(Matija Solce, de Teatro Matita, fotografia de Pablo Caracuel)
Continuem amb la segona crònica dedicada als espectacles vistos a Palma, dins del Festival de Teresetes, en la que parlarem de les següents propostes: Pulcinella, de Teatro Matita; Roig Pèl-boig, de Mimaia Teatre, Bruixeries, de Teresetes Migjorn, i Gnoma, de la cia. Pea Green Boat.
Igualment farem referència a la presentació que es va fer de la nova Unima Balears, un pas important del sector de les teresetes de cara a incorporar-se a l’associació mundial dels titellaires, membre de la Unesco i la primera associació de teatre internacional creada al món l’any 1929. Unima Balears s’incorpora així a la Unima Federació Espanya, que agrupa les que ja existeixen en les diverses Comunitats Autònomes.
Pulcinella, de Teatro Matita.
Matija Solce és el músic i el gran artista titellaire que va presentar, amb les sigles de Teatro Matita, un Pulcinella que em va semblar una meravella, el resultat d’una reeixida recerca de la quinta-essència del personatge, quan aquest es redueix a una expressió sintètica capaç d’acollir en la seva mínima expressió el màxim de la potencialitat de tot allò que és Pulcinella. Cosa que considero un dels reptes més difícils del nostre ofici, tot i que no deixa de ser el cor íntim de l’art dels titelles. Anar a la síntesi, no per simplificar, sinó per carregar la forma mínima en un màxim de potencialitat expressiva i de suggeriment simbòlic.
Per aconseguir aquest efecte, s’ha d’anar a l’essència i a l’origen de la forma i del moviment, les mans en el cas dels titelles, més el ritme i la música, que estableixen la trama bàsica dels espectacles populars d’arreu del món.
Matija Solce ajunta mans, ritme i música i crea un Pulcinella que neix de la butxaca del titellaire. El seu teatret és l’acordió amb el que s’ha presentat l’intèrpret. La música que envolta l’aparició és la tarantel·la napolitana, de ritme diabòlic, que tant serveix per presentar a Pulcinella (ens indica el context i el lloc del seu naixement) com per extreure el verí de l’escurçó, si balles sense parar tres dies seguits. És com dir: si balles la tarantel·la, surt Pulcinella, personatge que es troba entre la vida i la mort. El seu vestit és un mocador blanc, i el cap una màscara negra. El dia i la nit junts, que neix com una excrescència paradoxal de la vitalitat màxima, la que sorgeix per oposició directa a la mort.
Per aconseguir aquest Pulcinella que ajunta mans, música, ritme diabòlic, i encarna alhora els principis oposats de vida i mort, de tot i res, d’opulència i de gana, s’ha de ser un artista excepcional tocat per la mà de les muses i d’Orfeu com a mínim, i actuar en una mena d’estat alterat de gràcia o de trànsit, capaç d’arrossegar el públic a la vivència de la unió dels oposats i del poder de jugar amb ells.
Matija Solce, per iniciar-se en l’ofici putxinel·lesc, va anar als orígens, és a dir, a Nàpols on va conèixer Bruno Leone per aprendre in situ l’art de les guaratelle. Ara bé, s’hi ha de sumar aquí la feina de depuració posterior que va efectuar a cavall de la seva formació i gran capacitat musical, i que l’ha permès arribar a aquest despullament màxim de la tècnica, que incorpora l’essencial però que és capaç de prescindir del mateix castellet i de tots els altres personatges clàssics, menys el gos i el monstre, que li permet l’acordió. Suficient per fer actuar les dues mans que en definitiva són els verdaders motors del drama dels titelles.
Les preguntes sobre la mort o la immortalitat del personatge són també essencials per establir el context bàsic de la història. Pulcinella és immortal perquè sempre pot néixer de les mans de qualsevol titellaire, o transformar-se en silenci o en música, com un nen del públic va respondre a la pregunta de en què s’havia convertit Pulcinella.
