Del 8 a l’11 de març, s’ha celebrat a la ciutat canadenca de Montreal la 13a edició del festival Casteliers, Marionnettes pour adultes et enfants. Un festival que val la pena comentar, en tractar-se d’un dels més interessants i entranyables del Canadà.

Moment del Salmon Party.

Un acte per als professionals convidats inicià, el 7 de març, el Festival Casteliers. Consistí en la ja tradicional (des de la seva segona edició) “Salmon Party”, un acte organitzat per la direcció del festival per donar la benvinguda a la seva pròpia casa a les companyies i als programadors, una fantàstica manera de trencar el gel per rebre els convidats que poden des del començament establir relacions entre tots els assistents acreditats, un ambient alegre i distès que feia preveure l’atmosfera que durant els propers dies viuríem, en una edició realment genial.

Elisabet Vallvé amb Louise Lapointe, al mig una convidada del Festival

DIA 8

LES ROUTES IGNORÉES, amb Ombres Folles.

Ens vam estrenar amb una interessant proposta al preciós teatre Auditorium Paul-Gérin, ubicat a l’interior d’una escola del barri jueu d’Outremont.

Escena de Ombres Folles.

Un parell de joves comediants de Montreal, només començar, arrenquen els somriures dels menuts espectadors, i ens presenten una història tradicional del folklore rus d’Ivan Tsarevich’s, amb titelles plans situades dins dels llibres que es van obrint i on els decorats apareixen amb format pop up. La història amb grans dosis d’humor evoluciona de manera lleugera i entretinguda, amb una posada en escena simple i complimentada amb la bona interpretació que ens acaba atrapant fent que els 50 minuts de l’espectacle ens semblessin poc.

LA LIGA TEATRO ELÁSTICO, amb Les bêtes dansent ou le sortilège discret de la nature.

Els mexicans capitanejats per l’Iker Vicente sorprengueren (sota una immensa nevada que queia en aquells moments) a tots els valents espectadors que esperàvem puntuals que s’iniciés l’espectacle de carrer. Des del començament et sents transportat a un ritual indígena que desplega cançons i ofrenes a la mare natura, mentre els artistes van construint els titelles davant del públic. Uns titelles fets amb matèries primes com llana, fusta, llavors, branques…., però reforçades amb peces d’instruments, ferros i cordes. Uns preciosos llops cobren vida sota la neu i els cants tribals dels artistes que conviden al públic quebequès a cantar plegats. S’alcen els llops i s’obren camí de forma itinerant.

Un dels llops de La Liga Teatro Elástico.

Uns titelles que s’aixequen a l’aire i udolen en busca de menjar, el quals arriben a mans d’uns voluntaris que anteriorment han realitzat un taller amb la companyia construint altres animals, com cigonyes i corbs. Un espectacle brillant que podries veure durant hores, i val a dir que el nevat paisatge de Montreal s’hi complementava a la perfecció.

Moment de la cercavila de la Liga Teatro Elástico.

RONNIE BURKET, amb The Daisy Theatre.

L’artista de Toronto, un dels titellaires més internacionals del Canadà -els més de 30 anys a l’ofici l’avalen, amb una gran carrera internacional al seu darrere- va crear una enorme expectació. L’espectacle es va veure al Théâtre Centaur, al bell mig del Down Town de la ciutat. Ronnie arrencà a  un ritme trepidant, ritme que no defalliria durant els 90 minuts d’espectacle, que defensaria sol a escena envoltat de quaranta marionetes de fil, amb les que ens va sorprendre per la seva brillant manipulació. Amb un guió directe i humorístic que no defugia a estones un llenguatge groller, Burket va aconseguir que el públic es fiqués completament dins l’espectacle. Un gran professional que va marxar de la sala entre sorollosos aplaudiments.

The Dasy Theatre.

DIA 9

La segona jornada del Festival s’inicià puntual a les 9h, amb un matí dedicat al networking pels professionals acreditats i companyies. Una breu presentació dels Festivals i programadors assistents davant les companyies i agents quebequesos, i intercanvi d’informacions, així com converses per donar a conèixer les peculiaritats de cada esdeveniment i les produccions dels artistes. Una gran jornada, ben organitzada, on els professionals (francesos, d’Israel, d’EE.UU, d’Amèrica Llatina, i de tot Canadà) vam poder aprofitar i entrellaçar llargues converses.

NICK STEUR, amb Freeze!

L’espai Cultural Oboro, col·laborador del festival Casteliers des de fa una colla d’anys, acollia en una de les seves sales la instal·lació del holandès Nick Steur.


Un espectacle/instal·lació brillant, tens, original i d’una aparença simple, que a mida que avançava ens anava demostrant la seva gran dificultat d’execució.

