(Palau dels Marquesos d’Albaida, on es troba el MITA)

Volem parlar en aquest article del MITA, el Museu Internacional de Titelles d’Albaida, important centre de referència del sector instal·lat en un espai històric i únic en el seu gènere: el Palau dels Marquesos d’Albaida, un noble edifici de finals del segle XV immers avui en un procés de restauració integral, i que constitueix sens dubte l’edifici històric més vistós de la ciutat d’Albaida.

Cartells de les tres primeres Mostres de Titelles de la Vall d’Albaida.

L’existència d’un museu de titelles a aquesta localitat valenciana s’explica per una raó molt senzilla: el fet de que des de l’any 1985 es celebra a Albaida la Mostra de Titelles de la Vall d’Albaida, fundada per la companyia Bambalina Teatre en íntima col·laboració amb l’Ajuntament de la Vila. Sota la conducció d’un grup d’entusiastes titellaires, entre els quals hem de destacar a Vicent Vila i als dos germans Jaume i Josep Policarpo, que des del primer moment van tenir una visió àmplia i oberta de la seva professió, aquesta presència continuada en el temps va culminar un dia amb la creació d’un museu que institucionalitzava d’una manera nítida i intel·ligent la voluntat d’Albaida d’associar-se a l’art dels titelles. Què millor que un Museu, un espai dedicat al patrimoni titellaire dels professionals locals, però també de la resta del país i d’arreu del món, per mostrar les riqueses d’un gènere tan divers com és el dels titelles. Un museu que des de la seva inauguració, l’any 1997, no ha cessat d’enriquir els seus fons i d’ampliar els seus espais d’exhibició.

Atenció! Es tracta del primer museu de titelles obert a tot Espanya, el segon de la Península, ja que el Museu da Marioneta de Lisboa es va obrir deu anys abans, el 1987, també a càrrec d’una companyia, Marionetas de Sao Lourenço. En el cas d’Albaida, la companyia Bambalina ja a principis dels noranta va veure la necessitat de caminar envers aquesta direcció, i des de la finestra que els oferia la Mostra, van fer una crida a les companyies i les tradicions més importants de tot el món per recollir peces de cara al futur museu. Una crida que va tenir una resposta molt positiva, com es pot comprovar visitant el MITA.

L’any 2017, quan el Museu compleix 20 anys, hi van haver canvis en la seva direcció. Amb Jaume Policarpo dedicat plenament a la direcció artística de Bambalina Titelles, Josep Policarpo, encarregat fins llavors del Museu, és nombrat director de la Sala Escalante de València, cosa que l’obliga a deixar la direcció del MITA. Julia Rodríguez Martínez, periodista de formació i tècnica titulada de Turisme, que ja s’encarregava de les feines de comunicació i promoció, va ser nominada llavors nova directora. Un encert, en ser Julia una persona entusiasta i profundament emprenedora, ben entossudida a dinamitzar el Museu i a dotar-lo tant com sigui possible de tot allò que avui en dia necessita un projecte d’aquestes característiques.

Julia Rodríguez Martínez, Directora del MITA, i Josep Antoni Albert i Quilis, Alcalde d’Albaida, en la primera planta del Museu.

Compte Rodríguez amb una ajuda imprescindible: l’entusiasme i la bona disposició de l’actual alcalde d’Albaida, Josep Antoni Albert i Quilis, una persona que entén perfectament la importància de disposar d’una institució cultural com el MITA, que no és un simple contenidor de meravelles, que ho és també, sinó un projecte viu cada any revitalitzat per la Mostra Internacional de Titelles, que permet establir l’indispensable diàleg entre la rica però muda potencialitat energètica de les figures estàtiques d’un museu amb la vitalitat renovadora dels professionals que treballen el gènere.

Ben sabut és com avui en dia les localitats petites necessiten, per sobreviure i competir en el dinàmic mercat de les ciutats que volen aparèixer al mapa mundial de la rellevància, associar-se a projectes culturals capaços d’atorgar-li uns valors afegits potents i atractius. I què millor que fer-ho amb una art tan viva i dinàmica com és la dels titelles, abocada per la seva pròpia essència a una hibridació constant amb altres llenguatges i disciplines artístiques i escèniques, cosa que li dona una centralitat i un focus d’atenció en la cruïlla resplendent del pensar contemporani.

El Palau dels Marquesos d’Albaida.

El Museu ocupa bona part del Palau dels Marquesos d’Albaida, però no tot, ja que una ala del mateix encara s’ha de restaurar. Després d’efectuar la visita i sabent els projectes de dinamització que tant la seva directora com l’alcalde de la ciutat contemplen, seria bo que aquesta part del Palau s’incorporés també al Museu, a fi de permetre desenvolupar totes les seves potencialitats, que són moltes. No fer-ho seria, simplement, posar-se pals a les rodes o tirar-se un tret als peus.

