Els titelles caminen sense aturar-se des de fa segles, xuclant influències i aportacions d’aquí i d’allà que van configurant canvis, modificacions, provatures, trencaments i innovacions en el seu llenguatge. En la imatge, un titellaire ambulant italià.

Si escampem la mirada arreu de la pell de brau, és a dir, al llarg i ample de l’Estat Espanyol, els nostres ulls poden aturar-se en diversos rituals, cerimònies, festivitats i celebracions on -amb més o menys intensitat associativa- hi podem rastrejar certes afinitats properes als llenguatges estètics de titelles i marionetes.

Són performances ben diferents les unes de les altres però totes elles  procedents de temps antics. I presenten  el denominador comú de pertànyer a la cultura popular, a tradicions molt arrelades  en el poble des de fa segles.

La dansa de la mort”. Verges. Girona. Foto T.R.

La processó de Verges, al baix Empordà, apareix documentada des de l’any 1666 i del conjunt del seu cerimonial ens interessa -a efectes de poder establir una certa analogia amb el món de les marionetes- un dels seus moments culminants, concretament el de la Dansa de la Mort, interpretada aquesta per personatges que representen esquelets humans.

La caracterització i el vestuari són senzills i eficaços: una ajustada malla negra que actua com a fons passiu de sustentació, damunt la qual, pintats de color blanc, s’hi retallen i destaquen com a forma activa de comunicació el conjunt d’ossos pertanyents a un cos de persona.

No costa gaire associar aquesta imatge de l’esquelet empordanès amb una estilització que sol ser habitual en la característica formal de la majoria de marionetes, -independentment del personatge que puguin encarnar-  presentar unes cames llargues i primes.

El conjunt d’esquelets que ballen i es desplacen hieràticament -similars a marionetes- al ritme d’un timbal, és de cinc integrants. Dos adults, el primer dels quals branda la temuda dalla exterminadora. L’altre, du un estendard de tela negra on s’hi pot llegir: Nemini parco.  I també:Lo temps es breu. Els altre tres components del fúnebre estol són nens, n’hi ha dos que duen uns plats plens de cendra i el tercer du un rellotge d’esfera però desproveït de sagetes.

“El Peropalo”. Villanueva de la Vera. Cáceres. Foto Wkipedia.

El Peropalo presenta paral·lelismes molt directes amb la imatge d’un titella. El ninot és construït i mogut pels anomenats peropaleros sota la llum vacil·lant d’unes llànties. I al ritme apaivagat i lúgubre d’un timbal.

La còrpora del ninot es materialitza mitjançant un farcit de palla i un vestit de color negre. Es complementa amb un cap de cartó pedra, un barret també negre i una mena de mantó blanc que li cobreix el pit i l’espatlla.  Es manipula de forma similar  a un titella de vareta, servint-se d’un pal que du col·locat entre les cames.

Un primer pla de les faccions titellaires de “El Peropalo”. Foto de web Las Cabañas de la Vera.

El Peropalo és passejat pels carrers de Villanueva de la Vera, acompanyat pel so de timbals i aturant-se en diverses ocasions per tal que la gent balli al seu voltant. Mig poble reclama la pena de mort pel ninot, mentre l’altre mig lamenta la rigorosa condemna.

La cerimònia quasi finalitza quan es du a terme la decapitació del Peropalo. I finalitza del tot, quan el cos del ninot –ja sense cap- és mantejat alhora que li disparen diverses carregues d’escopeta fins a deixar-lo ben esmicolat. Es llavors quan es pot procedir a escampar les seves “cendres” per la plaça major del Poble.

Es desconeixen els veritables orígens i la significació precisa d’aquest ritual enigmàtic, a considerar com d’una considerable proximitat a l’estètica titellaire. Les seves interpretacions simbòliques són múltiples però totes elles mancades de documentació. Es parla de que ve a simbolitzar l’inici i el final del Carnaval. O bé que simbolitza un càstig al personatge  traïdor de Judes. O que ve a ser…, etc., etc.

“El Cipotegato” de Tarazona (2007).  Foto Wkipedia.

A Tarazona, el ninot del Cipotegato ens pot recordar el personatge d’Arlequí, però proveït d’una còrpora més fornida, subministrada aquesta per una vestimenta  folrada amb un gruix similar al farcit d’un coixí.  Externament presenta una combinació de llistes i rombes  de colors groc, verd i vermell. Du també una màscara grotesca confegida amb la mateixa tela del vestit.

