Aquest és un retrat realista del famós escriptor Don Miguel de Cervantes Saavedra. Però no posseïm cap mena de prova científica que ens pugui garantir que l’artista pintor no va incorporar a les seves pinzellades certes dosi de ficció…La fotografia encara no s’havia inventat, ni tan sols el primigeni daguerreotip…

Però si ens posem en la tessitura d’espectadors, acceptem de bon grat aquest possible i fructífer matrimoni pictòric entre Realitat i Ficció. I ens mostrem del tot propensos a creure que aquestes faccions dignes, potser un pèl encarcarades per l’efecte encerclador al voltant del coll de la blanca i rígida golilla emmidonada, pertanyen amb absoluta fidelitat a Cervantes: àlies “el manco de Lepanto”, pare literari del famós i delirant cavaller Don Quijote de La Mancha: àlies de l’hisendat castellà vingut a menys Don Alonso Quijano o Alonso Quijada o Alonso Quesada o Alonso Quijana… Els quatre cognoms planen com a possibles i “reals”  en la novel·la de Cervantes…

Quatre cognoms que,-amb clara intenció per part de Cervantes- semblen voler incorporar un signe de suposada realitat documental al corpus novel·lístic de la ficció… O un signe de suposada existència i “autoria real” adjudicable –com a cronista de les autèntiques aventures de Don Quijote- al fictici historiador Cide Hamete Benengeli, individu del tot irreal però present a la novel·la, és a dir, sorgit de la ficció creada per Cervantes.

Don Quijote i Sancho Panza, recreats per la plàstica exquisida de Gustave Doré

O potser podem especular amb que aquest Benengeli va existir i els seus relats històrics i veritables van ser font d’inspiració pel novel·lista? Hem de deixar la porta oberta a una hipotètica existència real d’un tal Alonso Quijano, Quijada, Quesada, Quijana, sobre el qual Cervantes va construir la pletòrica ficció del seu Quijote? En el segle XVII la policia científica no s’havia inventat…, no disposem de proves concloents, però l’olfacte i els rastres més o menys precisos que ens ha anat proporcionant la història –la història de debò, és clar!- ens fan pensar que tot pertany absolutament a la ficció de la primera novel·la moderna: El ingenioso Hidalgo don Quijote de la Mancha (1ª part) i El ingenioso Caballero don Quijote de la Mancha (2ª part)

Novel·la magna,considerada moderna perquè ja hi trobem estructures narratives del futur: conceptes de desconstrucció, de distanciament, de diversos estadis de personatges i arguments, de ficcions dintre de les ficcions, de personatges procedents d’altres ficcions, de personatges reals incorporats, de passatges narrats en tercera persona, d’altres en primera, capítols on priva el diàleg i l’acció, i un ampli etcètera de troballes literàries d’alta i genial creativitat. En definitiva, tots els ingredients d’una sintaxi narrativa que amb justícia atorga a la novel·la de Don Quijote la categoria del llibre més universal de tots els temps.

Aquí i allà…hi ha multitud d’estàtues eqüestres de Don Quijote i Sancho Panza–esculpides amb més o menys mestratge- que perpetuen,també en pedra,una perpetuïtat indiscutible en el camp de la literatura.

És justament sobre la constant dualitat entre ficció i realitat –inspirada en la que exhibeix el mateix Cervantes- on rau l’encert lúdic i lúcid de la dramatúrgia i direcció que proposa el quebequès Philippe Soldevila per a l’espectacle d’actors i titelles Les veritables aventures de don Quichotte de la Mancha, instal·lat aquest a l’escenari del Teatre Almeria, des de l’11 de juliol fins al 6 d’agost, formant part de la programació del Festival Grec.

L’espectacle ha estat creació en equip de dues companyies del Québec: Sortie de Secours una, i Pupulus Mordicus l’altra; aquesta segona especialista en teatre de titelles. Més una tercera companyia: Gataro, aquesta catalana i gestora de la programació del Teatre Almeria.

De la producció, coproducció per a ser més exactes, se’n han fet càrrec el Festival Grec, el Festival de Teatro Clásico de Almagro i les tres companyies acabades de citar. Amb la col·laboració d’institucions com el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el Conseil des Arts du Canada, el Conseil des Arts et des Lettres du Québec, la Ville de Québec, la Embassy of Spain Ottawa i l’Ajuntament de Barcelona. Amb el suport de l’Oficina del Québec a Barcelona.

Actors i Titelles interactuant damunt l’escenari del Teatre Almeria. Fotografia de Stephane Bourgeois.

