Titella de planxeta. Un sistema de manipulació poc conegut i sobre el qual aquest article ofereix informació. La imatge és un gravat que fa referència a la Batalla Napoleònica de Magenta  del 4 de juny de 1859, en la Campanya d’Itàlia contra els Austríacs. Foto extreta del PAM, el Portal de les Arts de la Marioneta

El passat mes de juny, putxinelli.cat, publicava el meu article: Titelles: directori de tècniques de manipulació (veure aquí), el contingut del qual venia a ser com un mostrari orientatiu –didàctic podríem dir- sobre els diversos sistemes de manipulació –els més comuns- emprats a l’hora d’atorgar vida escènica a titelles, marionetes i ombres.

L’autor de l’article en l’instant de sol·licitar inspiració a la deessa  Talia, o a qualsevol altra mussa o “influencer” olímpica, que vulgui concedir-li el preuat do de la creativitat… Foto David Ruano.

Distints sistemes de manipulació que,  lògicament, s’emparenten amb les també distintes tipologies morfològiques que poden presentar els “actors i actrius” de cartó, o de fusta, o d’un altre material X, destinats a ser manipulats. Ampliem ara el ventall exposat  en l’anterior article, incorporant d’altres manipulacions. Aquestes:

 

TITELLA DE DIT:


Titella de dit. Foto Paco Paricio

Màxima proximitat entre manipulador i titella. El dit índex és segurament el més apte per aquesta manipulació que resulta tan àgil i directa com pot resultar poètica si les habilitats del manipulador o manipuladora són talentoses.

TITELLA DE MÀ:

Cinc dits per a cinc titelles. Foto Paco Paricio

Més economia de mitjans impossible, els dits del manipulador són al mateix temps els titelles exhibits. Fins i tot poden ser també l’argument, només cal empescar-se una història que comenci en el dit gros i acabi en el petit o viceversa. La construcció molt a l’abast, senzillament: dits nets o bruts si convé…, un pinzellet i pintura, o un retolador, o un bolígraf, o un llapis.

TITELLA DE SILUETA O TITELLA PLANISTA:

En el llibret Títeres y demàs parientes, confegit i editat per la prestigiosa companyia Los Titiriteros de Binéfar, encapçalada per Pilar Amorós i Paco Paricio, se’ns informa que el poeta Federico García Lorca anomenava planistes, aquests tipus de titelles similars a un retallable. Una modalitat que en realitat va ser introduïda a  Espanya per Hermenegildo Lanz, l’artista granadí col·laborador de Lorca, i que van aplicar en diverses obres fetes en comú.

Titelles planistes per a ‘El Misterio de los Reyes Magos’, de Hermenegildo Lanz. Foto Etcétera.

Aparentment la manipulació és elemental, però el que ens mostra la imatge pot expressar-se amb inclinacions a dreta i esquerra, pot pujar i baixar com fent un salt o pirueta, pot girar sobre si mateix presentant el davant i el darrera, pot posar-se a giravoltar com una baldufa o en aquest cas com el que és: una ballarina. També, en un moment donat, pot quasi desaparèixer oferint el seu perfil quasi “invisible”. I una prestació més, també pot ser utilitzat com una ombra opaca.

Titella caracteritzat per presentar una única dimensió, és a dir, carència total de gruixos o volums. Foto Didascàlia

TITELLA DE GUANT AMB CAMES:

Titella de guant dotat de cames i manipulat a dues mans. Foto Paco Paricio

A diferència del titella de guant més clàssic, aquest posseeix extremitats inferiors, les quals poden manipular-se amb el dit major i el dit anular d’una mà; mentre l’altra mà s’ocupa de la part superior del cos. El titella pot mostrar-se dret, assegut i caminant.

TITELLA BANDERA:

Un peix “fora de l’aigua” neda, tot bellugant el timó de la cua, gràcies a la màgia del teatre. Foto Didascàlia

El dibuix és prou explícit i expressiu. Important assenyalar que la part posterior del titella –sigui quina sigui la seva morfologia- s’ha de construir sempre en tela, o paper, o qualsevol altre material molt lleuger, de manera que quan el manipulador belluga el pal de subjecció, pugui onejar com una bandera al vent. Per contra, la part davantera ha d’estar construïda amb materials més sòlids. Indicat per a representar, per exemple, una bellugadissa serp.

