S’ha estrenat aquest mes de juliol de 2017 el nou espectacle de La Puntual, una creació d’Eugenio Navarro que ha comptat amb un sofisticat equip de col·laboradors artístics. El punt de partida és el conte de la ‘Rateta que escombrava l’escaleta’ que aquí es diu Greta, i que Navarro situa en l’escenari d’un teatre, sent Greta l’encarregada d’escombrar-lo quan el taló baixa i tothom se’n va. És el moment esperat per la sempre abundosa població que habita en els teatres antics de fusta -i segurament també en els moderns- quan els llums s’han apagat i ja no queda ningú al teatre: esperits, espectres, ombres, fantasmes, esquelets i ratolins. En aquest cas, l’acció es centra en aquests darrers, la família dels rosegadors, llevat d’un espectre, l’esquelet de Yorick, que en un moment determinat aconsegueix ficar-se en escena.

Parlava abans d’un equip de luxe, i caldria aquí citar alguns noms claus que expliquen la gran qualitat de l’espectacle: l’escenografia d’Alfred Casas, la música de Mariona Sagarra, el guió de Raquel Loscos, les llums de Quico Gutiérrez, el vestuari d’Àgueda Miguel, la caracterització i el disseny gràfic d’Eugenia Susel, la construcció de titelles i elements escenogràfics de Clara Algaba, la direcció de Néstor Navarro i els dos intèrprets, Glòria Arrufat i el mateix Eugenio Navarro.

Foto de Yoana Miguel.

L’espectacle parteix d’aquesta situació que sempre ha resultat molt útil per fer aparèixer titelles en un escenari -des de que la històrica companyia txeca Drak va presentar la seva clàssica versió de la Bella Dorment a finals dels setanta- i que ha estat ja utilitzada per Navarro especialment en la seva obra Rinaldo: l’escenari d’un teatre quan es queda buit després de baixar el teló. I per enllaçar amb aquest antecedent, els guionistes han decidit que el ratolí de la història -el que vol casar-se amb Greta, la rateta- es digui també Rinaldo. Això permet trobar un registre en el llenguatge molt adequat i còmode, i obre el text als equívocs i jocs de paraula que sempre ha caracteritzat aquest personatge, creació de l’Eugenio i de Miguel Vigo en l’obra Trinoceria.

Allò que veu el públic és un tall d’aquest escenari amb el teló al fons. I aquí és on entra la gràcia i l’ofici de l’Alfred Casas, autor de l’escenografia, que ha construït una meravella de teatret amb la seva maquinària de fusta, les cordes, el teler, les trampes, tot molt senzill però en el que no hi manca res d’essencial del que considerem un teatre. Aquesta harmonia de formes en l’estructura de la caixa escènica i l’ús de la fusta creen un espai perfecte per als titelles, els quals s’enquadren en proporcions adequades al conjunt. Titelles dels que es diuen de ‘taula’, amb manipulació per darrere i a la vista, segons aquesta tècnica que alguns diuen ‘Barcelona puppet’, invent de l’Alfred Casas i que la companyia dels Estaquirots han desenvolupat profusament al llarg de la seva carrera.

Foto de Yoana Miguel.

Però cal parlar de l’obra, d’argument senzill i alhora sofisticat amb personatges complexos i molt aconseguits dels diferents artistes que venen a oferir els seus serveis al càsting convocat per Greta. Els titelles, creats per Jordina Salvany, són una verdadera meravella, que la caracterització de Susel i el vestuari de Miguel acaben bordant. Impactants tots ells, sent potser el porquet però especialment el burro el que sobresurt, també per les seves orelles, és clar. Cada animal artista té el seu número circense per executar, amb la sempre impecable manipulació de la Glòria Arrufat i l’experiència de l’Eugenio.

Foto de Yoana Miguel.

Important destacar com la versió està trufada tota ella d’un profund sentit del humor que és sens dubte la marca més important de l’estil Navarro, el qual impregna tots els personatges i totes les situacions, una mena de coixí interior que desdobla íntimament l’escena i l’acció, mantenint sempre l’espectador en una ambigüitat irònica i en un mig somriure permanent als llavis, de manera que l’obra atrapa els nens des de la ingenuïtat dels titelles, i els adults des de la intel·ligència i el distanciament de la ironia. I és en aquest registre en el que l’Eugenio Navarro ha trobat el seu punt més dolç, establint una base de comoditat per a ell mateix però sobretot per al públic, de manera que pares i nens es poden relaxar i gaudir de l’obra sense haver de baixar cap esglaó de la dignitat humana, sinó a l’inrevés, en quedar aquesta apujada i sostinguda per l’espectacle.

Foto de Yoana Miguel.

La música de Mariona Sagarra, elegant i concisa, s’ajusta perfectament a les necessitats d’aquest registre que combina l’atenció infantil i l’adulta, amb el leitmotiv de la cançó de Rinaldo, el ‘pip-pa-pupa-pipa-pa…’, molt ben resolt lligant les escenes amb el ritme adequat.

‘Greta la Rateta…’ constitueix també l’estrena de Néstor Navarro com a director, amb una nota molt alta pel que fa als resultats aconseguits, amb un bon ritme general i molts detalls que són els que finalment acaben omplint les escenes. I molt tolerant envers les bromes i els acudits escènics del seu pare, cosa que indica que ha entès molt bé la base del seu registre i el secret del seu quefer titellaire.

En definitiva, una producció de La Puntual de les més reeixides molt digne de veure’s, que no fa més que confirmar l’ofici, el bon moment i la mestria d’aquest titellaire sorneguer que sap riure’s dels temes clàssics sense renunciar a treure’ls-hi tot el seu suc.

Etiquetas: , , ,