(imatge de Mr.Train, de Trukitrek Teatre.)

Parlarem en aquesta segona crònica d’alguns altres dels espectacles vistos a la Fira de Titelles de Lleida d’aquest any 2018. Concretament els de les companyies Trukitrek, Xirrikiteula, La Canica, Los Titiriteros de Binéfar i Instantropia.

Mr. Train, de la companyia Trukitrek

Mr.Train, de Trukitrek, va sorprendre al públic i als programadors internacionals per la seva impecable i virtuosística factura, una obra que combina a la perfecció vídeo d’animació amb titelles en temps real. Poques vegades es veu a l’escenari un producte tan ben acabat com aquest Mr. Train, amb una història rodona que gira a l’entorn de la relació entre un gos i un cap d’estació sotmès a la rutina més estricta  i a la soledat.


Espectacle de sentiments sobre l’amistat i sobre la neurosi de l’home sol que viu atrapat pel temps social. La seva vida està marcada pel ritme del pas del tren, havent convertit l’estació en el centre del seu petit món. De fet, la seva vida es redueix al dins i al fora de l’estació. I quan es mou, ho fa sempre sense sortir de les vies del tren, és a dir, del carril marcat pel temps social que avança en línia recta, sense permetre’s cap distracció.

El gos representa la cara oposada d’aquest patró: viu un temps propi tot i que el diverteix la rutina  del tren que passa i la reacció que provoca al cap d’estació. Viure en un temps propi el fa lliure i li permet entrar en empatia amb tot allò que l’envolta.

La gràcia de l’espectacle de Trukitrek és que es pot llegir de dues maneres: la més elemental és la relació home/gos, en la que es mostra el contrast entre el tancament de qui figura que és més evolucionat (l’humà) i el règim de llibertat en el que viu l’animal, el gos, considerat com ‘l’amic més amic de l’humà’. Aquesta seria la lectura diguem ‘animalista’, que sempre tendeix a humanitzar la vida dels animals, en projectar-hi els sentiments i les empaties que nosaltres ens neguem a nosaltres mateixos.

La segona lectura és la metafòrica ja apuntada de les dues maneres distintes de viure el temps: la marcada pel ritme i l’ús social, i la marcada per una pulsió de llibertat. És segurament aquest el contingut més interessant de l’obra i crec també el que més s’acosta a la realitat de l’espectacle. En efecte, el Temps en majúscula és el gran protagonista, tal com ens indica el mateix llenguatge emprat, el cinema, una manera de fixar el temps en aquesta reducció a dues dimensions de l’espai, tan propi de la Modernitat, que ho intenta sotmetre tot a l’espai d’una pantalla. El teatre en directe i la materialitat del titella trenquen aquesta reducció de les dues dimensions i li obren forats per on s’hi poden esmunyir nous espais de llibertat.

I és aquest joc entre les dues i les tres dimensions, paral·lel al del contrast entre el temps fixat i el temps lliure, allò que dóna profunditat i aixeca l’obra de Trukitrek a unes interessants altures de reflexió quasi bé ontològica i metafísica, sense sortir de la faula, del joc i del conte infantil. Un exemple de com la combinació entre llenguatges, en interseccionar plans i perspectives diferents de la percepció, es converteix en una alquímia que, quan funciona i està ben feta, obre portes i finestres a noves maneres de veure i viure la vida. Admirable!

‘Laika’, de Xirriquiteula Teatre

Aquesta obra, que va rebre el Premi a la Millor Escenografia i també el Premi del Jurat Infantil, va entusiasmar al públic de la Fira  amb la seva història centrada en un gos, Laika, l’escollit per ser ficat al coet soviètic Sputnik i llançat a la lluna, l’any 1957. Una vida, la del gos, que es veu sacsejada pels sentiments de la seva cuidadora, que intenta salvar-lo de la fatídica sort que li espera en el seu viatge a la lluna sense retorn.

Espectacle de sentiments, l’obra tracta la relació entre l’humà i l’animal, en aquest cas el gos, des del punt de vista de la Dignitat, amb un missatge clar: quan despullem de la seva ‘dignitat’ a un animal, per l’efecte mirall de la percepció i del viure col·lectiu, ens despullem també nosaltres de la nostra dignitat.


És per això que els vigilants i els científics que preparen l’operació, a mesura que neguen un tracte digne al gos, es van convertint en caricatures bufonesques de sí mateixos: han esdevingut uns ‘humans simples i ximples’, simples titelles entregats a propòsits que els són aliens i que responen a objectius de prestigi i de poder. Mentre la cuidadora, atrapada pels sentiments d’empatia envers Laika, viu una evolució oposada vers la seva dignificació. Mentrestant, el gos, l’únic titella de l’obra, apareix com el més ‘digne’ i ‘lliure’ del conjunt.