Els seu origen i significat –avui sense vigència- es remunta al segle XVII i a la processó del Corpus Christie.  El Cipotegato era l’encarregat de perseguir i interactuar amb els nenes i nenes del poble per tal d’impedir que aquests –amb els seus jocs i entremaliadures- poguessin entorpir uns actes religiosos solemnes i transcendentals que se celebraven amb una litúrgia itinerant pels carrers de la població.

Actualment, la festa se celebra en ple mes d’Agost i el personatge, tot sortint de l’Ajuntament del poble, es passeja amb una actitud hieràtica –com un titella- condicionada aquesta tant per la seva interpretació com per l’entorpiment dels moviments que imposa el seu vestuari encoixinat. Mentre avança amb dificultats entre la multitud, -escortat per uns quants antics cipotegatos que li obren camí- rep damunt el seu cos una pluja de projectils hortolans, preferentment tomàquets.

Alhora que encaixa els projectils, el Cipotegato du la seva arma característica: un pal llarg, de l’extrem del qual penja una corda que finalitza en una pilota de drap. El Cipotegato intenta obrir-se pas tot voltejant el pal amb amenaça.

Ninot souvenir de “EL Cipotegato” , que ens pot recordar la morfologia d’un titella encara més que “El Cipotegato” encarnat per una persona. Foto Arxiu

L’atac dirigit al Cipotegato passa a generalitzar-se en una batalla amb armes horticultores entre tota la gentada que allà es congrega i on l’única regla és la de tots contra tots. Moment que el Cipotegato aprofita per fugir…

Més tard,–talment com un ninot o com un titella- el Cipotegato és enlairat per damunt els caps de la gent i dut fins l’indret del poble on hi ha erigida la seva efígie, -una estàtua de bronze que el commemora i perpetua- i a ella, -a la seva dualitat forjada en metall- se’l reté lligat amb un mocador. Aquest estrany ritual marca l’inici de les festes de Tarazona.

Zancos de Anguiano”, 2016. Foto Sonia Tercero. La Rioja.

Aquí hem de fer una associació d’idees, o millor dit, una associació de formes amb les marionetes. I aquest paral·lelisme ens el proporciona una colla de balladors, exactament vuit, que instal·lats damunt d’unes xanques executen –l’últim cap de setmana del mes de setembre- tota una sèrie de moviments i desplaçaments vertiginosos tot baixant per uns carrers del poble d’Anguiano, estrets, pedregosos  i en pronunciada pendent.

Els dansaires vesteixen una armilla adornada amb cintes de colors i unes faldilles de color taronja que els arriben fins els turmells i deixen a la vista unes xanques de fusta de 45 cm. d’alçada. A les mans, duen castanyoles que fan petar amb molta energia.

El ritual comença després que els dansaires han acompanyat María Magdalena –patrona del poble- de retorn a la seva ermita. Esperonats per una insistent música de dolçaina i timbal i seguint les ordres del cachiberio –una mena de director d’escena- els dansaires inicien una arriscada cerimònia, tot girant sobre sí mateixos –damunt el difícil equilibri de les xanques- com una baldufa. Ho fan a una velocitat cada vegada més creixent, mentre les seves faldilles s’estarrufen.

El dansaire de los Zancos d’Anguiano, àgil i lleuger com una marioneta, desafia les lleis de l’equilibri i l’estabilitat. Foto Wikipedia.

El descens carrers avall comporta tot un seguit de piruetes damunt les xanques, unes evolucions de caire circense que semblen més pròpies d’una marioneta que d’una persona. Ser capaç de mantenir la verticalitat i no obrir-se el cap contra les parets o les llambordes, requereix molt entrenament, concentració i valentia.

El primer document escrit que deixa constància de les evolucions d’aquesta mena d’homes-marionetes, porta data de l’any 1603. Sembla ser que l’origen de la dansa tenia a veure amb una idea d’ofrena encaminada a aconseguir bones collites. També existeix una segona hipòtesi; aquesta considera que les intencions de la frenètica dansa  tenien com intenció invocar la presència constant del sol al llarg de tot el solstici d’estiu.

“L’ou com balla”. Barcelona. Foto arxiu.

Se’m podrà titllar de massa intel·lectual o massa conceptual per la meva pretensió d’establir un parentesc entre un ou i un titella. Però el cert és que la majoria de la gent, en algun moment de la seva vida, ha pintat o hauria volgut pintar uns ulls i una boca damunt la closca d’un ou. En definitiva, convertir-lo en titella o quasi…

La tradició barcelonina fa ballar l’ou el dia del Corpus Christi. L’escenari principal és el claustre de la catedral, encara que també se’l fa ballar en altres indrets de la ciutat. També balla a Sitges i Tarragona. El ritual consisteix en buidar-lo i situar-lo damunt el raig ascendent d’un sortidor d’aigua. L’ou, com un alegre titella, salta, gira i balla suspès a l’aire, com ingràvid, gràcies a l’impuls del líquid H2O.

