Cartell anunciador de la primera pel·lícula de King Kong. Foto Rafael Castillejo

Sense res que envejar a Superman o a Micky Mouse o a Homer Simpson, –per posar tres exemples ben carismàtics sorgits del món de la ficció- el gran primat King Kong és un dels personatges més representatius de la cultura popular instaurada arreu del món.

El goril·la gegant ocupa el seu lloc principalíssim gràcies a les tres pel·lícules que al llarg dels anys han anat renovant la seva permanència i amb ella el mite etern de la bella i la bèstia.

1933.Un King Kong en blanc i negre anul·la l’atac d’un ferotge dinosaure del tipus pteranodon, alhora que protegeix la seva enamorada. Foto wall.alphacoders.com

A la primera pel·lícula, de l’any 1933, la bella Ann Darrow, el personatge femení sobre el qual el gran goril·la aboca tot el seu amor, era encarnat per l’actriu Fay Wray. A la segona, de l’any 1976, Ann era interpretada per Jessica Lange. I a la tercera, de l’any 2005, l’enamorament de King Kong es dipositava en l’actriu Naomi Wats.

L’actriu Jessica Lange, protegida i acaronada pel la gran mà de l’enorme titella King Kong. Fotobr.pinterest.com

Però no som aquí, en trànsit per les pantalles de putxinelli.cat, amb intenció de parlar de la gran criatura cinematogràfica, corporificada –pel·lícula a pel·lícula- mitjançant tota una panòplia de recursos per a dotar-la de la màxima aparença d’ésser viu, des dels efectes més artesanals als més tecnificats i robòtics.

És evident però, que el conjunt de mitjans per aconseguir que un ninot de grans proporcions passi de l’estatisme a l’animació, estan relacionats -poc o molt segons sigui la tècnica utilitzada- amb el món dels titelles i les marionetes. No és cap disbarat assegurar que els robots antropomòrfics de la darrera generació, venen a ser, en definitiva, titelles molt sofisticats.

2005. L’actriu Naomi Wats, en una situació força difícil! A la seva dreta, el “titella malvat”, amb intenció de devorar-la sense cap mirament. A la seva esquerra, el “titella heroi”, molt enamorat però potser massa voluminós i pelut pel gust de la noia…”. Foto clothesonfilm.com

Si substituïm la mirada cinematogràfica per una altra qualificable com a “inspecció tecnològica”, ben aviat arribem a la conclusió que les pel·lícules sobre King Kong, més que com a filmacions que puguin interessar-nos pel seu tema, argument, estil, o interpretacions, -deixant a banda l’empatia que en tot moment genera el drama de la bèstia- s’han de contemplar com una carrera de fons per aconseguir mitjançant una determinada  tècnica de construcció i acabats,  el goril·la més capaç d’impactar i commoure per la seva “humanitat.”

A les pel·lícules, King Kong és la materialització de tot un seguit d’invents, provatures, avenços, troballes, i sistemes diversos per a fer més orgànic i versemblant  –segons reclami la característica particular de cadascuna de les sequències- el ninot titella, o ninot marioneta, o barreja entre l’un i l’altre. Aquest repte en constant procés de superació, s’intensifica quan traslladem King Kong del cinema al teatre? De la pantalla a l’escenari?

2013. Escena del musical ‘King Kong’ estrenat en un teatre de Melbourne, (Australia) La imatge ens mostra la marioneta gegant en un dels moments on l’espectacle aconsegueix una atmosfera dramàtica i estètica més àlgida, impactant i comunicativa. Foto Jeff Busby

La figura destinada a ser protagonista d’aquest article és, efectivament,  un King Kong que va abandonar el que havia estat el seu territori: una estreta cinta de cel·luloide enrotllada;  per a instal·lar-se –ben visible i en tres dimensions- damunt l’ampli escenari d’un teatre australià.

La marioneta gegant de King Kong va protagonitzar un espectacle musical estrenat en un teatre de Melbourne l’any 2013. La producció però, havia començat a posar-se en marxa l’any 2007, sis anys abans de l’estrena.

L’objectiu més complex que tenien per endavant era, òbviament,  el disseny i construcció d’una marioneta gegant capaç de provocar -a l’hora de ser davant del públic- la màxima sensació de realisme. I ser capaç també d’expressar un ventall d’emocions, des de la tristor i l’abatiment a l’ira i la reacció ferotge.

La responsabilitat per aconseguir-ho va ser encomanada al constructor Sonny Tilders, i segons va declarar a la premsa, la seva font inicial d’inspiració va ser Hánuman, un déu mico que es venerat a la Indonèsia.

Una altra escena de l’espectacle musical ‘King Kong’ estrenat a Melbourne. Hi ha bona química entre els personatges d’Ann i Carl, mentre la marioneta gegant que encarna l’enamoradís goril·la, se’ls mira entristida i decebuda. Tal vegada amb gelosia… Foto Jeff Busby

El gran esdeveniment però, la notícia que renova i amplia, -una vegada més- la inextingible fama de King Kong, és el seu salt de continent a continent. És el viatge que en el 2018, el du d’Australia fins a Estats Units.

King Kong s’estrena a Nova York, en un teatre de Broadway! El sancta sanctorum dels espectacles musicals! Estrenar a Broadway ve a ser, per l’eco que suposa, com estrenar arreu del món!