Els de Xirriquiteula, sota la direcció de Iolanda Llansó i de Daniel Carreras, aconsegueixen posar aquesta evidència a través d’una molt ben treballada dramatúrgia que combina el joc bufonesc dels actors ficats en els papers caricaturescos propis de la dictadura soviètica, i la distància dels mateixos actors convertits en els oficiants de l’obra que manipulen les imatges i els espais de l’escena amb la ‘dignitat objectiva’ de qui s’ha entossudit a crear un llenguatge visual des de la més pura artesania.

En efecte, la projecció mitjançant la combinació de dos retroprojectors amb una animació manual de les imatges es converteix en el preciós llenguatge distanciat que emmarca l’espai de la bufa grotesca dels funcionaris soviètics i ens ofereix la perspectiva adequada per analitzar allò que passa a l’escenari. Aquest joc dels dos plans de l’acció i de la realitat visual és sens dubte el gran encert de Xirriquiteula, el secret íntim que atrapa l’espectador i el situa en una esfera de ‘mirada digna’ i distanciada, que permet la reflexió i alhora desperta l’empatia envers Laika. Un titella, per cert, el del gos, molt ben treballat, entre el realisme i una certa abstracció, propi del llenguatge de l’obra que juga amb els mateixos contrastos.

Els nens ho van captar a la primera.

‘Historia de un calcetín’, de La Canica

Va ser un plaer extraordinari veure a La Canica, de Madrid, amb aquest estil tan característic seu de treballar amb els objectes des de la senzillesa més estricte però alhora extraient-li tot el suc dramàtic que permet l’animació a través d’una manipulació i unes veus impecables. Eva Soriano, alma máter de la companyia, acompanyada en la manipulació per Manuel Pico, i amb la direcció de Pablo Vergne, autor també de l’obra, ens van donar una lliçó de com amb els objectes més anodins d’una llar domèstica, és possible crear una història farcida de personatges i amb una línia argumental que evoluciona del joc al dramatisme de l’experiència de la vida, l’amistat, l’oblit i la mort.

Està ràpid dit però fa falta molta experiència i una visió molt clara d’allò que és el llenguatge dels titelles i de l’animació dels objectes per aconseguir aquestes fites. Uns secrets que Pablo Vergne ha anat descobrint al llarg de la seva carrera artística, des de la humilitat més estrictament titellaire.

En ‘Historia de un calcetín’, el mateix títol ens situa en un marc que pretén ser anodí i casolà, proper al món diari dels infants i dels pares, per elevar-nos a través de la imaginació visual a donar vida i a veure altres espais i altres temps en la realitat diària que ens envolta. No tindria sentit descriure el que passa a l’escenari, l’espectador ho ha de veure per si mateix. L’important és constatar com els significats de les coses poden esdevenir dobles i triples, els que decidim donar-los sense buscar tres peus al gat, sinó des de la més humil simplicitat.


L’altre secret íntim de l’obra és ensenyar-nos a veure el món dels objectes anodins (els ‘mancats de memòria’, com diria Jesús Nieto de Onírica Mecánica, o en tot cas proveïts de ‘poca o escassa memòria’) com un mirall que ens permet travessar-lo sempre que ens doni la gana, i entrar així en altres camps de significants i significacions més lliures i que inciten al joc. Llavors, la realitat opaca es fa transparent i la banalitat, en comptes de ser barrera, es converteix en un colador penetrable que amaga insospitades ‘meravelles’ a l’altre costat.

Clar que perquè tot això sigui possible en un escenari, es necessita un ofici de titellaire en la manipulació i les veus de molt alt nivell i calibre, un terreny que els dos intèrprets de La Canica dominen a la perfecció. Igualment imprescindible la mirada sintètica del director, que s’encarrega de treure tota la palla a l’acció de manera que res hi sobra.

El públic de Lleida, que coneix bé el treball de La Canica en haver presentat els seus treballs en altres edicions, va aplaudir a rabiar la feina dels dos titellaires.

‘Chorpatélicos’, de Los Titiriteros de Binéfar

Ningú es va voler perdre, entre el públic entès de la Fira de Titelles, l’última obra d’aquesta mítica companyia de Binéfar, a l’Aragó, que aquest any compleix 40 anys de carrera (en parlarem en propers articles), i que té per títol ‘Chorpatélicos’. La raó és simple: assistir a una representació de los Titiriteros, en els seus darrers espectacles, s’ha convertit en una experiència insòlita i catàrtica d’immersió en les fonts més riques, fecundes i arquetípiques del nostre patrimoni cultural.

