibernia i Olivier Benoit. Amb aquest darrer va fundar la companyia Tàbola Rassa. L’avar també va ser una revelació per a mi –i per a tants d’altres- poc més d’una desena d’anys abans. Quan el va recuperar, la parella que formaven en Miquel i en Miquel Nevado (Ne Me Titere Pas) en aquesta nova versió era sensacional, amb aquella inusitada capacitat per projectar l’expressió dels personatges sobre les aixetes inertes! Aquest espectacle, com tota la resta, està travessat de cap a cap per un meravellós sentit de l’humor, que connecta perfectament amb el públic i descarrega la peça de qualsevol tic pretensiós del que estigués proveïda, sense perdre la transcendència del que s’hi diu.

Foto d'Agustí Ensesa.
La Mort va sorprendre en Miquel assajant El traïdor, una peça construïda amb el mateix llenguatge dels titelles de mida natural, en què el protagonista és el ‘conqueridor’ espanyol a Sud-amèrica Lope de Aguirre, un despietat militar basc conegut per ‘Aguirre el boig’, que Klaus Kinski va encarnar en la pel·lícula Aguirre, la còlera de Déu, dirigida per Werner Herzog, el 1972. Parlava d’aquest nou espectacle, que s’havia d’estrenar el proper juliol a Ribadavia i s’havia de veure a Temporada Alta, amb molta passió, com sempre. Les referències a que acudia eren múltiples, totes les que necessitava per transmetre el que volia explicar. Nombrosa documentació sobre Lope de Aguirre, però també Macbeth, Ricard III o El cor de les tenebres, de Joseph Conrad –entre moltes d’altres-, formen part del ventall de fonts directes o indirectes que nodrien l’espectacle. No el podrem gaudir. Quina gran pèrdua! Però continuarem aprenent d’en Miquel, a qui el teatre pensat únicament per a entretenir no interessava gens. Per a ell el teatre, a més d’entretenir, ha de transformar el públic, l’ha de commoure, li ha d’explicar alguna cosa, però sense intel·lectualitzar un espectacle fins a convertir-lo en un exercici pretensiós i pedant, un defecte del qual també fugia com de la pesta. A finals de juny del 2009 escrivia al blog: “Y cada vez hay más teatro comercial, teatro que llega al espectador con un envoltorio espectacular, que requiere grandes inversiones económicas para desarrollar puestas en escena que impacten al espectador y que a la vez tengan contenidos “fáciles”. No discuto el mérito de estos espectáculos, pero creo que es desmesurada la desproporción entre el dinero que se invierte y el contenido que se adivina.” El seu compromís amb la professió, amb l’acte creatiu, eren radicals, en Miquel ho entenia així i no ho vivia de cap altra manera. Tot era molt intens. El compromís amb la vida, la família i els seus amics era més ferm encara: “Amo mi trabajo, pero amo más a mi familia. Doy gracias por dejarme estar uno con la otra y la otra con el uno”, escrivia fa quatre dies.

Arreu on vas anar, Miquel, vas usar la raó, vas exalçar la virtut, vas ser just i, a tot arreu, també a Girona, vas deixar memòria dolça de tu.

Dani Chicano
Director Revista Proscenium

Fotografies d’Agustí Ensesa.

Etiquetas: , ,