S’ha presentat a Barcelona aquest cap de setmana, de l’11 al 13 de maig de 2018, la nova producció d’Arnau Colom amb el personatge de Matito dirigit en aquest cas per Iban Beltran, en la seva versió que podrìem anomenar ‘de butxaca’. El lloc: La Puntual, el teatret de Putxinel·lis més petit de Barcelona. Una obra per a titellaire solista acompanyat d’un músic, en aquest cas el cantant o ‘cantaire’, com se li diu durant l’espectacle, Arturo Gaya, un gran mestre de la música popular que s’acompanya aquí amb una guitarra.

I d’entrada s’ha de dir el gran encert de fer-se acompanyar per intèrprets tan potents com els que ha tingut Colom per al seu Matito, en l’obra anterior la seva germana Clara Colom i en l’actual, l’Arturo Gaya. Un verdader luxe que té dues grans virtuts: posar ritme i color sonor en directe a l’espectacle, i establir un contrapunt en l’espai per crear un joc dinàmic de diàleg i distanciament, d’una gran utilitat en el gènere del guant i dels titelles en general.

Diu el programa que Matito és un personatge que viu en l’imaginari de la cultura mediterrània, i més concretament, en les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. I per això, hi ha una celebració de la gran riquesa dialectal d’aquesta zona, ben lluny del català afrancesat del nord o de la variant barcelonina que s’ha imposat com l’estàndard, aquest català tristament passat pel col·lador cultural normatiu dels gramàtics i correctors de TV3. Només per sentir la frescor d’aquest català del Delta i del Camp de Tarragona val la pena veure aquesta obra.


Però tornem als titelles per destacar una altra frescor d’aquest espectacle, centrat en el personatge de Matito: algú que té per ofici i professió l’art de no fer res. Es tracta d’un punt de partida clar i contundent, que per si sol ofereix un ventall riquíssim de possibilitats dramàtiques a desenvolupar. Qui pot viure avui sense fer res? Només el rendista i no sense problemes. En Matito però és un rendista de la vida: l’únic que té i que l’alimenta és la seva vitalitat, el seu enginy, la seva voluntat de ser sense fer res, la seva mandra militant i activa. Unes virtuts -defectes per la cultura estàndar- que garanteixen tant la seva dignitat com la seva pobresa.

De fer, la seva mandra constitutiva que es tradueix en acció vital espontània es podria definir aquí com un ‘ser sense ser’. I què hi ha de més innovador i revolucionari avui en dia que encarnar aquesta dualitat bàsica d’ésser i no ésser? No un o l’altre, sinó els dos a la vegada!


Amb aquests trets constitutius (de fet, els trets constitutius de qualsevol titella, ja que aquests éssers de fusta i roba són i no són per obligació matèrica), s’embarca Matito en les seves aventures. Les quals li venen de fora, si tenim en compte la seva nul·la activitat. Ara bé, en el seu fer-no-fer-res, Matito no renuncia als seus drets, perquè de la mateixa manera que reivindica la seva professió contradictòria, també reivindica els espais on habita i que li són d’utilitat. Com l’olivera, a l’ombra de la qual sol jeure en la seva pràctica diària d’activa inactivitat professional.

Es barreja aquí la seva reivindicació vital amb l’ecològica, que xoquen amb l’apetit de negocis dels emprenedors en aquest cas del món de l’entreteniment: un camp d’atraccions i la gran roda de fira que l’empresari Bitllet ha ideat. L’olivera molesta i se l’ha de tallar. Business is business. Vet aquí el conflicte i el nus de la batalla a la qual es veu obligat a embarcar-se en Matito. Perquè a la fi, malgrat el seu principi de no fer res, el nostre heroi és un titella de garrotada que ha de complir amb el seu paper, una contradicció vital que l’autor algun dia podria desenvolupar. No fa res, però a l’hora de donar garrotades, no es priva d’actuar com un verdader mestre.


I és que en definitiva, l’objectiu de la proposta és traçar nous camins a aquest gènere tan viu com arcaic dels titelles populars de carrer, els putxinel·lis de tota la vida que sempre necessiten, en cada generació i en cada època, una posada al dia. Canviar perquè res canviï, ja que l’important aquí és mantenir actiu l’arquetip de vitalitat extrema i de llibertat a ultrança. L’opció triada per Arnau Colom és buscar un equilibri entre la vitalitat del personatge amb tota la força que li dóna ser l’encarnació d’un potent arquetip, i i la vitalitat d’una cultura popular que encara està viva, i que en ser també expressió d’uns arquetips, col·lectius en aquest cas, busca com sobreviure a l’allau uniformador del món actual. Dues vitalitats que es busquen i alhora es neguen, ja que la llibertat individual sempre xoca amb el col·lectiu, poc inclinat a les excepcions, dues forces en conflicte permanent, i potser per això mateix necessitades d’un cert equilibri, per pura supervivència, a través de les cançons, els girs dialectals, els jocs de paraula i els acudits populars de carrer.

En tot cas, l’encarnació que més importa aquí és la dels corrents atàvics d’uns arquetips, els titelles populars,  que han travessat i insuflat a les cultures humanes les energies fonamentals que duen a la renovació, a la llibertat i a la innovació. Aquest és el sentit del gènere tradicional dels titelles, que l’Arnau Colom ha entès a la perfecció com demostren els seus espectacles.

L’epectacle en la seva versió escènica completa.

Una empresa difícil i sempre arriscada, que planteja constants qüestionaments a qui s’hi enfronta, i no poques contradiccions, i que obliga al titellaire a convertir-ho en obsessió, si vol resoldre amb èxit les dificultats tècniques de les exigències de la manipulació, el ritme i la ‘frenètica’ vitalista de la seva acció.

En aquest sentit, s’ha de dir que poques vegades s’ha vist un titellaire amb tantes dots naturals adequades per a la pràctica dels putxinel·lis populars. L’Arnau Colom domina la veu amb increïble virtuosisme i malgrat aquesta obra es troba encara en procés de maduració i rodatge, mostra el tremp i el nervi propis de la manipulació de lluïment.

Un espectacle que com el primer ideat per Colom amb Matito, està destinat a recórrer els escenaris del món, i especialment els peninsulars i de parla catalana, per la gràcia dels seus jocs dialectals. En sentirem a parlar.

Etiquetas: , , , ,