Ha estat un plaer poder assistir a un dels festivals de titelles més veterans del País, el de Gavà, conduït sempre amb gust i encert pel seu director, el no menys veterà Jaume Amigó, que també és president de la Fundació La Xarxa Espectacles Infantils i Juvenils. I encara més per veure un títol tan exquisit d’una jove companyia russa-francesa creada el 2016 per Anna Ivanova i Sacha Poliakova, ‘Depuis… les pingouins volent’, que traduït al català podria ser: ‘I des de llavors…, els pingüins volen’.

Dic exquisit perquè aquest adjectiu és el que cal usar per parlar dels espectacles creats per aquesta dramaturga de Sant Petersburg, Anna Ivanova, un dels valors de més vàlua en l’actual panorama europeu del teatre visual, professora al St.-Petersburg Theatre Arts Academy i al Turku Arts Academy de Finlàndia, i directora de multitud de produccions. Vaig veure fa poc ‘After Tchekhov’, de la mateixa companyia (veure aquí), una magnífica obra en la que es recrea el món de les Tres Germanes de Tchekhov en un llenguatge visual sense paraules a base d’objectes i la presència de tres actrius.


Ens trobem aquí amb una proposta dirigida a tots els públics a partir de 6 anys i també sense una sola paraula, cosa que obliga a afinar molt bé per connectar amb uns espectadors d’una gama tan àmplia. Doncs bé, Anna Ivanova i Sacha Poliakova aconsegueixen el seu objectiu a base de modelar el seu llenguatge des de la delicadesa i una acurada sensibilitat.

La història és molt senzilla: un pingüí i un ratolí, de caràcters i temperaments oposats, viuen l’un damunt de l’altre sense cap connexió. De sobte, però, l’infortuni de l’un (el ratolí) desperta la col·laboració de l’altre (el pingüí), és a dir, l’oposició acaba en entesa i amistat. Un argument molt senzill que toca però un dels temes cabdals del segle: l’acceptació de la diferència convertida així en factor d’unió. Dit en paraules de l’obra: quan es produeix aquesta alquímia -a través de la unió dels contraris-, l’impossible es fa possible, i el pingüí pot volar (quan bé se sap que no disposa d’ales per enlairar-se).

Val la pena analitzar el llenguatge que utilitza Samoloet i veure com es composa d’una diversitat de capes que filen la trama visual i dramàtica de l’obra:


– una acció feta de petits detalls privats de vida domèstica dels dos personatges (el pingüí i el ratolí), que bé podrien ser els dels nens del públic, cosa que pesca de seguida la seva atenció,

– una il·luminació subtil de clarobscurs que t’obliga a completar la percepció que mai es mostra explícita (i que té per resultat atrapar l’atenció i implicar-te en la trama de la història),

– un joc de contrastos de les atmosferes visuals i sonores en l’exposició dels dos món que s’oposen en l’obra: el del pingüí que viu a dalt i que és de mena tranquil·la i casolana, i el del ratolí que viu a baix, atrevit i amant dels viatges i de l’aventura. Dos móns que encarnen una alteritat de dos arquetips diferents i oposats però que aconsegueixen acoblar-se en l’alquímia esmentada abans, gràcies també al revestiment atmosfèric d’un llenguatge ple de tendres subtileses,

– uns titelles de roba de colors pastel que s’emmotllen a la perfecció amb l’escenografia, mentre aquesta permet encaixar amb naturalitat el joc d’ombres de les cortines que mostren el somni dels dos personatges,

– i junt als titelles, la manipulació de Sacha Poliakova, neutra però entregada i sensible, que mostra una íntima connexió de la titellaire i el personatge,

– una música molt encertada (signada per Roman Dymny i David Georgelin) que en acoblar-se a la llum i a l’acció, ajuda a crear els diferents espais narratius de l’obra,

– i un registre global que podríem titllar d’oníric, en el que passen coses que pertanyen a una lògica diferent, de manera que les escenes en ombres, que representen el somni del personatge, apareixen paradoxalment com pinzellades de realitat en blanc i negre (per exemple, quan el pingüí somia em una au que vola, premonició del seu desig acomplert).

Totes aquestes capes juntes creen un discurs ple de matisos que aconsegueixen atrapar els espectadors, petits i grans, sense que aparentment passin grans coses a l’escenari. I és aquest el mèrit de l’obra, que mostra la maduresa d’un llenguatge en el que sembla que no passi res quan de fet hi ha un continu i generós desplegament d’accions i de recursos, mentre alhora se’ns explica un dels enigmes que amb més urgència els humans hem de resoldre: com aconseguir que les diferències no separin i enemistin, sinó que, pel contrari, siguin una garantia de convivència, tolerància i llibertat.

Admirable!

Etiquetas: , , , ,