El públic, situat a l’entorn de l’artista, en silenci absolut, contemplava la seva concentració extrema, entre sis barres rectangulars de ferro i el perímetre de la instal·lació de pedres de totes les mides i formes, petites, grans, rodones, d’altres amb angles esquerps, lleugeres, pesades…

Nick desafia les lleis de l’equilibri fent allò que tots de petits (i no tant petits) hem fet o volgut fer més d’un cop, creant escultures úniques i increïbles, sorprenent-nos amb la facilitat en què les va aixecant, moltes d’elles aconseguint que s’aguantin per un sol punt de subjecció, demostrant-nos que tot té un punt d’equilibri si el saps trobar. Una proposta sorprenent, que a mi en concret, durant els més de 60 minuts que va durar l’obra, em va fer reviure els jocs d’infància amb pedres i rocs.

Fantàstica proposta, que a més demostra d’una manera clara que les instal·lacions a poc a poc es van fent un espai (crec que necessari) en els circuits i programacions de les Arts Escèniques.

PUPPET SLAM

A la tarda/vespre ens esperava una proposta entretinguda i original, coordinada per l’amic Beau Brown del Puppet Center of Atlanta amb el rol (que li escau com anell al dit) de presentador d’una sèrie de showcases, de joves titellaires i artistes dels Estats Units més una de Montreal, on tenien l’oportunitat d’ensenyar el seu millor gag tant al públic com als acreditats internacionals. Interessants propostes que ens van permetre conèixer peces dels treballs que ja estan finalitzats o que encara estan en procés de creació. Dinàmic, divertit i entretingut, cal destacar la gran varietat de tècniques que van desplegar.

Moment del Puppet Slam.

El novaiorquès Joshua Holden amb titelles de guant, na Sarah Nolen (Massachusetts) amb ombres, na Lyon Hill (Carolina del Sud) amb un fantàstic i sorprenent treball que combina les projeccions, l’animació i la manipulació de titelles plans que realment ens va impactar, i finalment, la parella Alex &Olmsted (Maryland) van arrancar-nos llargues rialles amb el seu fragment de l’espectacle que veuríem properament, Milo the Magnificient.

Una vetllada entretinguda i amena, que serví per tenir un primer contacte visual amb algunes de les propostes que havíem conegut durant el matí de Networking.

DIA 10

PUZZLE THEATRE, amb Bonne nuit!

La companyia de Montreal, formada per la parella Csaba Raduly i Pavla Mano, va presentar una de les seves dues produccions estrenades aquest any. Companyia especialitzada en el públic infantil, va mostrar el seu bon fer executant de forma senzilla i divertida, els mals de cap que té un jove a l’hora d’anar a dormir (sense son…), una situació en la que comencen a sortir personatges que l’ajuden a passar la nit en vetlla, personatges construïts a mida que l’espectacle avança amb el pijama, el coixí, el llençol…, els quals fan arrancar els somriures dels menuts espectadors i dels seus acompanyants. Finalment troba el seu nino, que també cobra vida i acaben llegint el conte de bona nit plegats i, com es veia a venir…, just quan s’havia aconseguit adormir-se, sona el despertador. Així acaba aquest espectacle d’uns 40 minuts de durada que sens dubte fan passar una gran estona als menuts.

Imatge de Bonne Nuit!

Acte seguit, ens vam desplaçar amb la directora del Festival Lousie Lapointe, fins a la MIAM (Maison Internationale des Arts de la Marionnette), que està en un avançat procés d’obres, les quals finalitzaran si tot va bé, durant aquest 2018. No cal dir com na Louise ens va fer de guia emocionada explicant-nos què trobaríem a cada racó, sala o paret, un espai que a més d’acollir l’oficina del festival, serà també una sala d’assajos i d’actuacions que acollirà residències, una petita biblioteca especialitzada en l’art titellaire i una sala de networking. Tots els professionals assistents a la visita, vam veure als ulls de Louise la recompensa a la perseverança i a l’esforç posats en un somni que ben aviat serà realitat. Vam acabar tots frissosos de veure la MIAM acabada i en ple funcionament.

Visita al MIAM.

Al Théâtre Aux Écuries ens esperaven a les 15h dues propostes més incloses al programa, la primera a càrrec de Théâtre Rétro colectivo.

THÉÂTRE RÉTRO COLECTIVO, amb Pixèle-Moi

Curiosament, hem sabut (ja a la tornada) que aquest col·lectiu artístic es va formar inicialment a Espanya, i posteriorment és a la ciutat de Montreal on s’ha professionalitzat. Retroprojeccions, un músic i un speaker en escena. Dues noies engeguen el retro i ens trobem amb una gran pantalla simulant un vídeo joc dels anys 90. La posada en escena amb un punt sapastre fa de la proposta un divertit espectacle que pretén per sobre de tot fer somriure l’espectador.

