A Palma, i en catorze poblacions més de l’illa de Mallorca, es va desplegar finalment durant el cap de setmana passat el ventall complet de la programació del vintè Festival de Teresetes. La varietat de les propostes sorprèn. En les propostes dedicades a un públic infantil, hi predominà el conte escenificat, amb muntatges més clàssics i de bona factura (l’exigència de qualitat no decau en cap dels muntatges) i d’altres en què la posada en escena pot ser més abstracta. Petjades, de Disset Teatre, era d’aquestes darreres.

 

 

Petjades és una proposta que demana al públic l’esforç de figurar allò que, en escena, només es representa mitjançant la figura poètica: unes botes d’aigua ens han de fer pensar en la persona que camina, que travessa un continent fugint de l’amenaça que cau sobre casa seva; un abric ens ha de permetre afigurar-nos la persona que l’acull; un marc de fusta, l’espai íntim en què es troben aquestes dues ànimes, que és, alhora, l’espai màgic del conte en què la trobada esdevé possible i càlida. L’obra se sosté bàsicament en la narració que fa de la història la mateixa actriu, Carme Serna, i no hauria de ser difícil de seguir. Malgrat això, a estones va semblar que el públic la volgués boicotejar amb mala educació: van deixar que els nens, morts de calor, no paressin de voler interactuar amb la narradora molt més enllà de la primera reacció espontània de qualsevol infant, o que es passegessin per l’escenari per anar de banda a banda per recollir el berenar, aigua, posar-se a menjar. Si parlem de la formació de públics, alguns haurien de tenir clar que, per començar, és necessària l’atenció i la bona disposició.

Luca Ronga, amb el seu Guarattelle, és capaç d’atrapar el públic en un torrent d’accions desmesurades i políticament incorrectes que provoquen, no pas paradoxalment, la hilaritat i l’adhesió de l’espectador amb el petit personatge que és al centre de tot. De cop, el titella representa la part fosca de l’ésser humà, i ens permet, a través del riure, exorcitzar-nos i descarregar-nos d’un pes.

Guarattelle, de Luca Ronga.

 

 

 

Va ser al pati de la Misericòrdia on es van veure els espectacles que, sobre la base de la tradició titellaire més humorística i irreverent, actualitzaven  la vigència del cànon. Un d’aquests muntatges, d’un sentit de l’humor diguem-ne filosòfic —o anti—, va ser el del titellaire txec Pavel Šmíd, amb la seva Classe sobre el temps. Un altre, que no vaig poder veure, va ser el del tereseter Toni Masegosa. Jordi Alomar en va estriure aquestes ratlles:

“La programació del diumenge arrencà al Pati de la Misericòrdia amb una actuació en solitari del mallorquí Toni Masegosa de Teresetes Paradís. Destaquem que fou en solitari perquè normalment aquesta companyia està integrada pels germans Toni i Jaume Masegosa, si bé en aquesta ocasió actuà tan sols un d’ells. Masegosa és un titellaire de soca-rel, amb una formació professional a l’Institut del Teatre dels anys vuitanta i noranta i una experiència i rodatge imbatibles a tots els indrets de les illes i de bona part del principat. Recorrent a les rondaies mallorquines aplegades per en Jordi des Racó (pseudònim de mossèn Antoni Maria Alcover) i per l’Arxiduc Lluís Salvador —respectivament, “Es jai de sa barraqueta” i “Sa rondaia des fraret”—, Masegosa desplegà un ventall de tècniques tradicionals i noves amb una agilitat i lucidesa només possibles gràcies a l’experiència de l’ofici. Amb unes històries plenes de referències tant a la tradició popular com literària -amb cites de Ramon Llull i els seus bavastells i de les obres de teatre de Guillem Cabrer— , l’univers de Masegosa és viu, canalla i encisador tant pels petits com pels adults que gaudiren de la seva actuació.”

De què parlem quan parlem de titelles

Si la proposta de Masegosa ja contenia tots els ingredients que componen la base del llenguatge dels titelles, vam manera diferent de cuinar-los en el muntatge de El Espejo Negro, dissabte a la nit. Es-puto cabaret, dels malaguenys Espejo Negro, és un espectacle irreductible, divertit, incorrecte, caspós, suat, hilarant, irreverent, maleducat, ràpid, fàcil, popularot, antiquat, intemporal, verro, ambigu, sexual, ximple, inadequat, ocurrent, exagerat, cridaner, impúdic, xaró, crític, menfotista, macabre, rondinaire, cruel, obscur, brillant i fresc i alegre, tot alhora. I és rigorós i espontani al mateix temps, també. Que després, a partir d’aquí, vulguem aprofundir en alguns aspectes, desenvolupar propostes que ens facin pensar més enllà d’aquesta base estarà molt bé, però caldrà sempre que algú ens recordi quins són els elements primaris que tenim a mà, i allò que defineix aquesta art.

El cos-titella

Segurament, la proposta més interessant d’aquesta edició del festival en el sentit que explora els límits i les possibilitats del teatre de titelles ha estat en de la ccompanyia francoargentina La Mue/tte, L’un dins l’altre. A partir del tema de la relació de parella, es planteja l’objectualització del propi cos i del de l’altre com a mitjà per comunicar-se, construir-se. Això que anomenem amor, la quotidianitat, els malentesos, allò que podem imaginar o somiar, absolutament tot, en aquest àmbit, passa per un cos convertit i utilitzat com a objecte. Els actors són ells mateixos els maniquins, sovint sonors, esdevenen instruments musicals amb els quals es compon l’harmonia de la relació, a l’estil, sovint, de la tradició escènica surrealista francesa, amb referents ineludibles com Victoria Thiérrée i el seu L’oratoire d’Aurélia. Sorpresa, humor, elegància, reflexió, experimentació són les primeres impressions d’aquest espectacle íntimament potent i imprescindible.

Un punt de trobada

D’altra banda, pel que fa a l’atenció a professionals, el Festival de Teresetes va camí de convertir-se en un punt de trobada en què es generen sinergies i es lliguen col·laboracions perquè fructifiquin més endavant. La bona acollida i el bon ambient que la direcció i l’organització van saber donar als programadors d’altres festivals d’arreu d’Europa (de Bilbao a Salònica, de Romania a Itàlia) va propiciar que es comencessin a teixir projectes d’euroregions, visites, xarxes de distribució. Un treball de fons ben necessari.

Etiquetas: , , , , , , ,