(Titelles en família per a tota la família. Foto d’Arxiu.)

L’expert en costums, etnografia, folklore i cultura popular catalana, Joan Amades, ens aporta un grapat de dades i dates en relació al món dels titelles. Entre d’altres, la de que en català antic se’ls anomenava bavastell o bavastall. I amplia aquesta dada fent-nos saber que la primera cita històrica que trobem del terme bavastall i, per tant dels titelles a Catalunya, apareix en el llibre de Ramon Llull: Llibre de Contemplació.

Amades, també ens subministra informació sobre els orígens dels noms putxinel·li i titella. El primer el situa en un origen italià.  I del segon diu que no sembla tenir arrel clàssica i opta per atribuir-li un origen vulgar, molt probable procedent de la paraula petit, considerada aquesta en l’accepció que fa referència a una persona, animal o cosa que té unes dimensions inferiors a les més  habituals.

Sobre l’etimologia de la paraula castellana  títere ens informa que segons la Real Academia de la Lengua Española, té un origen portuguès. Però Amades posa en qüestió aquesta procedència… , tot decantant-se per creure preferentment en la definició del lingüista mallorquí  Francesc de B. Moll, el qual considera que la paraula castellana títere, de la mateixa manera que la catalana titella, poden derivar del terme italià stanterello, que és el nom que donen als titelles a la ciutat de Florència.

Retrat del folklorista Joan Amades. Foto Biblioteca Wikipedia.

Pel que fa a les companyies dedicades a l’art de les representacions de titelles, Amades els hi atribueix una procedència estrangera. I en el llibre: Tesoro de la lengua castellana o española, de Sebastián de Covarrubias Horozco, publicat en el 1611, se’ns diu que els  Títeres són unes figuretes que artistes estrangeres exhibeixen i belluguen –davant d’un públic- fent-les imitar conductes i situacions humanes.

Titellaires arribats des d’un altre país? Però de quin? O de quins? Eren italians, com apunten certes fonts? Francesos, com indiquen altres documentacions? Deixo a la possible curiositat insatisfeta d’aquells i aquelles que ara mateix romanen davant la pantalla, la continuïtat d’aquesta interessant investigació…

D’altra banda, el cabdal informatiu que ens ofereix Joan Amades també ens proporciona dades sobre la paraula castellet aplicada a l’escenari tradicional dels titelles i avui encara en ús. Amades, recull l’opinió de l’escriptor valencià del segle XV, Jaume Roig, segons el qual, el terme castellet procedeix d’un primer origen situat a l’època medieval, quan s’anomenaven castells les tarimes i carros utilitzats per a fer-hi distintes representacions de caràcter escènic.

Consultada una font d’informació procedent del llibre de José Antonio Gómez: Historia Visual del escenario, -estudi elaborat des de la mirada de l’època actual- no consta el trànsit etimològic que sustenta Roig, no apareix la paraula castillo relacionada amb les tarimes i carros de representació medievals, ja fossin aquests instal·lables i desmuntables o bé desplaçables amb rodes. El llibre només fa esment del carro procesional (escenari desplaçable i itinerant) i de la mansión (tarima o plataforma fixa que es munta i desmunta). De tota manera, val la pena tenir en compte que a la paraula mansión o mansió, alguns diccionaris li atorguen un emparentat semàntic amb castillo o castell.

Aproximació imaginada a una tarima de l’edat mitjana desplaçable amb rodes. Al damunt, un decorat de teatre: Castell ? I un escenari tradicional de titelles: Castellet? Foto de Creació.

En el llibre Las edades de oro del teatro, també d’elaboració actual i escrit per Kenneth Macgowan i William Melnitz, apareix castillo amb una consideració escenogràfica genèrica, apuntant que s’anomenava així qualsevol element decoratiu –pictòric o volumètric- instal·lat damunt d’una tarima de representació.

Perllongant la dada anterior, i alhora atorgant una possible versemblança a la procedència de la paraula castellet segons la tesi del valencià Roig, trobem en diverses publicacions consultades, entre d’altres el llibre de Jhon E. Varey: Historia de los títeres en España, i el de Cristóbal Suaréz de Figueroa: Plaza Universal de todas ciencias y artes, referències a un tema força recurrent en els espectacles de titelles de l’època, on sempre apareixien reis, cavallers feudals, moros, princeses, dragons, encanteris, batalles i lluites d’espasa.