És evident que avui en dia un projecte museístic s’ha de complementar amb els afegits vitals que li són avinents i indispensables, sobretot en el cas d’un museu dedicat als titelles, una de les arts més vives del moment: exhibició d’espectacles, cicles, publicacions, exposicions temporals, arxiu, testimoniatges, renovacions de patrimoni i la vessant formativa, potser una de les més importants. L’existència de la Mostra anual, avui en mans de
la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, garanteix sens dubte bona part d’aquesta dinamització, però li aniria molt bé al Museu disposar de més espai per desenvolupar activitats com són les de formació, arxiu, residències, assaig i producció. Esperem que l’Ajuntament i les forces vives de la ciutat, que han demostrat tanta intel·ligència estratègica, s’inclinin vers aquesta direcció.

Vestíbul i gegants.

S’entra al Museu per una porta lateral de la primera torre del Palau i de seguida un es troba en un espai de mides nobles i altes, un magnífic vestíbul on es troba la taquilla, de generoses dimensions, una maqueta gegant de la vila medieval d’Albaida, que permet veure com era els segles XIII i XIV, des de la seva refundació com a vila cristiana per Jaume I, el 1248. 

També el vestíbul acull els expositors de l’indispensable i sempre benvingut i desitjat merchandising, consistent en publicacions diverses i figures en venda. A destacar les reproduccions autoritzades dels principals personatges del Tirisiti d’Alcoi, obra de Sergi Olcina, autor també d’un gegantesc pessebre de 7,5 metres quadrats que inclou les més de 60 figures que apareixen en les representacions del Tirisiti.

El vestíbul compleix funcions d’entrada al Museu però acull també els gegants de la vila, amb les figures del Marquès i de la Marquesa, del moro i de la mora, de la parella del llaurador i la llauradora, i de l’alcalde i l’alcaldessa. Una presència plenament justificada, la dels titelles gegants populars que representen els arquetips històrics de la Vila, el seu vell passat moro, els nobles que la van fundar, els representants de la pagesia i l’autoritat civil. Curiós que aquesta última no tingui la categoria noble dels gegants sinó la més plebea dels gegantons, indicant amb l’estatura més baixa el seu caràcter de persones elegides pel poble, i desproveïdes per això de la magnificació protocol·lària dels arquetips històrics.

A manca d’altres sales disponibles, el vestíbul s’usa també per a petites exposicions temporals, com la que hi havia el dia de la meva visita, dedicada a la figura dels pallassos de la tradició del Wayang Golek, d’Indonèsia, amb quatre magnífiques peces i una col·lecció de textos que expliquen les característiques d’aquesta tradició, reconeguda per la Unesco com Patrimoni Cultural de la Humanitat. Una delicada i ben explicada exposició que serveix també d’aperitiu al banquet que li espera al visitant.

Primer pis: l’ampli món i les grans tradicions d’ombres i titelles.

Si pugem al primer pis del Museu, ens trobem amb la demostració d’una de les veritats més interessants i incontestables del gènere dels titelles: el fet de ser un llenguatge que es troba en totes les cultures i geografies del món. Des de que els humans vam esdevenir els anomenats Sapiens i vam sortir d’Àfrica per estendre’ns en totes les direccions del Planeta, les arts de la figuració animada i del desdoblament objectual és una constant que no ens ha abandonat en cap moment. Les pintures rupestres del Paleolític Superior apareixien animades pels llums d’oli que els donaven moviment, en estar pintades les figures sobre els volums i els relleus de les roques. Els entesos destaquen avui la importància de les ombres que proporcionaven aquests relleus i de l’animació de les figures dibuixades gràcies als llums d’oli.

Titelles africans de Togo. MITA.

Les cultures de caràcter animista i la pràctica xamànica que li és associada van tenir una enorme relació amb el món de les figures, que els bruixots animaven en els seus rituals de possessió i desdoblament.

Ninot funerari, Congo. MITA.

Són tradicions que encara es conserven en moltes regions del món, especialment a l’Àfrica, a Oceania i a Austràlia. També a les regions d’Amèrica on encara hi ha cultures indígenes precolombins.

Cap de titella, Congo. MITA.

El Museu d’Albaida té unes bones peces africanes que parlen d’aquest caràcter fetitxista i de possessió xamànica. La mateixa pràctica del vudú està basada en aquesta mena de projeccions animistes.

Titella del Wayang Golek, Indonèsia. MITA.

