S’està representant aquests dies al Teatre Tantarantana per a escolars i el cap de setmana per a públic familiar, l’obra ‘Els Viatges d’en Filalici’, de la companyia El Dit al Nas. Una creació d’Ivo G.Suñé i Agnès Monferrer, que també són els intèrprets junt amb Carlos Gallardo, en combinació amb Nelo Sebatián, partícep igualment del projecte. Amb titelles de Martí Doy i Ivo G.Suñé, l’obra està basada en el còmic del francès Frédéric Théodore Othon Aristides, concretament en el centrat en el personatge de Philemon, que es va publicar a Cavall Fort amb traducció d’Albert Jané, que li posà el nom de Filalici.

Imatge del Còmic de Frédéric Théodore Othon Aristides.

Una obra insòlita i d’impacte, ja que planteja d’una manera molt dinàmica i creativa com combinar teatre amb titelles, amb les ombres i amb el còmic, a través d’un joc de projeccions d’imatges animades que no són els personatges -aquests apareixen com a siluetes manipulades- sinó els fons de les escenes que estan igualment animades digitalment. El sistema de les vinyetes i de les bombolles que s’utilitzen en el còmic pels diàlegs s’empra aquí per dinamitzar el joc de les ombres i els fons animats. És un recurs aparentment senzill però d’un gran efecte i que dóna un ritme extraordinari a l’acció.

Però l’efecte es multiplica i es teatralitza quan les siluetes del còmic es converteixen en titelles que surten de la pantalla, amb els seus propis manipuladors, que queden totalment desapareguts atrapat com està el públic per la força de les imatges. Uns titelles d’una magnífica factura, com és propi en la feina d’aquest gran constructor que és Martí Doy, que representen els personatges del somni que s’escenifica: una baixada al pou de la imaginació per fer un viatge imaginari pel món de les lletres de l’Oceà Atlàntic.


S’ha de dir que la posada en escena d’Ivo G.Suñé -amb la col·laboració de Martí Torra i la mirada externa de Xicu Masó- és impecable i proveïda d’una extraordinària creativitat: senzillesa, modèstia, llenguatge directe afí als nens, sense carregar en tal o qual significat especial, i posant un èmfasi en la idea de com la imaginació ho pot tot, especialment quan es somia. Això dóna una gran llibertat a l’autor, que no dubta a crear situacions que no tenen res a veure amb el món real.

Interessant aquesta distinció entre el blanc i negre del món real, i el color del món imaginari. D’alguna manera ens diu que si volem disposar i gaudir de més dimensions de la realitat, no tenim més remei que fer ús de la imaginació.


Una obra sobre la imaginació que el còmic tant bé ha sabut treballar -tot és possible en el paper- i que El Dit al Nas trasllada a l’escenari dels actors, dels titelles i del teatre d’ombres. El poder de la imaginació com una eina que obra a l’aventura del coneixement, de l’exploració interior, dels reptes que apareixen a la vida, dels cataclismes que cal superar… És en aquest sentit que en Filalici es converteix en una mena de guia indirecte en aquest viatge iniciàtic sobre els poders de la imaginació, en companyia del seu alter ego que és l’ancià savi del personatge de Barthelemi, penjat en un naufragi interior del que segurament no vol ni pot sortir.

Els nens van viure entregats l’experiència de l’espectacle, que aconsegueix atrapar l’espectador petit i gran, fascinats tots per les imatges i l’enginy de la posada en escena.


L’obra estableix una separació entre el món dels adults -representat pel pare- i el món dels nens i de la música -representat per en Filalici i la cantant del bar on se suposa es troben tots. Els primers han renunciat a la imaginació, adaptats com estan a veure només la realitat quotidiana, els segons opten per la fantasia i saben utilitzar encara aquest òrgan de coneixement i experiència que és la imaginació. Un punt de partida que respon a una realitat i a un planteig segurament generacional. De fet, l’opció de fer teatre i titelles és una opció de vida que ha escollit jugar a la recreació imaginària. El realisme dels adults està apuntat aquí pel personatge del pare, figura d’escassa sensibilitat.

També funciona molt bé la cantant-músic que en un costat acompanya sonorament l’acció, amb la veu i un teclat. Per als nens, l’espectacle és una barreja de cinema, teatre, titelles i dibuixos animats, amb tocs de cabaret i música en directe. Va ser emocionant i entranyable quan, al final de l’espectacle, el pare li diu al Filalici que es deixi d’històries, perquè el bar està buit, no hi ha cap públic que s’interessi per les seves fantasies, i els nens, en silenci, aixequen i mouen mans i braços indicant que sí que hi ha públic, que ells són allà, i que sí que estan atents i amb ganes de veure coses.

L’obra, feta amb molta cura i amb un important esforç per establir una dramatúrgia complexa de creuament de llenguatges, va entusiasmar al públic assistent, que aplaudí amb fervor una bona estona.

Etiquetas: , ,