Damunt l’escenari hi trobem el músic i compositor Francois Leclerc. I quatre actors: els quebequesos Pierre Robitaille i Nicola-Frank Vachon i els catalans de Gataro Víctor Alvaro i Savina Figueras. Tots quatre incorporen alternativament i sovint coincidint en una mateixa escena, personatges de carn i os i personatges titella. Alhora, indistintament, tots quatre actuen com a manipuladors d’un o altre titella. Aquest és, sens dubte, un dels grans encerts de l’espectacle, haver aconseguit  una veritable musculació dramàtica on la transversalitat i coincidència de dos llenguatges escènics, actors i titelles, funciona amb perfecta homogeneïtat i cadascun en la seva identitat particular. I encara un tercer llenguatge també perfectament integrat: el de les projeccions.

Projeccions on, parodiant els documentals de caire biogràfic de la televisió, els personatges de ficció parlen -mirant a càmera- com si fossin el testimoni de personatges reals. Un altre joc escènic sobre ficció i realitat.

Llenguatges útils i suggeridors per a recrear el concepte de la dualitat i de l’alteritat. La presència d’un mateix personatge desdoblat, atrapat en dubtes existencials: un Quijote –interpretat pel titella- es resisteix abandonar el seu rol de desfacedor de entuertos. L’altre Quijote, –el que interpreta l’actor- influenciat i pressionat per un convencional  entorn familiar, dubte sobre la conveniència de tornar a la “normalitat” i deixar-se estar d’aventures cavalleresques…

El Quijote interpretat per l’actor Nicola-Frank Vachon, en controvèrsia amb l’altre Quijote, l’encarnat pel titella… Fotografia de Stephane Bourgeois.

Talment com a la novel·la, a l’espectacle es prodiguen aquells desenllaços d’escena on la noble conducta èpica de Don Quijote, sempre empesa pel propòsit d’actuar a favor dels oprimits i explotats, -ja sigui fent-ho amb un encert sensible i humanista o amb la precipitació i l’error d’una ment febril-  rep la incomprensió i les garrotades d’una realitat prosaica, banal, fins i tot mesquina… Aquesta mena de desenllaços, fatals  per a la salut de Don Quijote, (Quichotte en aquesta versió) es produeixen quan s’enfronta als molins de vent, al ramat d’ovelles, a uns comerciants de Toledo, etc., etc.

És llavors quan el llenguatge màgic dels titelles fa possible contemplar amb fascinació, –a càmera lenta- la maltractada còrpora de Don Quijote volant pels aires, patètica, maltractada, desmanegada, apallissada…

Don Quijote patint les conseqüències del seu esperit de justícia i fraternitat. Amb Victor Alvaro i Pierre Robitaille exercint com a manipuladors. Fotografia de Stephane Bourgeois.

La dramatúrgia centra l’acció, a l’inici de l’espectacle, en els darrers capítols de la segona part, quan després de la seva estada a Barcelona, Don Quijote es reclamat pel “seny” i l’establishment d’uns personatges coercitius, repressors, a voltes encarnats per actors i a voltes per titelles. Són la família, en la figura de la seva neboda. Són els veïns, integrats pel grup del barber, el capellà, el batxiller Carrasco. Tots volen deslliurar Don Quijote de la seva “bogeria”, deslliurar-lo del seu enamorament platònic i generós envers  Dulcinea del Toboso, bella i delicada dama en la ficció particular de Don Quijote. Rústega pagesa en “la realitat” que l’envolta. Els integrants de l’establishment casolà s’entesten en retornar-lo a la seva condició domèstica de Don Alonso… Però Don Quijote no és un boig, és un somniador apassionat, admirable, és un encomiable utopista…!

Les forces vives, reaccionàries i ignorants, cremen llibres, eliminen la cultura! Fotografia de Stephane Bourgeois.

Un utopista feliç aquest Quichotte, convençut en el seu noble deliri…! I un tant desconcertat quan –notable encert de la dramatúrgia quebequesa- s’assabenta que un tal Cervantes ha escrit una novel·la sobre la seva vida. Don Quijote es pregunta –pirueta introductòria d’un nou joc de ficció-realitat- si aquest Cervantes s’haurà cenyit “als fets reals” o haurà introduït “invencions”

La dramatúrgia es serveix del personatge de Maese Pedro –un titellaire ambulant present a la novel·la- per aconduir bona part de les accions que es van succeint, per a fer possibles moments de deliciosa teatralitat, com quan el Don Quijote interpretat per l’actor increpa el seu alter ego Don Quijote, interpretat pel titella. Maese Pedro –aquí interpretat per un actor- intervé per advertir al famós Caballero de la Triste Figura (l’actor) que està parlant amb un ésser de fusta i cartó… (el titella)

