(les quatre forces vives del Centre de Titelles de Lleida: Oriol Ferre, Bernat Vallvé, Elisabet Vallvé i Mireia Perna)

Una notícia molt bona pel sector dels titelles a Catalunya és la concessió d’aquest important premi a una entitat com el Centre de Titelles de Lleida, potser el més preuat dels que es donen en l’àmbit de la cultura catalana. Rebre el Premi Nacional de Cultura no sols comporta un honor i un reconeixement a la ‘trajectòria i al talent’ dels premiats, com diu el veredicte del CONCA, sens dubte la part més important del premi, sinó també una aportació econòmica de 15.000 euros, una ‘aspirina’ gens menyspreable donat els temps que corren. Atenció pels qui no puguin estar al Teatre Zorrilla de Badalona aquest dijous 12 de juliol de 2018, lloc on es realitzarà la cerimònia de lliurament dels premis: TV3 ho retransmetrà en directe.

Els Premis Nacionals de Cultura de 2018, foto CONCA.

Davant la magnitud de la notícia, Putxinel·li ha fet una visita al Centre de Titelles aquest dilluns 9 de juliol per parlar amb els seus directors, l’Elisabet Vallvé i l’Oriol Ferre. Una conversa que ens ha fet palès el transcendental moment en el que es troba el seu projecte.

– Abans de res, felicitats pel premi. M’imagino que una sorpresa total i una decidida empenta al vostre projecte.

Diu l’Elisabet:

– Sí, ja ho pot ben dir, ha estat el millor que ens podia passar just en aquests moments. Un reconeixement que d’una banda honora tota la feina feta pels meus pares, la Julieta Agustí i en Joan Andreu Vallvé, creadors del Centre, de la companyia i de la Fira. Això és molt important i només podem lamentar que la Julieta no hi sigui, ella que va ser l’anima i el motor ple de d’energia de tot el projecte. Però a la vegada, també avala els sis anys que han passat des que ella va morir, el 2012, i això és molt important per a nosaltres, l’Oriol, en Bernat i jo, que hem agafat el relleu deixat per la Julieta. Aquest premi ens diu que hem seguit en la bona direcció i que els sis anys passats, amb tot el que representa haver creuat la terrible crisi econòmica, han estat un encert i que val la pena continuar.

Elisabet Vallvé i Oriol Ferre, directors del Centre de Titelles de Lleida, foto de David Ruano.

Certament, s’ha de dir que la Fira de Titelles no ha fet més que créixer i assentar-se durant els últims anys, malgrat l’etapa de vaques flaques i retallades.

– Passar la crisi ha significat per a nosaltres acceptar una curiosa paradoxa: cada anys tenim menys recursos, però cada any ho hem hagut de fer millor i créixer quan era impossible fer-ho. I el cas és que ho hem fet, no sabem com. Bé, sí que ho sabem, posant-hi el coll i l’ànima i un munt d’hores que ningú s’imagina –diu l’Oriol.

– Nosaltres no pretenem créixer en quantitat d’espectacles o en les dimensions generals de la Fira. La nostra voluntat és créixer qualitativament. Això vol dir: tenir mitjans per poder triar els millors espectacles, continuar amb més força la política de coproduccions que hem iniciat per a cada Fira, millorar els espais d’exhibició especialment al carrer i a alguns llocs claus de la ciutat, convidar a més programadors estratègics, viatjar als festivals imprescindibles i establir xarxes de col·laboració internacional cada vegada més sòlides i interessants.

Àngel Ros, paer en cap de Lleida, junt amb Julieta Agustí i Joan-Andreu Vallvé.

– Per a la nostra feina és molt important assistir als millors festivals d’arreu del món, cosa que fem sempre que podem. Els festivals essencials, com els de Charleville, i els veïns de França i de l’Estat, aquests no ens els perdem mai. Moltes vegades hi anem amb la família, robant temps a les vacances. Aquests dos últims anys hem fet un gran esforç en anar als festivals de Chicago als Estats Units, de Montréal a Canadà, de Haifa a Israel, o el FIAMS de Xile, amb els que hem establert profunds lligams d’amistat i col·laboració. Igualment aquest any ja ens hem compromès a assistir a uns altres d’Europa. Però la manca de mitjans ens impideix viatjar a festivals també molt importants com alguns de Corea, del Japó o de la Xina.

– Tornant al Premi, quin creieu que són és els seus significats més cabdals?

– Primer de tot, com dèiem abans, el reconeixement de la feina feta per la Julieta i en Joan-Andreu, així com la trajectòria seguida els sis últims anys, que el premi d’alguna manera avala.

L’elefant Haithi, última producció del Centre de Titelles de Lleida.

