S’ha pogut veure aquests dies a la Sala Barts de Barcelona, a la seva sala petita, l’espectacle El Cruce de la companyia A2manos, una creació de l’artista canari instal·lat a Barcelona Paco Hernández. Una proposta sobre el coratge, com indica el programa, i que ha comptat en aquesta presentació amb l’acompanyament musical en directe del Juan de Diego Trio.

Un verdader luxe haver assistit a aquest espectacle concert, ja que poques vegades es dóna la coincidència de veure treballar en conjunció artistes d’una tal categoria. El trio format pel trompetista Juan de Diego, Dani Pérez a la guitarra i Joe Smith a la bateria, va meravellà al públic amb l’execució d’uns temes que són els originals creats per a l’espectacle de Paco Hernández.


El format de concert i teatre li va com anell al dit a la proposta d’Hernández, que per cert ha rebut el Premi del Jurat al Festival Estrena’t 2017 de Barcelona. Un espectacle sense paraules que combina la música, l’actuació mímica de l’actor i tot un seguit de seqüències de manipulació amb diversos objectes que tenen com a eix les peces del joc del Tangram el qual, com ens indica la Viquipèdia, ‘és un joc de la Xina molt antic, anomenat en xinès “set taulers d’astúcia”, que consisteix en formar siluetes de figures amb la totalitat d’una sèrie de peces donades. Les figures formades han de fer servir totes les peces sense encavalcar-les ni sobreposar-les.’

El joc del Tangram és el mitjà visual que utilitza Hernández per desdoblar-se a l’hora de crear una situació vital de pèrdua i d’incertesa, la pròpia que vivim tots els humans en aquest planeta, en especial des de que hem passat del camp a la ciutat. I què hi ha de millor -i fins i tot es podria dir que ‘única’ manera- que desdoblar-se per encarar l’angoixa d’un estat de desconcert radical, com és el que sembla proposar-nos l’obra? Quan es dóna voltes i més voltes per arribar sempre al mateix lloc, sense trobar la sortida, és necessari disposar de la distància d’auto-observació que només propicia el desdoblament.


L’actor s’emmiralla en les peces del Tangram, que li donen la imatge de cada moment, en un joc constant de trasllat entre la persona i la figura. S’escenifica el ritme del quefer diari, del caminar i l’avançar per arribar sempre al mateix lloc. Preciós el moment en què es baixa per una escala i s’entra en un món interior de llum que tanmateix l’acaba portant al mateix punt de partida… Ritme que la música del Juan de Diego Trio lliga i cus a la perfecció. El jazz, a més, encaixa en la temàtica de confusió existencialista de l’obra, amb la sonoritat freda i distant de la trompeta, l’embolcallament harmònic de la guitarra més el misteri i l’arravatament rítmic de la bateria. La sonoritat profunda del trio dóna un contrapunt de veritat a la vivència dramàtica del personatge, que oscil·la entre la comèdia, el teatre d’objectes de manipulació, i la complicitat amb el públic. La solució és el coratge de sortir a l’escenari i fer allò que es fa: el ‘fer’, la decisió presa d’auto-afirmar-se en solitari, ja sigui en els solos dels músics, o en la creativitat expressiva d’Hernández. Un cop s’ha començat a jugar, la solució és la decisió última que dóna per acabada la partida.

La idea de portar el Tangram a l’escenari s’ha convertit, en la proposta de A2manos, en un inspirat divertiment filosòfic de jazz i poesia visual, que va entusiasmar al públic que omplia la sala de cafè teatre del Barts.

El cruce. A 2 Manos from Daniel Ruiz on Vimeo.

Etiquetas: , , , ,