Matija Solce va donar al públic una lliçó sobre l’origen de Pulcinella, que per extensió és també l’origen del teatre, de la música i de totes les arts de l’escenari. I ho va fer des de la modèstia del simple titellaire i músic que actua per divertir-se i per divertir el públic, la senzillesa de qui arriba amb un simple acordió i les mans a la butxaca, i a qui li paguen per entretenir una estona a la quitxalla.
Sens dubte, una de les representacions de Pulcinella que més m’ha colpit i impressionat, pel fet de contenir l’ànima i l’essència del personatge i del drama-comèdia de les guaratelle. Admirable!
Roig Pèl-Boig, de Mimaia Teatre.
Havia vist una primera versió de l’última obra de Mimaia Teatre, una de les companyies més interessants i creatives del panorama titellaire del país, i haig de dir que ha estat ara al Festival de Teresetes quan he vist exposada tota l’extraordinària potencialitat d’aquestes dues grans artistes, Dora Cantero, encarregada del text i de la direcció, i Mina Trapp, autora de la música i constructora dels titelles, que han aconseguit en Roig Pèl-Boig una obra rodona i complexa alhora, cosa no sempre fàcil de trobar.
En efecte, Roig Pèl-Boig, a través d’una història senzilla d’un nen que viu als soterranis del món treballant en una mina i que vol sortir a la superfície, convida l’espectador, amb subtilesa i mà esquerra, a endinsar-nos en els oposats sociològics de la vida contemporània: interior/exterior, el visible i l’invisible, el que està a dalt i el que està a baix, el ric i el pobre. Per altra part, el tractament dramatúrgic incorpora la figura de l’autor, representat per Dora Cantero i la seva màquina d’escriure, que introdueix la relació veritat/mentida, ficció i realitat, dins de la història/fora d’ella, fins al conflicte final del titella, en Pèl-Boig, que vol tenir la llibertat de decidir els seus actes.
L’excusa per parlar de tot això és, com s’ha dit abans, la història d’un nen que treballa en una mina i no ha vist mai el sol. Però potser el verdader protagonista sigui la imaginació encarnada en les dues intèrprets i en una escenografia de múltiples caixons, cadascun dels quals representa una estança imaginària on pot sortir de tot: nous contes, interiors de cases o els personatges de l’obra. Per un d’aquests caixons també s’hi fica la música, que entra i surt del món real i de l’imaginari, en ser ella la que vesteix i fila amb el so tot allò que surt de l’escriptura de l’autora.
Però no només la música, també els espectadors estem convidats a seguir els meandres de la història, els moviments dels personatges, i el que és més interessants, les entrades i sortides del guió, les diverses ziga-zagues que la dramatúrgia en proposa, de manera que ens obliga a estar atents a allò que passa i no passa. És com si l’espectacle es mirés contínuament a sí mateix, posant la seva percepció como un element més a percebre.
Crec que és aquest procés d’auto-observació constant allò que eleva l’espectacle a un preciós exercici d’autoconsciència, de mirar i saber que estàs mirant, d’entrar en una ficció i adonar-te’n. Un procés que s’aconsegueix a través de l’escriptura i el joc dramatúrgic de l’autora. Una proposta de percepció que s’escapa del comú dels espectacles i ens permet entrar en zones de més profunditat cognitiva, que potser no sempre es té en compte desenvolupar per a públics joves. Un camí que Mimaia Teatre comença a tenir ja com un estil propi, i que interpel·la tant al nen com a l’adult. Així es va veure amb Adéu Benvinguda i ara amb Roig Pèl-Boig. Haurem de veure cap on ens portaran les seves properes aventures teatrals. De moment, val la pena gaudir de Roig Pèl-Boig, i la frescor d’una manera de fer teatre que conjuga la intel·ligència, la honestedat i una interpretació exquisida de les dues titellaires Dora i Mina.
Bruixeries, de Teresetes Migjorn.