Guerrer medieval dels Pupi sicilians. Foto d’Arxiu

Els espectacles sicilians de La opera dei pupi, basats en les gestes de Carlemany poden considerar-se -encara que el seu origen sigui molt posterior- un bon exemple d’aquestes dramatúrgies i arguments cavallerescos. I és lògic i conseqüent –així està documentat- que aquells espectacles també fossin coincidents en els motius escenogràfics utilitzats, ja fos representant: un castell, o una muralla, o una torre fortificada, o un palau. Podem deduir per tant, que amb el pas dels anys i per un efecte de transmissió popular, qualsevol escenari de titelles de format convencional  passes a ser anomenat castellet.

En Pericu Titella, (Putxinel·li) popular i habitual freqüentador del característic escenari que a Catalunya li pertoca per tradició: el castellet. Foto Titelles Vergés.

L’accepció catalana de castellet per a l’escenari dels titelles, no té però traducció en castellà,  no ens serveix castillito. En la llengua de Cervantes la paraula que pertoca és la de retablo o retablillo. Una denominació que es fa evident en els capítols XXV i XXVI de la segona part de Don Quijote de la Mancha.

I és en  el llibre de Cristóbal de Vilallón: Ingeniosa comparación entre lo antiguo y lo presente, (segle XVI) on apareix documentada per primera vegada la paraula retablo en referència a l’escenari dels titelles. També és admissible parlar de teatrillo.

Després d’aquest “pròleg” de caràcter històrico-teòric lingüístic que potser ofereix algun dubte o incertesa més o menys filològica… sense que això vingui a suposar un problema, ja que ve a demostrar l’existència d’un ampli llegat cultural titellaire, vaig directament al veritable objectiu que es proposa aquest article: ser una mena de directori o catàleg de les distintes modalitats –les més principals- que determinen i clarifiquen els variats estils estètics i expressius i les seves formes de manipulació aplicades a la praxis escènica de l’art dels titelles, les marionetes i les ombres.

Directori que recull –en forma de dibuixos senzills i didàctics- imatges prou orientadores i que complementades amb una breu explicació poden resultar –deixant a banda els titellaires professionals que lògicament ja són coneixedors de tot el que aquí s’exposa- com una guia orientativa i útil per aquells i aquelles que visiten putxinelli.cat en qualitat d’aficionats. O també, com una pauta per a educadors i educadores d’escoles o centres d’esplai, a l’hora de transmetre uns primers coneixements sobre el món dels titelles al seu alumnat infantil.

Titella de Guant. Foto Didascàlia

TITELLA DE GUANT: Segurament el tipus de titella més tradicional i el que gaudeix de més popularitat. Els dits petit i anular no actuen en la manipulació. L’índex s’introdueix al cap del titella. I els dits llarg i gros penetren en els braços i mans. Dits que actuant com una pinça, permeten al titella agafa objectes amb fermesa.

Titella Català. Foto MAE Museu Arts Escèniques de l’Institut del Teatre de Barcelona.

TITELLA CATALÀ: Té com a característica estar proveït d’unes espatlles de fusta amb tres forats, destinats a la introducció dels tres dits centrals de la mà: índex, llarg i anular. Els dos dits exteriors: gros i petit s’utilitzen per a moure ambdós braços del titella, perllongats aquests per la pròtesi que ens mostra el dibuix. La corporeïtat que li atorguen les espatlles enriqueix la seva presencia i augmenta el seu equilibri.

Titella de Manyopla. Foto Didascàlia.

TITELLA DE MANYOPLA: El dit gros penetra en la mandíbula inferior del titella. I els altres quatre en la mandíbula superior. És una modalitat  de manipulació ideal per a personatges del tipus cocodrils, taurons, dracs, etc.

Titella de Vareta. Foto Didascàlia.

TITELLA DE VARETA:Tal i com mostra el dibuix, la mà manipuladora subjecta una vareta vertical instal·lada a l’interior del titella. La incorporació d’una segona vareta, aquesta per exemple connectada amb el cap i destinada a bellugar-lo amb independència del cos, augmenta les possibilitats expressives del personatge. Amb similar eficàcia poden incorporar-se mecanismes del tipus: anelles, fils, palanques,  gallets i etc., que obrin i tanquin la boca del personatge, que li possibilitin moure els ulls, articular els colzes, etc.

Titella de Marota. Foto Didascàlia.

TITELLA DE MAROTA: La característica diferencial consisteix en que una mà del manipulador s’integra en la figura del titella. Com ens mostra el dibuix, una vareta suporta la seva verticalitat i unes espatlles o base del coll més o menys amplia li atorguen entitat corpòria.

