(El Petit Geperut al Pavelló Mies van der Rohe. Foto de Christian Fuchs)
Es va poder veure el dissabte 21 i el diumenge 22 de setembre, dins del marc de les Festes de la Mercè 2019 de Barcelona, un insòlit i únic espectacle de marionetes de la Bauhaus, concretament les creades l’any 1923 pels estudiants d’un taller dirigit per Oskar Schlemmer, a càrrec del titellaire de Weimar, Christian Fuchs, responsable també de la dramatúrgia i la direcció.
Es tracta d’unes petites joies, exponents perfectes de l’estètica tant de la Bauhaus com del seu principal inspirador, l’artista Oskar Schlemmer, que després d’haver agafat cos durant el taller esmentat, mai van arribar a actuar ni se’ls hi va posar cap fil. Van haver d’esperar l’any 2015 perquè el titellaire Peter Lutzes les portés a l’escenari, tot i que de seguida van retornar a les seves caixes, després d’aquesta fugaç aparició als escenaris.
No ha estat fins ara, 95 anys més tard de la seva creació, que Christian Fuchs les va demanar per poder-les fer actuar de nou, en una proposta que, per seu encert dramatúrgic en la concepció de l’espectacle, li podem augurar una llarga vida.
I quin lloc millor, per veure-les actuar a Barcelona, que el Pavelló Mies van der Rohe situat a l’esplanada de la Font de Montjuic, una mena de temple dedicat a l’estètica dels dos arquitectes que el van crear, Ludwig Mies van der Rohe i Lilly Reich, dos exponents també de l’estètica de la Bauhaus? Dins dels actes que aquest any s’han programat per celebrar el centenari d’aquesta mítica escola (va ser fundada el 1919), la direcció de la Mies va decidir convidar aquesta petita llaminadura, un verdader bombó pels qui els agraden aquestes coses, durant les Festes de la Mercè.
Avantguarda i Tradició, sota la mirada estètica de la Bauhaus.
La gràcia de les marionetes creades pels alumnes d’Oskar Sclemmer és que encarnen personatges inspirats en la tradició del teatre de titelles popular alemany, que tenia per protagonista principal al famós Kasperl o Kaspar, però sotmesos a la mirada sintètica i geomètrica de la Bauhaus, que va generar aquell lema tan ben trobat del ‘Menys és Més’ que avui apareix fins i tot a les samarretes que porta la gent jove.
L’obra, titulada ‘El Petit Geperut’, és una referència indirecta, juganera i estilitzada a aquest gran geperut que és Kasperl, així com la majoria dels herois populars europeus (Punch, Polichinelle, Don Cristóbal Polichinela, Petrushka…, entre altres). Una estilització, perquè tot i mantenint un cert aire grotesc, el titella que el representa aquí és més aviat un geperut simpàtic i rodonet, reduït a un joc de formes simples a partir de l’esfera, en aquesta línia de l’època que buscava l’essencialitat formal.
Els geperuts escènics del teatre de titelles sempre s’han caracteritzat per riure’s de les professions serioses i dels poders. I això és el que van fer també els alumnes d’Schlemmer, amb els demés personatges que surten a l’obra: el sastre, la seva dona (personatge grotesc en la línia de l’estètica putxinel·lesca més cruel), el Metge, el seu Servent, el Comerciant d’oli, el Pregoner/policia i el Botxí.
Però la gràcia de la proposta és que en Christian Fuchs s’ha allunyat del llenguatge sempre barroer/cridaner dels titelles populars (impossible a més tractant-se de marionetes) i ha optat per una mise en scène delicada, subtil, buscant el llenguatge del cinema mut, amb l’obligat acompanyament musical d’un piano i una veu de narrador que va situant l’escena a través de frases curtes i molt sintètiques.
La música escollida són fragments de diverses obres de Paul Hindemith (1895-1963), contemporani per tant a la Bauhaus i que encaixa com anell al dit amb la idea entre cabaretera, titellesca i del cinema mut que li ha volgut donar el director. En la presentació a Barcelona, va ser el jove pianista Blai Manyé (estudiant avui al Conservatori de Glasgow) el responsable d’interpretar les difícils partitures de Hindemith, el qual se’n va sortir amb altes dosis d’excel·lència. Quant a la feina del narrador, qui subscriu aquestes línies va ser l’encarregat de posar veu a les paraules del breu text de l’obra.
Aquesta solució dramatúrgica de Christian Fuchs, que enllaça perfectament amb la senzillesa sintètica tant de les marionetes com de la història, permet a més que en els moments de música, mentre els titelles interpreten amb una mena de mímica concisa allò que fan, emergeixi la profunditat arquetípica de les situacions presentades les quals, malgrat els seu caràcter bufonesc, no deixen de ser escenes que parlen de la vida i de la mort, de la culpabilitat, la innocència i el càstig.
Així es va poder comprovar en les tres actuacions que es van fer a la Mies van der Rohe, aixoplugats en un dels interiors/exteriors del Pavelló, amb un públic entregat els rostres del qual indicaven a la perfecció aquesta doble i triple lectura que l’obra ofereix, entre l’humor, l’estètica, la música i el teatre, en una catarsis d’ intel·ligent ironia que no sempre és fàcil d’aconseguir.
El resultat va entusiasmar a tothom i, en acabar l’espectacle, pares i nens es van poder acostar a les marionetes per mirar-les d’a prop i treure les obligades fotografies.
Farem el mateix nosaltres a Putxinel·li, posant a continuació un darrere l’altre els 8 personatges de l’obra:
Els Personatges