Aquest primer pis del Museu constitueix de fet una gran finestra a l’ampli món de la marioneta al llarg de la Història i de la Geografia. Hi són les tradicions del Wayang Golek i del Wayang Kulit, d`Indonèsia,  la riquesa del món xinès que compta amb poderoses tradicions en totes les tècniques conegudes: fil, guant, tija, ombres… Tot això es pot trobar al Museu, amb explicacions detallades de la procedència de les peces exposades.

Titella del Pakistan. MITA.

Tampoc podien faltar les marionetes del Rajastan i del Pakistan, una de les tradicions més interessants i encara vives que existeixen.

Finestra amb dos panells d’ombres: Teatre del Karagöz a l’esquerra i ombres xineses a la dreta. MITA

I per descomptat, el món de les ombres turques del Teatre del Karagöz, que apareixen en una finestra per poder-les veure a contrallum, junt amb una col·lecció de siluetes xineses.

Titelles xinesos. MITA.

Molt interessants són els titelles xinesos de guant, i uns altres quasi de mida humana, com una mena de màscares amb cos.

Titelles-màscares xineses. MITA.

En el primer pis també hi ha obres contemporànies de companyies rellevants, com el conjunt de marionetes del Teatre Tandarica, de Bucarest, a Rumania, sens dubte una ofrena d’aquest prestigiós teatre al Museu d’Albaida.

Titelles del Teatre Tandarica, de Bucarest. MITA.

O la bonica col·lecció de titelles del Punch and Judy anglès, d’una gran qualitat.

Punch. MITA.
Titelles del Punch and Judy. MITA.

No voldria deixar de citar els titelles de mà, més que de guant, del titellaire italià Claudio Cinmelli, molt ben exposats en unes mans-maniquís, titellaire que es va fer famós per les seves intervencions televisives on interpretava amb aquests titelles àries d’òperes conegudes.

Titella maniquí de Claudio Cinelli. MITA.

El segon pis: patrimoni local i actualitat valenciana.

Quan pugem al segon pis, les parets ens mostren la col·lecció de cartells de totes les Mostres de Titelles de la Vall d’Albaida que s’han fet fins ara, indicant la importància de mantenir aquest certamen viu, complement indispensable a la mateixa existència del Museu.

Cartells de la Mostra. MITA.

El segon pis està dedicat a les companyies valencianes però també als titelles de tot el país, amb presència d’algunes companyies importants.

Titelles de la postguerra. MITA.

I per començar aquesta tanda més actual i propera, els programadors del Museu ens proposen una preciosa col·lecció de titelles que abraça una àmplia època que va de 1930 a 1950, una etapa de la història dels titelles de la que ens han quedat poques obres, i per això la seva importància.

Titelles dels anys 30-40. MITA.

Estan distribuïts en dos grups, un que sembla anterior a la guerra, i uns altres clarament posteriors. Al seu costat, dos ninots de fira, així com un magnífic llop i un cocodril, cosa que ens indica com de semblants eren les tradicions arreu d’Europa.

Llop. MITA.

També hi ha titelles per jugar, fets de cartró pedra i que van marcar tota una generació.

Titelles per jugar. MITA.

I de seguida entrem en l’apartat de les companyies valencianes, amb peces d’una gran diversitat i riquesa icònica, demostració de l’alot nivell que ja des d’un primer moment van tenir aquestes companyies pioneres, iniciadores  de nous camins i noves tècniques escèniques.

Marioneta de Bambalina Titelles. MITA.

De Bambalina són els magnífics titelles del Fantasma de Canterville, de 1996, amb dues marionetes de gran impacte.

Teatrí del Teatre la Estrella. MITA.

Del Teatro de la Estrella veiem unes peces penjades en una paret on es mostra la gran vàlua d’aquesta artista pintora i titellaire que és Maite Miralles, que junt amb Gabi Fariza, un actor històric que de les més prestigioses companyies madrilenyes dels any setanta, es traslladaren els dos al món dels titelles.

Uns expositors ens mostren titelles d’una altra companyia valenciana de referència, l’Entaulat Teatre, amb peces provinents del muntatge ‘De la Terra a la Lluna’, de 1988.

Marionetes de la cia. Micomicón. MITA.

De las Palmas de Gran Canarias procedeix tot un conjunt de marionetes de gran valor artístic de la companyia Micomicón, que pertanyen a l’espectacle ‘El Saco de Strómboli’, de 1988.

Peces de ‘La princesa mala sort’, del Teatro Buffo.

Del Teatro Buffo, de Puçol, València, es mostren les peces fetes l’any 1986 pertanyents a l’espectacle ‘la princesa mala sort’, obra que va rebre importants premis, amb titelles fets per Empar Claramunt. Un tipus de titella innovador i geomètric, inspirat en les avantguardes futuristes del segle XX.

