Durant tot el mes de febrer de 2019, Jordi Bertran presenta el seu espectacle ‘Circus’ al Teatre Gaudí, de Barcelona, un dels teatres alternatius de la ciutat que, junt al Tantarantana Teatre, més s’interessa pel teatre de titelles.
Els seus directors, Ever Blanchet i Maria Clausó, són dos coneguts pioners de les antigues Sales Alternatives, dos esforçats activistes del teatre que les han vist i viscut de verdes i de madures durant la recent història del teatre a Barcelona, i que es mantenen al peu del canó, contra vent i marea. Una ciutat dura pels qui insisteixen en mantenir-se fora de la cultura oficial. La seva aposta pel teatre d’objectes i de titelles ve de lluny, en ser, junt amb el Teatre Malic, el Tantarantana i la Fundació Miró, dels primers a programar espectacles de titelles per a tots els públics amb una certa regularitat durant els anys 80 i 90.
Jordi Bertran va oferir un dels seus últims espectacles més reeixits, en el que el veterà marionetista exhibeix les seves dots i el gran ofici escènic que té en una actuació en solitari en la que combina la marioneta de fil i uns números de clown que borda amb mestria i alhora senzillesa.
Hi ha una transparència especial en la manera d’actuar de Bertran, una actitud de comoditat, de franquesa i d’humilitat pròpia de l’artista que se sap recolzat pel domini de l’ofici i per l’experiència dels anys. Això li obra ja des del primer minut uns canals de comunicació directa amb el públic, que accepta una complicitat que no es demana ni es busca sinó que es dóna com natural i per sí mateixa. Crec que aquest és el secret sense secret del veterà artista titellaire, aquesta tranquil·litat que proporciona la feina feta de tota una vida. Però alhora, tampoc s’amaga la lluita constant amb els fils, mantenint la tensió d’aquest conflicte entre el marionetista i la gravetat.
Tres números basten per exposar aquest domini de la tècnica: el Somni de Charlot, l’amor musical i funambulesc entre els dos pallassos Fratel·lo i Titina, i el cantant rocker Toti, un clàssic de la companyia. Tres números que resumeixen i exposen les bases de la ciència del fil que practica Bertran.
De nou vaig comprovar aquest efecte gràcil i refinat tan característic del titella de fil, d’incorporar la verticalitat a la línia horitzontal del temps de la representació. Un efecte subtil i invisible però que es percep com una pinzellada de simple sensació filosòfica, suposant que això existeixi. En tot cas, un detall de perspicàcia perceptiva que neix d’una realitat incontestable: l’art de la marioneta és l’art de jugar amb la força de la gravetat des del refinament distanciat del fil que separa el titella de les mans del titellaire. L’actuació de Jordi Bertran, gràcies a la transparència i l’ofici del que gaudeix, permet que aquestes sagacitats ambigües a l’entorn del fil i la gravetat facin més evidents les interrupcions del temps lineal i l’obertura d’espais de llibertat, en els que la pressa ha deixat d’existir.
Per comprovar-ho, res millor que anar al Teatre Gaudí durant els caps de setmana d’aquest mes de febrer. Potser capti l’espectador, a més de gaudir d’un bon espectacle de titelles per a tots els públics, grans i petits, aquestes subtileses tan característiques com secretes de l’art del fil.