TITELLA DE MOTXILLA:

Titella anomenat de motxilla. Foto Paco Paricio

Admet proporcions gegantines. Les mans del titella adquireixen moviment mitjançant dues varetes interiors ocultes sota el cos del titella i accionades per les dues mans del manipulador. L’alçada del titella la proporciona la vareta que  perllonga el seu coll i l’uneix a unes espatlleres, les quals van unides per tirants a un cinturó. El fet d’admetre grans proporcions també pot atorgar-li presència intimidatòria com en el cas del dibuix: el personatge de La Mort. Si el titella,a més de tenir bona alçada, també necessita caminar,  és recomanable –per tal de fer-lo mantenir un bon equilibri- que el seu manipulador es desplaci fent les passes  amb les cames ben obertes.

TITELLA DE VARETA SUPERIOR:

Titella de vareta superior. Foto Didascàlia

El manipulador controla el titella per sota de la seva cintura i podríem considerar aquesta manipulació com una variant del titella de taula. Però segons quina sigui la naturalesa del titella, a moments caldrà ampliar la manipulació per damunt del cap del manipulador, com en el cas del personatge que ens mostra el dibuix: una abella o insecte similar, que pot caminar, pot saltar i,per suposat, pot volar!

TITELLA DE MÀNEC INFERIOR:

Personatge Tereseta, pertanyent a l’espectacle “Belén de Tirisiti”. Foto Col·lecció Alberto Díaz de la Quintana

Com molt bé ens il·lustra la fotografia de la Tereseta, el sistema manipulador –amb poca feina per a la mà manipuladora- ens pot mostrar el titella a cos sencer, un avantatge que alhora implica la “limitació” d’un cert  hieratisme o reducció de moviment. En qualsevol cas, el grau d’expressivitat minimalista pot ser òptim si s’escau al personatge. Utilitzar un titella amb manipulació de mànec inferior, pot ser molt indicat per a representar rígids i encotillats personatges importants de la milícia, com generals, mariscals, coronels, etc.

TITELLA DE PLANXETA:

Manipulador i alhora músic. Titella que es belluga i balla al ritme que li toquen. Foto Paco Paricio

Veiem el manipulador dret, damunt d’una planxa instal·lada al terra, mentre toca la flauta i el timbal, alhora que amb el moviment d’una cama fa moure el titella, mitjançant una corda que transita des d’aquesta cama fins a un pal disposat en vertical. La corda en qüestió travessa el cos del titella, i aquest pot ballar i fer tombarelles al ritme que li marca la cama del manipulador.

Val a dir, que si be el sistema, per un costat s’estalvia la doble contractació: un músic i un manipulador, per un altre potser es complica la vida… per la necessitat d’un transportista, aquell que hagi de carregar amunt i avall amb la planxa que ens mostra el dibuix. Això, suposant que parlem de representacions ambulants…

TITELLA DE CASQUET:

El cap coronat d’un rei titella, reposa damunt d’un cap humà. Foto Paco Paricio

La seva particularitat consisteix en que sempre va instal·lat damunt el cap del manipulador. Modalitat a considerar com una variant del titella de Marota quan, a més del cap, -com mostra el dibuix- també hi participa un braç del manipulador. En el llibret dels Titiriteros de Binéfar abans mencionat, se’ns explica que la pintora, gravadora i titellaire russa Angelina Beloff, -Sant Petersburg 1879, Ciutat de Mèxic 1969- als titelles de Casquet ella els anomenava titelles russos, donat que era un tipus de titella molt utilitzat als escenaris soviètics.

“Máscaras y muñecos”, pintura de la titellaire Angelina Beloff. Foto latinamericanart.com

Fins aquí el directori de les manipulacions, però el titella de casquet m’indueix a fer menció –per la semblança de característiques- d’un dispositiu escenogràfic que el teatre d’actors i actrius utilitza en ocasions. El vincle de parentesc amb el món titella és molt evident.

