Es va iniciar el passat 9 de novembre l’IF Barcelona de l’any 2017, aquest esdeveniment que es troba entre el Festival i la plataforma de nova creació en els terrenys del teatre visual, d’objectes i de titelles. L’arrencada va tenir lloc al Arts Santa Mònica, on es van poder veure part de les residències impulsades per l’If, concretament els treball de Xesca Salvà ‘Cases per escoltar’, el teatre immersiu amb la seva biblioteca de relats de l’equip del BeAnotherLab i un dels mòduls del Tríptic de David Espinosa. També Enric Farrés va estar present amb una petita instal·lació testimonial del treball que presentarà a l’Hangar el dia 9 de desembre. Parlarem en un altre article d’aquestes residències.

També el dia 9 es van poder veure al centre d’art de les Rambles dos espectacles singulars que volien mostrar els límits perifèrics d’aquest gènere dels titelles quan s’obre en les seves més dilatades fronteres: la dansa amb objectes de Constanza Brinzic i Nuno Rebelo, i els experiments visuals i lumínics de Besllum, la companyia d’ombres de Mallorca, en conjunció amb la música d’Octavi Rumbau.

Parlarem igualment en aquest article de l’espectacle ‘Veus de Txernòbil’ que es va poder veure al dia següent a la Sala Estudi del Institut del Teatre, amb alumnes del propi Institut, la participació d’Alfred Casas en els aspectes plàstics i visuals, i amb l’autoria i direcció de Joan Cusó. Igualment es va poder veure a la Sala Plató del Institut del Teatre el treball realitzat pels participants al curs impartit per Federica Porello i Xavi Moreno a l’entorn del treball i de les idees del projecte Wewood, impulsat per l’IF Barcelona i que s’estrenarà el proper any.


‘Cases’, de Xesca Salvà.

Una edició de l’IF mutilada: comunicat d’inauguració

Abans d’entrar en matèria, volem fer-nos ressò del comunicat llegit pels responsables del IF Barcelona sobre l’edició d’aquest any:

“Ara mateix inaugurem IF Barcelona. Hem de dir, però, que aquesta és una edició mutilada del festival.

Mutilada no per la falta de continguts ni per la manca de qualitat i compromís de les propostes, sinó perquè el moment polític que estem vivint ha fet que projectes culturals de base com aquest hagin estat víctimes d’unes sotragades polítiques que, a parer nostre, no ha tingut gens en compte el teixit cultural, artístic i creatiu del país.

Pocs dies abans de l’inici d’IF Barcelona, feta ja la presentació als mitjans i la difusió pública, Arts Santa Mònica va comunicar-nos la impossibilitat de poder fer front al compromís d’aportar els fons econòmics al festival acordats fa més d’un any, a causa de la intervenció dels comptes de la Generalitat. Això ha significat la pèrdua de gairebé la meitat del pressupost total d’IF Barcelona, i la impossibilitat de dur a terme íntegrament la proposta i la seva difusió pública, tal com ha estat planificada i treballada al llarg d’aquest bienni.

És per aquesta raó que en lloc dels quatre dies previstos de mostra, en farem només un, i amb alguns projectes malauradament incomplets al ser inviable l’acompliment de la seva producció. Hem decidit, artistes i responsables d’IF, després d’un reajustament integral dels recursos del festival, fer un acte de presència i de resistència, entenent que només amb la visibilitat efectiva, el compromís amb la nostra feina i a través del suport mutu, podem tirar endavant amb llibertat, i no ser titelles d’un sistema que vol prescindir despreocupadament de tots nosaltres i, en definitiva, del pensament lliure.

Ara més que mai, volem donar les gràcies aquí a totes les entitats que ens han donat suport així com molt especialment als artistes, que han volgut estar presents defensant la seva feina davant del públic.”

Si se diera un cuerpo al bullicio, de Constanza Brnzic i Nuno Rebelo

Va sorprendre al públic aquest espectacle de dansa en la que els dos ballarins Constanza Brinzic i Nuno Rebelo filen diverses seqüències de sons i moviment a l’entorn de diversos objectes anodins que hi ha a l’escenari: caixes, fustes, llums, i petits objectes que serveixen per produir ritmes i sonoritats diverses.


La dansa que es proposa en aquest muntatge crea sobre l’escenari la seva pròpia música a partir de la interacció dels dos ballarins amb els objectes que no són instruments -llevat d’una guitarra que en un moment determinat utilitza Nuno Rebelo-. Una dimensió sonora que s’amplia amb l’ajuda de micròfons posats a tocar dels objectes.