– En segon lloc –continua l’Oriol- disposar d’una base més sòlida per iniciar una vía nova envers  els nostres objectius, que són: 1- consolidar i posar cada dia més en relleu la importància i la qualitat del sector dels titelles a casa nostra,  2- parlem de titelles però també d’aquest sector del teatre dirigit als nens i al teatre familiar, d’una gran dignititat i qualitat, i 3- aconseguir que tant el Centre de Titelles com la Fira, ja plenament inmersos en l’ecosistema cultural de la ciutat de Lleida, s’hi acabin assentant de debò, és a dir, que la ciutat es faci seu el nostre projecte.

Sens dubte, aquest és un dels grans èxits de la Fira i del Centre de Titelles, haver establert una productiva simbiosis cultural amb el teixit viu de la ciutat. Així ho reconeix any rere any el seu alcalde, el senyor Àngel Ros, el paer en cap de Lleida, quan assegura que la Fira s’ha convertit en pura indústria cultural, sent un dels projectes claus que ha fet que aquest any, per exemple, la Unió Europea hagi considerat Lleida com Ciutat Estratègica de la Cultura. Un reconeixement d’una gran importància, en situar la ciutat al mapa europeu i mundial de la cultura.

Un tema de gran importància és l’espai que ocupa el Centre.

– En efecte, pensa que nosaltres ocupem part de l’antic Convent de Santa Teresa, tot i que tenim un projecte per a l’edifici sencer, que inclou espai museístic, espai d’ensenyament i tallers, magatzem, teatre i oficines. Ara només s’utilitzen algunes dependències per a les feines d’administració i l’església convertida en teatre, el Teatre Julieta Agustí. És un lloc fantàstic que ens permet fer moltes coses, però és evident que si poguéssim disposar de la seva totalitat, les possibilitats serien unes altres.

Part del Convent de Santa Teresa.

És d’esperar que la Paeria i les demés administracions, locals, autonòmiques i estatals, aconsegueixin un dia activar tota la potencialitat de l’edifici a l’entorn del projecte del Centre de Titelles.

– El Premi és per a nosaltres una empenta que potser ajudi a fer comprendre a les administracions les nostres necessitats, si ens volen ajudar de veritat a consolidar el futur de la Fira.

Un projecte que respon a una iniciativa privada, una condició que els seus gestors defensen a capa i espasa. ‘Com, sinó, podríem assegurar aquesta dedicació tan intensa i uns resultats com els obtinguts?’

Actuació al carrer de Lleida.

Aquest cronista pot testimoniar que allò que diuen l’Oriol i l’Elisabet és veritat: en acabar la Fira d’aquests últims anys, les felicitacions i els agraïments d’artistes i convidats són unànims i explícits. Com deien ells mateixos en l’inici d’aquesta conversa, la manca de mitjans es substitueix per l’entrega i el tracte humà, personal i profundament amical dels organitzadors, un equip compost de les forces vives del projecte –els quatre fixes que porten l’administració: l’Elisabet Vallvé, l’Oriol Ferre (com a directors), en Bernat Vallvé (grafisme, publicitat, tècnica i música) i la Mireia Perna (relacions públiques, premsa, administració i actriu)- més els actors de la companyia i les persones que durant els dies de la Fira se sumen a l’equip i s’encarreguen de tota la logística del festival.

Quatre dies de Fira que mobilitzen a unes trenta companyies, a uns 300 programadors i a un nombre fixe i consolidat de públic que omple tots els espectacles.

– Part de la nostra feina és ser una finestra on el sector dels titelles es mostra i es connecta amb el món. Pensa que cada any rebem unes trescentes propostes d’espectacles, i que les mirem totes i cadascuna, cosa que ens permet tenir una visió força exacte de les coses que es fan aquí. Quan viatgem als festivals del món, en certa manera ens convertim en embaixadors del sector, al qual intentem donar veu i posar-lo a l’abast del mercat internacional. Per això donem tanta importància als aspectes professionals de la Fira, posant en contacte festivals internacionals, estatals i locals amb els artistes, estiguin o no estiguin programats. Això és essencial per a nsosaltres.

Mowgli i Joan-Andreu Vallvé, de l’espectacle Mowgli.

– El fet que en Joan-Andreu Vallvé s’hagi jubilat, comportarà canvis en el futur del Centre?

– Ell ha estat l’ànima artística de la companyia i segueix vinculat al centre tant com es deixa embolicar per nosaltres. Creiem que a la llarga una manera de complementar la feina de la companyia és desenvolupar la politica de coproduccions, que ja fa uns anys hem iniciat. Coproduccions algunes externes i d’altres amb més implicació nostra. És a dir, crear equips concrets per a projectes escollits i moure’ls des del Centre. És un camí que ens fa molta il·lusió i que es complementa amb la feina de la companyia, que disposa d’un extens repertori. S’ha de tenir en compte que ara per ara, la Companyia ajuda a finançar la Fira, unes entrades indispensables per a la globalitat del projecte.

Un Premi, el Nacional de Cultura, que esperem i desitgem acabi de posar en marxa la plenitud d’aquesta iniciativa única al seu gènere i que mereix el màxim recolzament.

Etiquetas: , , ,