Va ser una delícia veure al Pati de la Misericòrdia de Palma l’estrena d’aquest nou espectacle del tereseter Toni Masegosa Montserrat, un dels veterans titellaires de la illa a qui podríem considerar com el més genuí representant d’una manera popular de fer els titelles clàssics de tota la vida. Sembla que es diu fàcil, això, però per arribar aquí fan falta molts anys d’ofici i una resistència a prova de bales per sostenir-se en el temps amb la ingenuïtat, el tremp i la ment oberta de qui es deixa meravellar pel món per poder després meravellar amb les seves juguesques o les seves ‘bruixeries’, els espectadors.
Perquè les teresetes de Masegosa ens parlen d’això: d’una espontaneïtat honesta i alhora intel·ligent en la mirada i el fer dels titelles, sense por a tocar els temes clàssics perquè aquests són tractats amb la ingenuïtat que tant agrada i connecta amb el públic popular. L’emmirallament que constitueix sempre qualsevol espectacle de titelles transcorre aquí amb una fluïdesa espectacular, identificats els nens amb els personatges i les seves bromes i ficades de pota, personatges que viuen als núvols, ja que aquesta és la seva obligació.
Per aconseguir aquests efectes, el titellaire Masegosa Montserrat ha recorregut un llarg camí d’aprenentatge de l’ofici, l’indispensable que permet depurar el llenguatge i quedar-te amb l’essencial, sense buscar vel·leïtats virtuosístiques ni complicar-se la vida amb arguments rebuscats. En aquest cas, el centre d’atenció és el personatge del Bruixot Honorat que presenta el seu espectacle de números de màgia al públic. Trucs que li surten tots del revés, ja que del barret no surt el conill esperat però sí dos fantasmes: un de blanc que de sobte es converteix en negre. Com s’ho fa el titellaire, si només té dues mans? Aquests canvis tan ràpids del blanc al negre i del negre al blanc semblen impossibles… Clar que finalment sortirà el conill, Mr. Rabbit, que deixarà descansar una mica a Honorat per poder presentar el seus propis números…
Però el més deliciós és el desenllaç de l’espectacle, amb l’aparició d’una bruixa. Un s’imagina que hem arribat al clàssic número del bruixot bo i la bruixa dolenta, però en realitat el que veurem és l’enamorament dels dos, i la disputa entre els dos mags acaba en una bonica història d’amor. Aquella ingenuïtat i frescor de què parlàvem al principi es manté i s’eleva al final tot situant l’espectador en un registre de gràcia, d’estar volant pels núvols, sense en cap moment haver deixat de riure les ruqueries que diuen els personatges, els seus desgavells, els jocs de paraula i els meravellosos equívocs.
Una lliçó de teresetes ens va donar en Toni Masegosa Montserrat, amb la humilitat exemplar de qui simplement vol ser un titellaire sense altres pretensions que divertir i meravellar al públic. Un espectacle que el tereseter de Llucmajor va fer acompanyat de l’artista italiana Serena Cercignano que l’acompanyava en els efectes sonors. En acabar, els dos van cantar “El Lobito Bueno” de J. A. Goytisolo i Paco Ibañez, seguint aquesta tradició popular d’ajuntar titelles i música. Admirable al cent per cent!
Gnoma, de la companyia Pea Green Boat.
És sorprenent i quasi bé es podria dir que miraculosa la tan immensa varietat que l’art dels titelles ofereix als seus practicants, a l’hora de buscar les seves línies de síntesi que el caracteritzen com a llenguatge escènic. Gnoma, de la companyia catalana Pea Green Boat, obra escrita per Emilia Esteban Langstaff i Eduard Blanch Barbany i interpretada per Emilia Esteban, és un bon exemple d’aquesta necessitat d’anar a l’essència de les coses pel camí del despullament màxim.
Es podria dir que la companyia ha trobat el seu propi camí en elaborar un estil auster dotat d’un ritme pausat que busca connectar amb el públic més petit fora del brogit de les violències de l’entorn quotidià, sobre la base de sumar silenci, paraula, poesia, imatge i concisió, amb un acompanyament sonor que també busca els mateixos components d’austeritat rítmica i cromàtica.