Marionetes de Bambalina. MITA.

De Bambalina ens mostren imatges de la primera formació de l’any 1981 i alguns dels titelles d’obres com ‘Moviscopi’ (1985) o ‘Ferrabràs’ (1987).

Marioneta de Lluerna Teatre. MITA.

Una altra companyia imprescindible que apareix en una de les sales del segon pis és Lluerna Teatre, de València, creada el 1989, que va obrir no fa gaires anys un teatre fixe a València malauradament tancat després de la mort de Rosa Navarro, fundadora de la companyia junt amb Josep M. Beltran.

Marioneta de Lluerna Teatre. MITA.

I tampoc podia faltar una marioneta d’un dels mestres titellaires més reconeguts que hi ha a València, Edu Borja, de qui es mostra una preciosa marioneta del 2007 que representa a un home en aguda fase de decrepitud alcohòlica, junt amb qui sembla ser la seva fidel companya, una mort ben vestida de capa amb caputxa i una falç a la mà.

Marioneta d’Edu Borja. MITA.

Espectaculars són els titelles carnavalescos de Josep Palanca, un polifacètic artista valencià nascut el 1934 i que sempre es va interessar pels titelles. Després d’una carrera d’actor, col·labora amb companyies com l’Entaulat Teatre i Nanà Teatre, fins que l’any 1990 funda la seva pròpia companyia: Els Titelles del Tío Palanca.

Mans articulades de Francisco Sanz. MITA.

Un dels puntals del Museu són els tres grans titelles i les dues mans articulades de ventrilòquia de Francisco Sanz (1872-1939), en tractar-se potser d’un dels més grans artistes d’aquesta especialitat, de qui existeix una preciosa pel·lícula on es veuen algunes actuacions i on s’ensenyen alguns dels mecanismes dels seus ninots.

Titella de ventrilòquia de Paco Sanz. MITA.

Un artista que representa tota una època d’esplendor teatral, ja que va actuar als principals teatres del país. Sens dubte una de les joies del Museu.

Titelles de Paco Sanz. MITA.

La Tartana de Madrid, que acaba de celebrar els seus quaranta anys de carrera artística, compta també amb una gran vitrina que conté titelles de diverses obres de mides considerables.

Ha volgut també el Museu tenir en compta aquesta especialitat titellaire que és el cinema d’animació amb ninots, ja sigui amb la tècnica del Stop Motion, o amb la dels muppets, interpretats en directe per actors manipuladors.

Ulleretes. MITA.

Destaca el personatge d’Ulleretes, que sortia en el programa infantil ‘Bona nit!’, molt conegut per la quitxalla valenciana i que disposa de la reproducció d’un dels platós on solia actuar aquest ninot.

Plató d’Ulleretes.

Si baixem de nou al primer pis, ens trobem amb una sala ben curiosa, dedicada a l’art del pessebrisme, que compta amb una important afició a Albaida. La majoria de les obres exposades reprodueixen paratges reals de la Vila, i destaca la reproducció d’un teatre avui inexistent, que es trobava en el mateix espai del Palau, anomenat Teatre de la Dominical, maqueta feta per Rafael Julià.

Teatre de la Dominical. Infern. MITA.

La seva particularitat és que disposa d’un escenari rotatori. Cada tres o quatre minuts, es tanca el taló, gira l’escenari, s’obre de nou el teló i apareix una escena diferent. Les dues escenes que es poden veure pertanyen segurament al que deurien ser uns Pastorets, amb una bonica escena d’infern i dimonis.

Teatre de la Dominical. MITA.

Hem fet un recorregut bastant complet però no exhaustiu, ja que seria impossible exposar en un article totes les meravelles que es troben en el Museu de Titelles d’Albaida. Un Museu que a través dels titelles, ens mostra com la nostra societat ha anat canviant al llarg del temps, no sols des d’una perspectiva global de la Història de les Cultures del Món, sinó també en la història més propera a nosaltres, des dels anys de la postguerra fins avui.

Marionetes de Txèquia. MITA.

Unes transicions d’estils i d’estètiques que ens expliquen la rapidesa dels canvis actuals però a la vegada també ens parlen de com l’art dels titelles es manté viu, en tractar-se d’un gènere de les arts escèniques que s’explica avui per la seva profunda interdisciplinarietat. Una característica que l’obra irremeiablement vers el futur.

De tot això ens parla el Museu Internacional de Titelles d’Albaida o MITA, de visita obligada per a tot aquell que estigui interessat en el món dels titelles.

Etiquetas: , , , , ,