Una mica separada del ciclorama o fons de l’escenari, s’instal·la una ferma, -ja sigui aquesta de fusta, tela o un altre material opac- que s’alça des de terra fins aproximadament els dos metres i ocupa l’escenari de costat a costat.

Lògicament, tot el que hi darrera la ferma resta ocult. Protegit per aquesta invisibilitat, un tramoista camina lentament i amb parsimònia mentre creua l’escenari, tot transportant damunt el cap –visible pel públic- un vaixell. En el dibuix: un veler amb les veles desplegades…

A ulls del públic,un vaixell navega per la línia de l’horitzó que separa el mar del cel. La convenció teatral, atorga a la imatge una dimensió mig naïf-mig poètica. Foto Didascàlia

El titella de casquet, força inspirador!, em remet també a un altre truc escenogràfic, aquest més llunyà en el temps, localitzat en el teatre religiós medieval. Un cert parentesc amb el titella de casquet és ben detectable. Consistia en un dispositiu que, a la manera d’un casc, es lligava sota el mentó i servia per a sostenir damunt el cap un recipient en forma de bol, ple d’aiguardent encès.

Dotze bols amb flameta, servien per a representar –cadascun damunt el cap d’un actor- l’arribada de l’Esperit Sant en forma de llengües de foc, damunt els dotze apòstols.  Les flames, -sempre de tonalitat blavosa pel tipus de combustió alcohòlica- servien també per a completar la composició de personatges representatius  de distintes divinitats cristianes.

El possible perill que comportava dur damunt el cap un recipient ple de líquid ardent, feia que els personatges divins limitessin al màxim els seus moviments, guanyant així en presència i posat majestàtic.Dispositiu per a representar Mares de Déu, Nostres Senyors, Sants Apòstols, i altres personatges celestials… Foto del llibre “La llum del teatre”. Autor Damià Barbany. Editorial Columna Romea

Aquest article Titelles: directori de tècniques de manipulació (2) esgota ja, senyores i senyors visitants de putxinelli.cat  la seva presència a la pantalla. I si el meu article anterior Titelles: directori de tècniques de manipulació, anava encapçalat per un pròleg amb referències documentades sobre l’origen del castellet tradicional, aquest es tanca amb un epíleg que -en forma de imatge acompanyada per l’explicació subsegüent- també fa referència al castellet, concretament a un exemplar únic, no ja en perill d’extinció, sinó extingit fa segles.  El castellet en qüestió resulta fàcilment transportable, còmodament plegable, econòmicament assumible i insòlitament desplaçable!

Certament, la majoria de castellets, per no dir tots, poden ser transportables. Però, difícilment, se’n podria trobar un altre amb les característiques de transport que aquest ofereix, ja que pot ser canviat de lloc no abans o després de la representació com és habitual, sinó en el transcurs mateix de la representació. Busqui i compari! I si troba un castellet més pràctic, compri’l!

El binomi home-capa fa de castellet, i darrera la capa, s’oculta el manipulador. El “castellet” pot desplaçar-se de lloc sempre que vulgui, alhora que amb la ‘zampoña’ interpreta la música triada per a l’espectacle. El mínim dispositiu escenogràfic fa bona aquella dita tan entenimentada i útil quan s’aplica al món de l’art: “menos es más”. Foto dibuix de José Ribelles

Ah!, per si vostè és un visitador o visitadora ocasional de putxinelli.cat i desconeix els vocabularis titellaire i teatral, els subministro una mica de diccionari especialitzat:

CASTELLET: “Petit escenari ambulant construït en forma de bastida o paravent, normalment de fusta pintada.Destinat a servir de marc al teatre de putxinel·lis.”

FERMA: “Peça plana de mida variable situada verticalment sobre el terra de l’escenari, formant part d’una escenografia. Utilitzada per a ocultar al seu darrera un practicable, pedestal, o qualsevol altre element.” 

Les imatges assenyalades com ‘Foto Didascàlia’ són fetes per Damià Barbany

Etiquetas: , , ,