Interessants són les sonoritats que neixen de les caixes arrossegades per terra i que permeten tota una interacció dels ballarins amb elles. I molt poètic resulta la seqüència de les fustes que en caure per terra creen una pluja de sons, els quals s’ajunten a una atractiva gestualitat de la ballarina.

Constanza Brnzic, foto de Roman Rubert.

Potser la clau de la proposta es trobi en el títol, quan parla de ‘bullicio’, és a dir, “d’un soroll confús de crits, sons i veus produït per un grup de gent”, com diu el diccionari. La mateixa gestualitat dels dos intèrprets sembla anar en aquesta línia d’una acció casual i alhora desimbolta, que juga amb l’aleatorietat dels sons i dels objectes utilitzats, tot establint una distància amb els espectadors, els quals es poden mirar l’espectacle com si a l’escenari es mostrés un retall pescat al vol d’una quotidianitat de dues persones que juguen a ser sorpresos per ells mateixos amb una manipulació d’estris que no tenen una  finalitat pràctica.

Un espectacle que va inquietar i desconcertar per un igual, sent potser aquests dos efectes els que la proposta buscava aconseguir.

LUMÍMIC, Variations II, de Besllum i Octavi Rumbau

Ja vam veure fa dos anys un primer treball d’aquests dos artistes de la llum i de la imatge de Mallorca, Joana Maria Pericàs i Pau Caracuel, procedents del món de la fotografia i el vídeo ella, i de les arts plàstiques i el teatre ell. I s’ha de dir que aquesta presentació de Variations II del seu projecte Lumímic, amb la música electrònica d’Octavi Rumbau, va entusiasmar al públic que va assistir al claustre de l’Arts Santa Mònica, atrapat des del principi fins al final per les imatges i el so d’allò que bé podríem descriure com un viatge interior per la consciència del temps i de la llum.


Les imatges produïdes per Besllum han guanyat en força, amplitud i coherència, creant unes seqüències que es van superposant amb un tempo pausat i viu alhora, que s’acobla molt bé amb la sonoritat potent de la música de l’Octavi Rumbau. Imatges que parlen de l’aleatorietat del temps i la seva acció en la micro-matèria, de les bombolles d’aire en l’aigua, dels efectes de la gravetat en el lliscar de la lleugeresa, del vent en la matèria orgànica, dels colors que tenyeixen i envaeixen un espai líquid, o d’imatges que s’animen a través del seu desdoblament espectral, com si mostressin el joc de les dimensions plegades que s’amaguen en la materialitat trèmula.

La música d’Octavi Rumbau no busca il·lustrar ni acompanyar les imatges, sinó que teixeix un temps sonor capaç d’entrelligar-se amb la vitalitat plàstica de la llum i el seu dinamisme quasi bé molecular. El resultat és la creació d’un temps-espai propi que es desplega en la imaginació activa de l’espectador, obligat a percebre des de la consciència doble d’allò que sent i veu, en un viatge que té a veure amb l’auto-observació que t’obliga a estar despert i a interrogar-te sobre el present dels sentits que estan en acció.


Una experiència lluminosa de plenitud sensorial en tots els sentits de la paraula és allò que va viure el públic, una catarsi que ajuntava sensacions i autoconsciència i que va permetre veure com la música i la imatge es convertien en temps, a través d’un entrellaçat de seqüències de metamorfosis visuals i sonores. Admirable!

Veus de Txernòbil, per la Companyia Poticua

Va ser un total encert la programació d’aquesta obra fruit d’un treball dels estudiants de gest, escenografia i teatre d’objectes del Institut del Teatre, conduït per dos professors de la casa, Alfred Casas pel que fa als aspectes titellescos, plàstics i escenogràfics, i Joan Cusó com a autor i responsable de la direcció escènica. Obra inspirada en La pregària de Txernòbil de la premi Nobel Svetlana Aleksiévitx. Els intèrprets són: Montse Fabré, Adrià Girona, Rut Girona, Andrea Pellejero i Reetta Moilanen.


Un treball memorable i crec que decisiu pel que fa al nou rumb que està agafant la secció de teatre visual, d’objectes i de titelles del Institut del Teatre, que després d’una colla d’anys de silenci i quasi bé d’ostracisme, tapat per l’hegemonia del text, aconsegueix de cop i volta mostrar un dinamisme creador que no fa més que enllaçar amb els corrents més innovadors de l’escena contemporània, mentre alhora li permet connectar amb aquella energia emprenedora que va existir fa anys de l’antiga Escola de Titelles del Institut.