Una altra instantània de “l’ou com balla” al pati del Museu Marés. Imaginar-la com a possible en un escenari de titelles pot satisfer la demanda artística més exigent. Foto arxiu.

La simbologia i significat de l’ou ballador es reparteix entre dues teories ben distintes. L’una, considera que l’ou ascendent damunt el raig està relacionat amb la litúrgia eucarística i el moment de la consagració. L’altra, opina que l’ou representa l’explosió de la fecunditat primaveral coincidint amb la data del Corpus. El que aquí escriu prefereix donar per “autèntica i fonamentada” la segona opinió…

“Mare de Déu del Castell”. Cullera. Valencia. Camí de ser introduïda al mar, la figura de la verge comparable a un magnífic  titella barroc, es lliurarà, -així que arribi a l’aigua- a un “bany” de massa, talment com si fos una aclamada estrella del rock. Foto Arxiu.

La cerimònia festiva religiosa es desenvolupa al llarg de les Festes Patronals de Cullera. El punt tangencial amb el món titelles pot establir-se d’una banda atenent a l’alçada de 50 centímetres de la imatge, perfectament equiparable a l’alçada de molts titelles. I també perquè damunt el cap i al voltant d’aquest, ostenta dues exagerades corones daurades d’allò més lluents, barroques i teatrals.

I encara podem recórrer a una tercera aproximació que es posa de manifest quan tot el poble de Cullera es congrega per a introduir la imatge al mar i aquesta comença a “caminar” arran d’aigua, miraculosament,  -tal i com ho faria un eixerit  titella- fins arribar a tota una munió de barques que –com un escenari aquàtic- l’esperen ben guarnides amb alegres flors i llums de colors.

“Un paso de Semana Santa”. Andalucía. Foto Arxiu.

Talles, escultures, imatges, nines i ninots d’aparença realista i posat patidor per a recrear la passió i mort de Jesucrist. Actituds i gestes d’unes figures que perfectament podem considerar parentes dels titelles, donat que es belluguen i es desplacen segons el va i ve solemne i rítmic que els seus manipuladors -dits costaleros- imprimeixen a l’escenari ambulant, -dit paso- damunt el qual hi ha el conjunt de personatges que –com en una representació de titelles- composen tota la teatralitat d’un conjunt d’accions dramàtiques força expressives i atenent al principi teatral de plantejament, nus i desenllaç: Crist jutjat, fuetejat, escarnit, torturat, crucificat…

De la famosa litúrgia de la Setmana Santa andalusa ja es troben referents a l’any 1564. Amb el pas dels segles ha anat en augment una teatralitat protagonitzada per les figures policromades que integren l’argument, més la il·luminació, les olors, els cants, i un públic creixent, alhora devot i entusiasta, alhora hispànic i turístic.

Actualment, l’afluència  multitudinària té, probablement, més a veure amb reclams estètics que no pas religiosos. La cerimònia, una festa al cap de vall, és perfectament qualificable –dit amb tot el respecte pels catòlics devots- com a gran espectacle de teatre al carrer.

Un teatre, doncs, de gran força comunicativa, gran poder de convocatòria, i amb la singularitat de no estar interpretat per actors i actrius de carn i os, sinó per un conjunt d’escultures policromades dotades de moviment per uns manipuladors ocults. Un codi de representació força proper al dels titelles.

Un altre “paso de Semana Santa” pels carrers de Sevilla. L’expressivitat viva i alhora hieràtica del Crist, pot associar-se, sense cap esforç, a la d’un titella o una marioneta d’acurada construcció realista. Foto Arxiu.

Fins aquí aquest article, tot cenyint-me a uns paràmetres d’extensió raonables i essent conscient que més d’un visitador o visitadora de putxinelli.cat haurà trobat a faltar algunes pantalles dedicades per exemple a les Falles de Valencia, al Misteri d’Elx o a la Patum de Berga. Efectivament, el cabdal festiu i folklorista de la cultura popular ens pot permetre anar establint lligams, emparentaments, analogies, mimetismes, semblances, proximitats i paral·lelismes amb el llenguatge dels titelles i les marionetes. Les possibilitats vinculants són pràcticament inacabables…

Etiquetas: ,