Titella de Taula o Bunraku. Foto Didascàlia.

TITELLA DE TAULA O BUNRAKU: Com el seu nom indica el Titella de Taula es manipula damunt d’un taula, un terra o qualsevol superfície plana i horitzontal. Una mà del manipulador treballa introduïda a l’esquena del titella. L’altra mà, mitjançant una vareta o mànec, acciona un braç del titella. El Titella Bunraku, -també accionat damunt una superfície plana- és originari del Japó, i la seva manipulació és més sofisticada, ja que són tres els manipuladors encarregats d’atorgar-li actitud, gest i moviment. Un manipula el cos del titella, l’altre es dedica als peus i el tercer s’ocupa d’un braç.

Titella Objecte. Foto Didascàlia.

TITELLA OBJECTE:Qualsevol estri o objecte por cobrar vida i transformar-se en personatge mitjançant la convenció escènica. Al dibuix, una simple escumadora de cuina s’encarna en una criatura viva: un extraterrestre? Perfectament podria ser-ho… Les expressivitats aconseguides pels Titelles Objecte, també anomenats Teatre d’Objectes,  solen adquirir una poètica molt suggestiva.

Marioneta Hindú. Foto Paco Paricio

MARIONETA HINDÚ: De pes lleuger en estar confegida en tela, exceptuant el cap que és de fusta. En la tradició  titellaire hindú,  els diversos fils destinats a proporcionar-li moviments, van directament lligats a les mans del manipulador. La complexitat en la manipulació dependrà del nombre de fils utilitzats, amb l’avantatge que cada fil serveix per a sumar una nova expressivitat.

Marioneta Txeca. Foto Paco Paricio

MARIONETA TXECA: Disposa d’una vareta que suporta el pes de la marioneta i va del cap d’aquesta a la creueta: element de fusta fonamental per a la manipulació i que el manipulador –el dibuix és prou didàctic- acciona hàbilment amb una mà. Un parell de fils connecten la creueta amb els genolls de la marioneta. Un altre fil va des d’una mà de la marioneta a l’altra mà del manipulador, la que no acciona la creueta. Amb petites variacions, podem considerar que actualment aquesta manipulació de marioneta s’utilitza arreu del món.

Ombra Xinesa. Foto Didascàlia.

OMBRA XINESA:Una pantalla translúcida i al darrera una font de llum. Entre una i altra, la silueta plana que representa la figura d’una persona, animal o cosa, amb el seu contorn retallat sobre cartolina o cartó o plàstic rígid o làmina de metall o planxa de fusta, o etc. Habitualment, el manipulador actua ocult, fora del perímetre il·luminat de la pantalla. També anomenades Teatre d’Ombres, aquestes siluetes poden ser del tot opaques com acabem d’indicar, o bé enriquir-se amb detalls de calats, perforacions i zones foradades més o menys amplies. Uns “forats” del tot oberts al pas de la llum, o bé coberts per un filtre acolorit: plàstic o vidre transparent, o paper de cel·lofana, o gelatines fotogràfiques o d’il·luminació teatral. Etc.

Diverses imatges d’ombres aconseguides amb la màgia de dits i mans. Foto Carlos Angoloti

OMBRA AMB MÀGIA DE MANS: Varietat estilística que consisteix en prescindir d’incorporar figures externes i composar les siluetes servint-se únicament dels dits i les mans del manipulador. Tant l’execució de l’efecte com el sorprenent resultat ens situen pràcticament en el codi de la Màgia. Aquí, és força habitual que el manipulador es trobi a la vista del públic, amb la pantalla situada al seu darrera i la font de llum al seu davant, de manera que la figura composada per les mans es desplaça projectada sobre la pantalla en forma d’ombra.

Per suposat totes i cadascuna d’aquestes modalitats admeten tota mena de variacions i innovacions. L’art no té fronteres de cap mena. I ja saben: cal dedicació, tècnica, talent, mans per suposat, com a mínim una. I prèviament, una aportació indispensable, cent per cent essencial, la que arriba proporcionada per una feina tan lloable com ho és la de la manipulació. La feina pacient, imaginativa i acurada d’aquells i aquelles que es dediquen a construir titelles i marionetes. Sense construcció no tenim “actors i actrius” i sense personatges la representació és torna impossible.

Litografia alemanya de 1890. Foto Museu de Titelles de Munic.


Les imatges assenyalades com ‘Foto Didascàlia’ són fetes per Damià Barbany

 

 

 

 

 

Etiquetas: , , ,