(Andrea Cruz y Naroa Galdós. Fotografía de Sara Serrano)

Dins del marc del If Barcelona, el Festival de Teatre de Titelles i Visual que té lloc a diverses localitats de la província de Barcelona (Santa Coloma de Gramenet, Sabadell i Barcelona – veure aquí), es va poder veure el divendres 8 de novembre, a la Fàbrica de Creació L’Estruch de Sabadell, l’espectacle d’Andrea Cruz, de Mallorca, ‘Las Hermanas Verán’, una coproducció de la seva companyia amb el IF Barcelona i el Teatre Principal de Palma.

Foto de Sol Olavarría.

Ballarina xilena instal·lada a Mallorca des de fa molts anys, Andrea Cruz és una coreògrafa i artista de referència a les Balears que en els seus últims muntatges ha apostat per situar-se a les zones perifèriques del gènere que li és més conegut, la dansa, amb la intenció d’incorporar en les seves propostes altres llenguatges escènics com són els titelles, la màscara i el teatre visual. A destacar l’obra ‘La Dulce Ingeborg, el Crimen de las Marionetas’ en la que aborda el misteri que envolta els últims dies de la marionetista alemana Ingeborg Shaffer, que morí assassinada l’any 1977 colpejada amb una màquina d’escriure, un crim encara no resolt (veure aquí). En aquella proposta, Cruz va creuar la dansa i el teatre de titelles amb solucions molt originals i atractives.

Foto de Frank Hübner.

Decidida a seguir explorant els camps del teatre visual i els conceptes de desdoblament que són intrínsecs a l’art dels titelles, Cruz s’ha embarcat en aquesta ocasió a treballar en conjunció amb la jove ballarina de Mallorca, Naroa Galdós, en un muntatge on explora la memòria i el món dels records a través de la relació de dues germanes d’edats contrastades, de les que no s’indiquen referents biogràfics explícits, i que deixa obert i lliure el camp de les interpretacions. Dues germanes que es troben en una casa familiar del passat? O es tracta de la mateixa persona que es veu a sí mateixa en la seva joventut, o en la seva maduresa, segons la mirada de cadascuna?

Aquest joc de dualitats personals es veu reforçat per l’ús que es fa de dues màscares molt particulars: el cap mort d’un cérvol del que només en queda l’esquelet i una esplèndida cornamenta (per a la germana madura) i el cap dissecat d’un cérvol jove de banyes curtes (per a la més jove). De nou aquí s’obre el ventall simbòlic de les imatges d’impacte que aconsegueixen les dues ballarines.

Fotografía de Sara Serrano.

I potser sigui el tema de la mort allò que sembla voler-se imposar en l’obra, representat per les dues màscares d’animals morts, com si es volgués explicitar als espectadors l’altre cara mortal de la vida, et trobis en l’edat que et trobis. Un ocell dissecat present en l’escenari durant tota l’obra ens indica igualment el destí on tots acabarem: posats en una vitrina o en la peanya d’algun museu familiar després de passar per les mans del taxidermista. És a dir, ben situats en el memorial d’algun panteó familiar.

Fotografía de Sara Serrano.

La joia de la vida porta sempre el seu costat mortuori, et posis com et posis. El mateix triomf de la vitalitat carnal que les dues intèrprets tan bé representen, especialment quan ballen nues entre núvols de fum, ens parla de la caducitat mortal de la carn, com si les ballarines fossin espectres de la memòria dels difunts d’algun cementiri emboirat. Uns difunts plens de desig de viure però condemnats a ser el que són.

Aquesta seria la lectura pessimista pròpia d’una mirada clarivident però barroca. Un barroquisme que les músiques emprades, moltes de Vivaldi o de Bocherini, confirmarien. Però ben sabut que allà on hi ha la mort, neix la vida, per la natural oposició dels dos conceptes que s’alternen en els seus estats. De manera que la visió de l’obra també es pot veure des del costat de la vida i el seu rebuig o la seva baralla constant amb la mort que s’amaga en la vellesa i la decadència del temps.

Foto de Frank Hübner.

Les dues ballarines, unides per unes estimulants coreografies i una il·luminació molt reeixida, van entusiasmar als espectadors que omplien L’Estruch, especialment pel suc que van saber extreure del contrast entre les diverses dualitats i els seus moviments posats en joc. Les imatges creades i la gestualitat emprada eren també els espais de la imaginació inconscient, fruit d’aquesta necessitat de donar forma, moviment i sonoritat a les imatges que apareixen quan somies. Un treball de recerca visual molt reeixit per part d’Andrea Cruz, i molt ben recolzat per la jove Naroa Galdós, d’una cabellera enlluernadora i fascinant.

El públic va aplaudir vehement el resultat de la coratjosa proposta.

Etiquetas: , , , ,