Arriba puntual l’artefacte simbòlic del Nadal un cop ha passat el solstici d’hivern, quan les nits s’estiren mandroses després de vèncer al sol en la seva diària batalla. A l’hemisferi nord, perquè en el del sud, passa tot el contrari. Mentre aquí els Reis Mags i aquest majordom del cel que és Papà Noel es fiquen a les cases ben tapats amb pells i abrics, al sud ho fan en samarreta i pantalons curts. Extraordinari!

Els enginys simbòlics són per això, unir les diferències en ritus unitaris i eliminar també les distàncies. És clar que la nostra societat consumista i de masses ha retallat les profunditats del mite i ha rebaixat l’abast dels seus efectes sacres. Les guerres s’aturen potser un parell d’hores, els contenciosos enquistats reposen uns dies per carregar-se de noves raons amb l’enemic ben clavat entre cella i cella, les televisions i els supermercats del món canten nadales obsessives, i els humans ens refugiem en la família, el cava i els tiberis sabent que passades les vacances de Nadal, tot tornarà a ser igual o pitjor que abans. Potser una mica més grossos, però igual de rucs.

The Nebra Sky disk; ca. 1600 BC.; Foto Wikipedia. Aquest disc solar servia
per marcar la trajectòria del sol i conèixer els solsticis de l’any.

S’hauran quedat vells i inservibles aqusts vells artefactes simbòlics? A vegades dóna la sensació que ni tan sols els nens hi creuen. I no obstant això, quan els humans mirem al cel i ens reflectim en les estrelles llunyanes o en el sol curt o llarg del dia, captem unes centralitats comunes a tot ésser vivent de la Terra.

El comú, el que uneix, ens arriba des de la distància: només allò que està lluny ens parla a tots amb una mateixa llengua, la del misteri. Una foscor lluminosa que ens serveix de mirall per projectar-hi allò que dins nostre correspon a aquesta llunyania exterior. Quan això succeeix, ens adonem que la distància és la que tots portem dins, aquesta profunditat insondable que es perd en els fons comuns de l’existència. Les mateixes distàncies estel·lars ens traspassen per dins i ens donen les dimensions cosmològiques del temps humà.

wayang_kulitRebecca Marshall from San Francisco, USAFogo Wikipedia

Els titellaires, des de les èpoques arcaiques, intenten donar forma a aquestes profunditats. L’home prehistòric les va retratar a les parets profundes de les coves. Ho va fer el Wayang Kulit amb el truc de les ombres. A Indonèsia i a l’Índia, els vells déus ballaven i segueixen ballant projectats en un llençol blanc a la llum de les torxes, animats per les mans d’aquests demiürgs que els posen música, ritme i cant. Veus que sorgeixen dels abismes com si brollessin directament de les boques dels déus.

Avui aquests abismes estan secs, buits o en tot cas plens de res. I és d’aquest no-res d’on els titellaires seguim traient veus de la foscor. Amb els nostres espectacles, construïm artefactes simbòlics que ja no depenen dels déus sinó de nosaltres mateixos. El Nadal ens recorda que els humans, per molta modernitat que mani, seguim necessitant beure de la nit fosca. Per muntar-hi els nostres escenaris i aixecar-hi les bastides del futur.

Bon Nadal!

Etiquetas: , ,