L’espectacle va ser un preciós exercici de com es pot parlar d’un esdeveniment tràgic com va ser l’explosió de la central nuclear de Txernòbil des de la seva realitat estricte i documental, mentre alhora es despleguen a l’escenari les dimensions humanes del cas, sense caure en el tremendisme sentimental gràcies a la distància que ofereix el llenguatge visual dels objectes, les imatges i els titelles.


Es necessita per això elaborar un llenguatge narratiu capaç de saltar amb naturalitat per tot un seguit de registres teatrals diferents, filant el discurs documental, les imatges reals filmades in situ, l’exposició d’algunes de les conseqüències objectives provocades, les situacions de personatges directament involucrats en l’accident, fets col·laterals d’ordre simbòlic, de com la radiació va afectar a animals i plantes, i de com la vida quotidiana en va quedar profundament afectada. Igualment, la resistència de la dignitat humana ben representada per alguns dels titelles i pels mateixos manipuladors, que en la seva estricte humanitat com actors o persones van aconseguir despertar aquest efecte amb una nota molt alta.

Lligar tots aquests registres i traçar una gramàtica que funcioni i llisqui amb suavitat sense restar ni una gota de dramatisme en la retina dels espectadors, és el gran mèrit de la proposta, cosa gens fàcil d’aconseguir i que ens indica la maduresa i la saviesa teatral que existeix en els seus responsables, professors, directors i alumnes. I la prova de que la cosa funciona és l’aprovació que va rebre del públic que omplia de gom a gom la Sala Estudi del Institut del Teatre: uns aplaudiments entusiastes que denotaven la sorpresa de veure utilitzar un llenguatge tan complex i sofisticat amb tanta exquisida naturalitat.

Una aventura que sens dubte obre camins nous i inesperats en les perspectives de futur la secció de titelles i de teatre visual i d’objectes del Institut del Teatre.

La dansa i els objectes, en el taller Wewood, de Federica Porello i Xavi Moreno

Vam poder veure a la Sala Plató del Institut del Teatre el resultat del taller efectuat pels dos ballarins Federica Porello i Xavi Moreno, a l’entorn del projecte Wewood en el que estan treballant i que ha estat en residència amb el recolzament del IF Barcelona. La intenció és experimentar la relació de la dansa amb els objectes, amb la finalitat de crear uns patrons elementals en aquesta matèria. En el taller de cinc dies realitzat al mateix Institut del Teatre, els seus conductors van convidar als participants a experimentar amb algunes de les idees de partida creades pels dos ballarins. I s’ha de dir que els resultats van constituir una molt agradable sorpresa.


Durant mitja hora, vam poder veure diversos exercicis en els que es jugava amb uns elements molt senzills i per això mateix, de gran impacte. El primer va ser un número col·lectiu en el que una ballarina es posava en mans dels altres cinc, els quals  s’encarregaven de sostenir-la i de moure-la, com si es tractés del cos inert d’una marioneta humana. L’objecte de manipulació era aquí la figura femenina, i el resultat va ser una estranya seqüència carregada de poesia sobre la fragilitat, la lleugeresa, la confiança i alhora la responsabilitat. Veure com totes aquestes qualitats fluïen a través d’una il·lació de moviments harmònics i ben compassats va meravellar els espectadors, hipnotitzats per aquesta mena de metamorfosi en grup del moviment.

Els altres exercicis van tenir com a protagonista objectes concrets: una llarga canya de bambú, diversos pals de diferents mides,  un marc de fusta… Crec que es va veure amb molta nitidesa la proposta d’establir uns patrons de relació amb cada un d’aquests objectes, obrint diferents seqüències de moviment que parlaven de relacions de pes, de la gravetat, de com la comunicació s’estableix a través d’un objecte intermediari que separa i ajunta a la vegada, seqüències que parlaven de fets físics però també simbòlics.

El joc de dos ballarins amb una canya llarga va resultar dels més interessants en il·lustrar aquesta paradoxa de la proximitat i de la separació de la relació que s’estableix quan entremig hi ha una realitat tàctil i objectual que permet diversos jocs d’apropament i de distància. Igualment la ballarina ficada dins del marc, que pugna per escapar-se’n, o potser per encaixar-s’hi bé, o potser per quedar ben enquadrada en alguna forma que no aconsegueix fixar… La simple forma d’un quadrat de fusta es converteix així en una mena de quadratura dinàmica del cercle que relaciona l’arquetip humà amb la síntesi de l’arquetip geomètric que és el quadrat que potser la persona converteix en el cercle de la vida…

La mostra del taller es va convertir així en un embrió d’espectacle ple de suggestió i carregat de possibilitats, que esperem veure en l’obra acabada l’any que ve.

Etiquetas: , , , ,