Moment del Pixèle-Moi

En acabar, sortim breument de la sala 15 minuts mentre esperem el següent espectacle de la companyia Quebequesa La Pire Espèce.

THÉATRE DE LA PIRE ESPÈCE ET MARCELLE HUDON, amb L’effect Hyde

Una producció de 90 minuts, a càrrec de la coneguda companyia La Pire Espèce, portà a terme una valenta adaptació de Dr. Jekyll i Mr. Hyde.

Imatge de L’effect Hyde

A escena, tres artistes que durant l’obra s’intercanvien els papers mitjançant màscares, titelles de taula, titelles plans i ombres, mentre interpreten aquest clàssic de la literatura universal, més acostumats a veure’l a la gran pantalla que no pas als teatres. Aquí vaig trobar a faltar un millor nivell del meu francès, per poder seguir bé la posada en escena, ja que el text té una gran importància per entendre bé l’obra, fet que no em va deixar gaudir-lo com segurament la producció es mereix. Els artistes, acompanyats per un multi instrumentista que s’encarrega d’omplir de sons i efectes sonors l’espectacle, defensen bé la llarga durada d’aquesta producció amb la manipulació de diferents tècniques que es van entrellaçant de manera fluida i natural.

L’ALLUMETTE, THÉÂTRE DE MARIONNETTES, amb Bijoux

Si haguéssim de resumir amb dues paraules l’obra, crec que tots els assistents coincidiríem: original i divertida. Un piano que esdevé un teatret, un teatret que escenifica un bloc de pisos amb la vida dels seus veïns, que amb l’ajuda d’unes rodes va girant i va mostrant diverses escenes i diferents escenografies en una de sola. Evidentment el piano no hi era en va, un virtuós pianista encarregat de posar la banda sonora de l’espectacle i des titellaires, que cerquen en tot moment la complicitat dels espectadors mentre manipulen titelles de guant i de taula en cada escena, amb un fort protagonisme de les actrius que es guanyen el públic de seguida. Una proposta que va rebre molts aplaudiments.

Moment de Bijoux.

DIA 11

ALEX & OLMSTED, amb Milo the magnificent

La jove parella d’EE.UU que havíem vist i ja ens havien sorprès durant el Puppet Slam, van presentar dins del festival l’espectacle sencer. Fantàstica sorpresa. Un mag amb poca traça (el titella), es guanya ràpidament el públic, amb els seus dolents però simpàtics trucs. Els titellaires, vestits de cap a peus de negre (com per no ser vistos), són també els protagonistes de l’espectacle, cosa que no fa més que augmentar la dosi d’humor, el titella que és tant original com simple, format per les pròpies cames i braços del titellaire i amb una simpàtica cara que va canviant d’expressió en funció dels trucs que va realitzant. Un espectacle fresc, que fa de la simplicitat la seva virtut, sense una gran manipulació. Però amb una bona idea i ritme, es pot executar un molt bon espectacle.

Final de Milo the magnificent

MAGALI CHOUINARD, amb Âme Nomade

Una coproducció a càrrec del FIAMS (Festival International des arts de la marionnette de Saguenay) i del FMTM (Festival Mondial des Théâtres de Marionnettes de Charleville-Mezières).

La multidisciplinar artista quebequesa va fer emmudir el gran Théâtre Outremont, ple de gom a gom, en la cloenda de la 13a edició del Festival Casteliers. La conjunció d’imatges projectades amb animacions, la manipulació de titelles, i el treball corporal amb les màscares, esdevé un regal pera tots els sentits. Els tons blancs, grisos i negres de totes les imatges que apareixen en escena, omplen de color el gran escenari de l’Outremont, que busca amb els efectes sonors i les diferents tècniques executades i la força visual d’aquestes, atrapar l’espectador al món que Magalí ja ens té acostumats als seus espectacles anteriors, on el corb, el llop, i els tons blancs i negres apareixen i son recurrents a la seva feina.

Titelles de Âme Nomade

Un espectacle, de pura poesia visual que transmet pau, un treball que no dubtem que voltarà per Festivals i programacions d’arreu del món.

El Festival abaixava el teló d’una gran edició amb l’espectacle de Magali. La qualitat i el bon ambient ens fan tornar cap a casa contents i satisfets d’haver-lo viscut. Volem remarcar també que cada nit, podíem gaudir de la programació OFF del festival, en un espai de trobada on a banda de crear-s’hi un fantàstic ambient de germanor entre professionals i públic, servia per tancar cada una de les jornades del festival, gaudint de petites peces de joves titellaires.

Per Oriol Ferre, director junt amb Elisabet Vallvé, de la Fira de Titelles de Lleida.