Interessant també el discurs crític que proposa la dramatúrgia del Québec –en clau de metàfora- quan Don Quijote s’assabenta que un tal Fernández de Avellaneda,–personatge, aquest sí, del tot real i nascut a Tordesillas, novel·lista espuri i potser  delinqüent acusable de plagi- ha escrit una segona part del Quijote. Aquí, un personatge procedent de la realitat, aquest Avellaneda, s’insereix en la ficció escènica que els quebequesos i catalans han creat a partir de la ficció literària proporcionada per la novel·la.

D’esquerra a dreta: el batxiller Carrasco (Alvaro), la neboda de Don Alonso (Figueras), Don Alonso Quijano, o Quijada, o Quesada, o Quijana (Vachon). Fotografia de Stephane Bourgeois.

Un considerable clímax i voltatge emocional ens el proporciona la cloenda de l’espectacle, quan Don Quijote, -de la mateixa manera que a la novel·la- mor en el seu llit. Castrats els seus anhels cavallerescos per la vida vulgar i quotidiana que imposa el poder de la neboda, el capellà, el barber, el batxiller. Personatges que –indistintament interpretats per actors o titelles- arriben a qüestionar-se la possibilitat d’haver comés un error reprimint els desvaris mentals de Don Quijote… però ja és massa tard per a penediments…

En el llit de mort, sota els llençols, veiem Don Quijote interpretat per l’actor i atrapat en l’agonia…, i al mateix temps el veiem –en codi titella- “fugint” de la simple realitat envers una ficció onírica i alliberadora… Veiem aquesta alteritat màgica de Don Quijote, -protagonitzat pel titella- materialitzada en un cadàver poètic en braços d’un plorós i fidel Sancho Panza, també encarnat per un titella. Embolcallant l’acció,  el músic Francois Leclerc interpreta a la guitarra elèctrica una música amb aires de western crepuscular…

Els titelles han estat concebuts per Pierre Robitaille i construïts pel mateix Robitaille, juntament amb Marie Mcnicoll, Zoé Laporte i Geneviéve Bournival. Estan fabricats amb pasta de fusta i aplics i complements de fusta. En quan a les característiques de la seva manipulació funcionen com a titelles de tija, accionats pel darrera. És habitual que l’escenari dels titelles de tija sigui un símil de taula o taulell que fa les vegades de terra sobre el qual es desplacen els titelles. A Les veritables aventures de Don Quichotte, en el primer acte, el terra dels titelles està constituït per un practicable que alhora fa les vegades de tarima damunt la qual també transiten els actors. Al segon acte, el terra és també una superfície en forma de passarel·la que creua l’escenari de banda a banda.

Savina Figueras i Nicola-Frank Vachon, manipuladors a duo del mico endeví. Fotografia de Stephane Bourgeois.

L’auca de titelles és amplia, apareixen: Don Quijote. El seu cavall Rocinante. L’escuder Sancho Panza. L’ase que munta Sancho. La neboda d’Alonso. El barber. El capellà. El batxiller Sansón Carrasco. El titellaire Maese Pedro. El mico endeví de Maese Pedro. El mag Merlí. El cruel llaurador Juan Haldudo. Andrés, el pobre pastoret al servei del llaurador. Els comerciants de Toledo. I encara d’altres…, amb protagonisme més secundari…

Abans de la seva arribada al Festival Grec, Les veritables aventures deDon Quichotte de la Mancha van ser estrenades a Québec. I van actuar també en el Festival de Teatro Clásico de Almagro.

Festival de Almagro. A l’escenari històric i famós  de El Corral de Comedias, un cop finalitzada la representació, el públic que així ho desitjava tenia l’oportunitat de contemplar, ben a prop, els detalls de construcció i manipulació dels titelles. Els rostres ho diuen tot: plena satisfacció! Fotografia de Stephane Bourgeois.

Si els espectacles del Festival Grec fossin susceptibles de ser puntuats de l’1 al 5, considerada aquesta qualificació  de menor a major interès artístic, a Les veritables aventures de Don Quichotte jo no dubtaria a posar-li un 4, fins i tot un 5. Per tant, des d’aquesta pàgina-pantalla digital de putxinelli.cat, el recomano sense cap mena de prevenció! Que passin un bon estiu!

Etiquetas: , , , , , ,