L’intèpret en aquest cas és Eva Paricio, filla de Pilar Amorós i Paco Paricio, els fundadors de la companyia, acompanyada del músic Pablo Borderías. Havia vist del mateix equip ‘Maricastanya’ (veure aquí), una meravella amb la que Eva va iniciar aquesta feina de posar en escena textos, contes i poesies dels autors imprescindibles de la cultura literària espanyola, amb direcció de Paco Paricio. Una línia de treball que la companyia desenvolupa des dels seus orígens.

Crec que ‘Chorpatélicos’ (paraula que significa ‘corpori’ i que era utilitzada per García Lorca quan es dirigia als nens del públic, com ens indica l’actriu) va més enllà de la línia iniciada amb ‘Maricastanya’, en despullar l’espectacle de les referències biogràfiques o bibliogràfiques dels autors (poetes també de la literatura espanyola) i anar directament al gra quan s’ataca cada text, amb una simple menció gràfica de l’autor a través d’uns cartellets que es van desplegant al llarg de l’obra. És a dir, es neteja el discurs escènic i s’accentua la síntesi poètica de l’acció, posant en primer pla les dots interpretatives dels dos actors i els textos escollits.

El resultat és d’impacte, ja que molt poques vegades et trobes amb intèrprets d’aquest calibre, capaços d’alçar-se en la música, la veu i el cant vers unes altures de tanta senzillesa i tanta qualitat alhora. Però sobretot allò que més emociona és descobrir la vitalitat, la riquesa i l’enginy d’una llengua que surt de l’escriptura i del paper i es vivifica en la paraula encarnada en l’escenari. I aquest és el gran miracle i la gran catarsi de ‘Chorpatélicos’: veure com l’intèrpret encarna l’arquetip viu de la llengua, cosa que només es pot fer des de la senzillesa i la manca de pretensions del còmic entregat a la seva feina.


Les cançons i les poesies recitades i cantades pertanyen als següents autors: Federico García Lorca, León Felipe, Rafael Alberti, Nicolás Guillén, Gerardo Diego, Ramón Gómez de la Serna, Gloria Fuertes, Hermanos Rincón, María Elena Walsh i Vainica Doble.

El treball d’Eva Paricio acompanyada per Pablo Borderías és d’una tan alta qualitat que es fa impossible descriure’l: s’ha de veure i viure. Un espectacle que aconsegueix invocar en l’escenari l’esperit més arquetípic de la llengua, sense impostacions ni mandangues culturalistes, es converteix, segons el meu parer, en imprescindible. Sobretot en una època on aquest esperit tendeix a desaparèixer, afaitat per les rebaixes de les dues dimensions de la pantalla, del so enllaunat i del pensament esquilat.

Imprescindible i obligatori!

‘Memòria envasada al buit’ d’Instantropia

Va ser interessant veure aquesta instal·lació animada que es presentava al preciós escenari de l’Església de Sant Martí, prop de la Seu Vella, dins la programació OFF de la Fira, una proposta que buscava despertar una reflexió a l’entorn del tema de la memòria centrada en la malaltia de l’Alzheimer.

A través d’una acció molt simple de dos ninots d’escuma d’aquests que s’ajusten al cos del manipulador, es convida al públic a entrar en un espai de distanciament i de reflexió. Un dels personatges sembla patir símptomes d’Alzheimer i el senyor que l’acompanya, l’altre titella, proposa fixar en una fotografia la presència de les persones ‘convidades’ a la instal·lació.


Les fotografies són posades en uns pots que es guarden en les prestatgeries interiors d’una immensa maleta, metàfora de la memòria íntima d’una persona.

La maleta de la teva vida, allà on cadascú guarda els records que li són més importants i que rau tancada perquè aquests records no s’escapin o es perdin.

El més interessant de la proposta, al meu entendre, és que posa el tema de la memòria sobre la taula de la reflexió, a través de la imatge i la metàfora dels pots on s’envasen les imatges i de la maleta on aquestes es guarden. Neixen llavors tota una sèrie de qüestions que la instal·lació no resol ni explica, sinó que cadascú és lliure de mirar-ho a la seva manera.

Maleta abandonada de l’hospital psiquiàtric de Willard, Nova York. Foto de Jon Crispin.

La memòria envasada, és memòria viva o és memòria morta? Té sentit guardar una ‘memòria morta’? Com es pot vivificar una memòria? Una memòria envasada és un passat quiet i mut, tancat en una maleta. Com convertir el passat en una vivència que també sigui de present, i que per tant s’obri al futur? Existeixen maletes que guardin i alhora vivifiquin la memòria? Preguntes que la maleta dels records planteja i que cadascú és ben lliure de trobar-hi les seves respostes.

Etiquetas: , , , , , , , ,