Es pot veure aquests dies a la Sala Fènix de Barcelona (c/Riereta, 30) el primer dels espectacles del cicle ÀNIMA, dedicat al teatre d’objectes i de titelles per a adults (veure aquí), titulat AMORFARE. Una producció que arriba de llocs molt diversos, ja que les seves intèrprets i creadores són la brasilera Juliana Notari i l’argentina Lourdes Marzialetti, les quals han gestat el projecte a través d’una residència de creació al Teatre C’art a Castelfiorentino, Toscana, Itàlia, una altra al Condomini Cultural a São Paulo, Brasil, a més de trobades creatives a la ciutat de Strasbourg, França.

Ens trobem davant d’una proposta que s’escapa i vol escapar-se dels contextos culturals d’origen, potser cercant una perspectiva de síntesi planetària, en la que allò que importa són els elements essencials de l’experiència humana, de dues dones joves en aquest cas, que viatgen pel món. És a dir, indagar en els arquetips bàsics de la feminitat a través del cos, el gest, la veu, la música i la metamorfosis de la imatge que Juliana Notari efectua amb l’ajuda d’un vestuari i d’una roba que li permet transformar-se en diferents formes, eliminant cap i rostre del conjunt.

El resultat és una experiència catàrtica de les dues intèrprets, que entren durant la representació en un verdader trànsit de veu, panteix, gestualitat i transformisme, en el que s’imposa la feminitat jove de les protagonistes i sobretot, la recerca d’una expressivitat pròpia, fruit de les moltes hores de treball i assaig que l’han precedit.


Hi ha una tensió bàsica en la seva expressivitat que crec constitueix l’eix en el que es sustenta la proposta: la tensió entre la llibertat i la visceralitat pròpia de l’arquetip femení, amb les seves diverses temàtiques de sexe, gestació, amor, etc. La roba que tapa el rostre de Notari podria ser tot l’embalum psicofisiològic del  determinisme femení, mentre que el cos i el rostre que l’habiten lluiten per alliberar-se o almenys per moure’s al seu aire. Essencials els moments en els que el cap aconsegueix escapar dels plecs de roba i pot respirar llavors la llibertat anhelada. El rostre jove i quasi bé triomfant de l’actriu en aquests moments d’alliberació indiquen la força que empeny aquesta lluita d’afirmació llibertària dins del cos que li ha tocat en sort, ben representat pels embalums de la roba. També ho són aquests moments màgics en els que Notari deslliure els seus pits, moments de plena afirmació en els que feminitat i llibertat semblen trobar-se en harmonia. Una llibertat, però, que no rebutja retornar de nou dins del seu embolcall arquetípic -la roba que la cobreix-, és a dir, que accepta de ple i sap que no pot escapar de la seva feminitat.

També Lourdes Marzialetti, en el seu rol de músic-intèrpret, cerca un registre de llibertat, en el seu cas vocal, mentre s’acompanya amb un teclat electrònic o amb un acordió, cosa que li permet una mobilitat ben aprofitada, quan les dues dones combinen els seus moviments a l’escenari. Una línia de cant que busca una expressivitat pròpia, lliure dels formalismes musicals i que s’associa a la lluita del cos que vol alliberar-se.


El conjunt crea un espectacle que, com dèiem abans, es configura en una experiència catàrtica de tensió alliberadora, d’una intensitat considerable en molts moments, atrapant l’espectador el qual hi pot participar des de la mirada d’un voyeurisme d’empatia, arrossegat pel desplegament quasi bé xamànic de l’energia que es fa present a l’escenari. I és al llarg de tot aquest procés que Juliana Notari connecta de nou amb els rerefons culturals del Brasil natal, terra tan oberta als encanteris d’arcaiques creences de possessió i de transformisme imaginari. Una connexió que es fa però des de la sana posició de qui sap utilitzar-la per a efectes de llibertat i per alliberar-se’n. Pel que fa a la música, el seu referent s’inclina més per l’obertura aventurera de la música dita contemporània, propi d’una persona que ha nascut a un dels països més amarats d’alta cultura, com és l’Argentina.

I, per acabar, potser dir que AMORFARE és una proposta en la que les seves dues intèrprets i creadores se la juguen a l’escenari, mentre s’arrisquen amb molta valentia a mostrar els resultats d’una indagació personal feta amb sincera honestedat. Encara ho podran veure el diumenge 5 a la Sala Fènix.

Etiquetas: , , ,