Que la vintena edició del Festival de Teresetes de Mallorca s’inaugurés amb l’espectacle Lumínic de la companyia Besllum amb el grup de rock zYp devia ser una declaració d’intencions. O, si més no, una manera de marcar el perfil de la convocatòria d’enguany. L’interès per anar més enllà de l’espectacle figuratiu, la suggestió de les ombres i les possibilitats dramatúrgiques dels sons són ingredients comuns dels treballs que hem  vist en aquesta arrancada del festival. I no només això: amb aquesta mena de muntatges, queda clara la voluntat del festival d’afiliar-se a l’evolució europea del teatre de titelles.

Ja vam parlar de Lumínic en un altre article: en efecte, la combinació amb zYp —massa recent— ha comportat una adaptació de la proposta a nous ritmes i a una nova textura sonora, que s’ha traduït en una pèrdua de matisos en el camp visual. Res que no es pugui solucionar amb una mica més de temps. I tanmateix, la proposta manté intacte tot el seu sentit: convertir elements del (petit) paisatge quotidià en (grans) éssers dels quals només en podem percebre les pulsions vitals, el traç, els batecs, el moviment… la dansa. I que això sigui el centre de la dramatúrgia: la musicalitat, l’analogia, l’el·lipsi. Recursos, al capdavall, per forçar l’espectador a fer-ne una lectura purament poètica.

Gost, la Mercè

Amb aquest títol, Jordina Biosca, Sylvia Kuchinow i Anna Subirana van presentar ahir a Palma el seu espectacle d’homenatge a l’ombrista penedesenca desapareguda a principi del 2015. La relació personal i professional que Mercè Gost va tenir amb cada una de les actrius de la companyia són presents en aquest muntatge. Hi ha notes de l’espectacle Trànsfugues, de La Cònica/Lacònica; algunes també del seu darrer treball, Sota mínims, i de la relació amb el vi; una representació dels materials que feia servir en escena: cartrons perforats, vidres, gerros, copes i els reflexos que produeixen, els plàstics de protecció de les construccions, les textures de les branques i les herbes.

La presència de la paraula en aquest espectacle —una Jordina Biosca un pèl massa emfàtica per al meu gust; tot és qüestió de gustos— prova de mantenir l’equilibri entre la suggestió d’un conte sobre l’ambigüitat, amb el recurrent “no se sap mai” com a única moral de la història, i una narració ben estructurada capaç d’articular la dramatúrgia. Ho fa a mitges, ja que la posada en escena de l’univers Gost es recolza també, i d’una manera molt sòlida, en textos esparsos: de l’Elogi de l’ombra de Tanizaki a Las personas curvas de Lizano, fent el viatge per cançons poemes —tal vegada un punt elementals— com Teresa d’Ovidi Montllor (versionat com a Mercè), Les feuilles mortes d’Yves Montand i Volare de Domenico Modugno. Amb tot, el que resulta realment interessant i que compacta tota la part vocal de l’espectacle, és l’ús de la veu i del cos de les actrius com a instrument, els jocs sonors arbitraris, les harmonitzacions corals que acompanyen tant les narracions i cançons com les projeccions i que relliguen els diferents elements posats en escena en un tot suggerent, el codi del qual no és ni el de la narració ni el de la música, sinó molt coherentment el de les ombres.

 

La metamorfosi

La sala petita del Teatre Principal de Palma va ser l’escenari de la proposta dels valencians La Panda de Yolanda basada en La metamorfosi de Franz Kafka. L’espectacle parteix d’una idea ambiciosa: posar en escena el relat de l’escriptor txec sense que aparegui en cap moment el protagonista, Gregor Samsa.

I ho fan. Tota l’obra és una escenificació d’allò que envolta Gregor Samsa: l’anomenen, en reprodueixen la veu, la impossibilitat de comunicar-se; la seva família, el seu entorn social és representat mitjançant titelles de taula; com a molt, la titellaire i ballarina Mercè Tienda posa el seu cos per reproduir-ne el gest, el moviment convuls de l’ànima. I així, amb aquests elements, conjuguen una història d’aïllament i de por, de solitud i de menyspreu.

El Gregor de La Panda de Yolanda no és un escarabat, sinó un ésser que només pot arribar a nosaltres explicat per ninots, pel llenguatge de la dansa i per llums i ombres. En aquest sentit, és un encert que David Duran, Àngel Fígols i Mercè Tienda hagin decidit renunciar a la paraula per explicar allò que, d’altra banda, només existeix per escrit. No és que hi hagin renunciat, sinó que l’han desfigurat: el text, la paraula clara, plena, comprensible, es converteix en aquesta Metamorfosi en un seguit de sons articulats però sense sentit, que tanmateix aporten significació per allò que si de cas en suggereix la seva sonoritat (angoixa?, incomprensió?, ridícul?, rebuig?).

També és cert que, entre els espectadors, hi ha qui ha trobat el muntatge un pèl massa llarg, la dramatúrgia un punt caòtica. És possible que tinguin una mica de raó, malgrat la cohesió de les diferents idees que componen aquest muntatge.

Etiquetas: , , , , ,