Igualment l’escenografia, els titelles i l’entorn visual persegueixen idèntic despullament, amb una estètica que podríem quasi comparar a la japonesa, amb el bosc de branques polides que envolta l’escenari, com una mena de bosc abstracte a l’entorn de la simple taula que fa d’escenari.
També l’argument parteix d’elements senzills i sintètics: la casa que per dalt és un niu, i l’ou que conclourà la història. Els personatges són dos: el gnom Gwendolyn i l’ocell Matilda. Els envolten d’altres de secundaris, com els cucs dels que s’alimenta l’ocell, una guineu i la germana del gnom que celebra el seu aniversari. I el conflicte entre els dos és de convivència però sense que la sang arribi al riu. Ben al contrari, més aviat és un malentès de conducta, fruit del natural egoisme de l’instint animal, que una mala fe conscient i volguda. Això permet tractar el tema des de la serenitat, només trencada per la irrupció exterior de la Guineu, un carnívor impenitent que necessita menjar la seva ració diària de carn.
I així es despleguen la gràcia i les arts de l’espectacle, que aconsegueix captar, quasi bé es podria dir que hipnotitzar, els petits espectadors, en fer-los entrar pels seus conductes de síntesi poètica a través del calçador de la subtilesa i d’una suavitat distant i maternal, quasi com si s’estigués explicant un conte per induir l’oient a deixar-se arrossegar pels espais del somni i de la imaginació flotant, en els que prima la netedat dels contorns i les imatges d’una mirada feta de pau i serenor.
No és d’estranyar que Gnoma s’hagi convertit també en un preciós conte publicat per l’editorial Kireei en català i castellà, i per Éditions Moka en francès, havent rebut l’edició francesa el prestigiós premi literari Petit Angle 2018. Un conte que comparteix aquest mateix esperit de despullament sintètic i que per això és capaç d’arribar amb tanta facilitat a l’atenció dels nens. Felicitats!
Els titellaires de les Balears creen la seva associació d’UNIMA.
Dins les Jornades Professionals que tingueren lloc els dos primers dies del Festival, es va presentar la nova UNIMA Balears, una decisió important dels titellaires de les Illes d’associar-se sota el paraigües de la gran organització titellaire mundial que és la UNIMA.
Va presentar l’acte el veterà Biel Porcel, vocal de la nova junta, seguit del seu President, Toni Masegosa Montserrat, la seva secretària, Beatriu Solavilles, la tresorera, Aina M. Gimeno, i l’altra vocal, Andrea Cruz. Molt important i significativa va ser la presència de Gabriel Janer Manila, el gran escriptor mallorquí que tant s’ha interessat pel teatre de teresetes, una persona d’enorme prestigi que s’ha compromès estar al costat de la nova associació, per ajudar en tot el que faci falta als titellaires de les Balears. Igualment són socis d’honor el dibuixant Max i Toni Nadal. No podria començar amb millor peu la Unima Balears!
Això omple de perspectives i de possibilitats als professionals i no professionals que podran a partir d’ara rebre la informació sobre festivals, trobades, cursos, publicacions, congressos, a través de la Unima Federació Espanya que s’encarrega de vehicular tota aquesta informació i fer-la arribar als socis.
En efecte, els socis d’UNIMA gaudeixen de beques i moltes ajudes possibles de desplaçament pel simple fet de pertànyer a l’associació. Cada soci rep també la prestigiosa revista anual Fantoche i pot introduir amb llibertat la seva informació a la pàgina web de la Unima Federació Espanya: http://www.unima.es/
Una possibilitat que tenen oberta és la de col·laborar amb la Unima Catalunya que els últims anys ha consolidat la seva posició en el conjunt de les Unimes del país: http://www.unima.cat/
Molt interessants són els Congressos anuals, que se celebren sempre en una ciutat diferent de l’Estat, i que en els últims anys s’acompanyen de cursos, trobades professionals i espectacles. Igualment l’Escola d’Estiu que organitza cada any a un lloc diferent, Cuenca aquest any. Vegeu informació sobre les activitats de la Unima Federació Espanya a Titeresante aquí.
Sobre Unima Catalunya, vegeu més informació a Putxinel·li aquí.