La imatge per excel·lència, -sens dubte una de les més emotives- que s’ha mantingut en el trasmudament del cine al teatre, on se’ns mostra la gran mà del primat, sostenint afectuosament en el seu palmell la seva enamorada. Foto matthew-murphy

L’alçada de la marioneta és de 6 metres i té un pes de 900 kilos. Disposa d’un esquelet d’acer. L’esquena i els malucs estan modelats en forma de coverol, amb material de fibra de vidre. El pit i els abdominals son airbags inflables, sistema  que facilita la flexibilitat.

Els braços i cames son tubs que s’inflen  a alta pressió servint-se d’un motor hidràulic instal·lat a l’interior del cos. En aquest interior també hi ha 300 metres de cable elèctric. L’exterior, sense pèls, es troba recobert per una tela gris que aparenta pell. No cal dir que els habituals fils o cordills que belluguen les marionetes, en aquest cas han estat substituïts per cables d’acer i cordes de fibres de poliamida.

El cap és de fibra de carboni. Les dents, estan tallades en escuma escultòrica recoberta de resina pintada de blanc. Els ulls, -molt aconseguits- són d’una  fibra acrílica polida pel sistema d’esmerilat, el qual proporciona brillantor i sensació d’humitat.

Broadway. La presència constant dels manipuladors, situats a dreta i esquerra de la marioneta, es fa evident en aquesta escena. Foto matthew-murphy

Gavin Robins, acròbata i coreògraf, és l’encarregat de dirigir i coordinar la feina dels manipuladors que belluguen la marioneta a la vista del públic. Són un total de catorze. Damunt l’escenari, treballen deu   persones. Tres més, auxiliades per setze microprocessadors, ho fan des d’una cabina també visible pel públic. Un altre manipulador, s’encarrega de comandar una grua instal·lada a la part superior de l’escenari, la qual, en molts moments, executa la mateixa feina que en una marioneta de proporcions normals fan la mà i els dits del manipulador.

Com si fossin alpinistes practicant rappel i escalada,  els deu manipuladors d’escenari, homes i dones, pugen i baixen –servint-se de cordes- pels sis metres d’alçada de la marioneta,equivalents al  segon pis d’un edifici. És una manipulació molt dinàmica i constitueix per ella mateixa un espectacle visual i atractiu. Res però, eclipsa el protagonisme absolut de King Kong, res entorpeix la seva presència impressionant.

Una altra imatge on marioneta i manipuladors comparteixen escenari. Foto matthew-murphy

La veu de la marioneta, o dit amb més propietat, els seus selvàtics sons guturals -convenientment distorsionats i amplificats- són emesos en directe des de l’escenari,  per l’actor Jon Hoche.

Una diferència destacable entre la versió de Brodway i la de Melbourne, -diferència extensible també a les tres pel·lícules-  és el físic  del personatge d’Ann.

A Les quatre ficcions anteriors, la noia tenia un aspecte anglòfil: cabells curts i rossos, ulls clars, pell pàl·lida. En canvi, l’Ann Darrow de Broadway, interpretada per Christiani Pitts, té aspecte llatí o afroamericà: cabells llargs i negres, ulls foscos, pell bruna.

La nova Ann Darrow, no sembla impressionada per les considerables dimensions de la gran marioneta. Es diria que no li fa cap mena de por. Es diría que entre el goril·la i la noia existeix una bona amistat…Foto matthew-murphy

Aquest nou físic de la protagonista femenina és signe inequívoc de voler transmetre un discurs favorable al mestissatge, a la globalització, a la pluralitat  ètnica. És molt possible que aquesta transversalitat racial no hagi agradat gaire a Donald Trump…

El director d’escena a Broadway, no és el mateix que el de Melbourne.  Drew McOnie, abans d’acceptar fer-se càrrec de la posada en escena americana, va voler viatjar a Australia i comprovar personalment la presència i les possibilitats expressives de la gran marioneta. Li va semblar tan imponent i intimidatòria que no va trigar ni un segon a signar el contracte.

En primer terme, les siluetes del públic en contrallum. La marioneta “King Kong” en primera línia d’escenari, amb la boca oberta mostrant uns ullals amenaçadors.  Tota ella, de cap a peus,és una marioneta enfurismada. Són visibles els cables que li procuren estabilitat i mobilitat. Al fons, una projecció amb gratacels novayorquesos. Foto matthew-murphy

En aquest King Kong hi ha música i cançons originals de Marius de Vries i Eddie Perfect. L’adaptació teatral és de Jack Thorme. A dia d’avui, mesos després de l’estrena, l’espectacle es continua representant, sinònim indiscutible de la seva bona acollida.

No sabem però, si aquest guió i aquestes músiques seran recordades amb el pas del anys i es perllongaran en la memòria de la gent. Sí sabem, que la figura de King Kong perdurarà més enllà de pel·lícules i espectacles teatrals. La gran marioneta és un mite i els mites són immortals.

Un dels cartells publicitaris de la marioneta“King Kong” de Broadway. Foto kingkongbroadway.com

Un altre cartell del “King Kong” de Broadway. Promoció i publicitat són elements primordials en la difusió dels musicals. Foto Kingkongbroadway.com

Etiquetas: , ,