(Fotografia de Sara Serrano)

El Festival IF Barcelona de teatre visual, d’objectes i de titelles ha sorprès de nou al públic barceloní aquest dimarts 12 de novembre amb la presentació a l’Antic Teatre de Barcelona de l’espectacle ‘Human Form II – Puppets’, a càrrec de la ballarina japonesa Minako Seki. Ben coneguda en ser un dels principals referents de la dansa butō aquí i a tot Europa, Minako Seki ha comptat amb la direcció de Wolfgang A. Piontek, de la companyia Commedia Futura de Hannover.

Amb la sala plena de gom a gom, Minako Seki va tenir el públic atrapat des del primer minut quan els espectadors vam comprendre que no ens trobàvem davant d’un espectacle lleuger o a l’ús, sinó que la seva interpretació era de les que mai et deixen indiferent: una indagació profunda i d’una visceral radicalitat sobre l’autoconeixement a través de les micro-percepcions del propi cos, que busca com obrir-se a l’espai.

Fotografia de Sara Serrano.

Una indagació que té a veure amb un pressupòsit de partida: per a Seki, allò que l’empeny a moure’s és l’espai que l’envolta. És a dir, la voluntat d’actuar no emergeix d’ella mateixa, sinó que és l’espai allò que desperta, orienta i dirigeix el seu moviment. Una perspectiva de diàleg constant amb el buit, que necessita omplir-se de presències invisibles, d’espectres de la imaginació, perquè l’estimulin a alçar una mà  o a aixecar-se del terra.

Fotografia de Sara Serrano.

En el cas que ens ocupa, Minako apareix penjada d’un ganxo com si fos un ninot. I com un ninot comença a moure’s, el seu cos absolutament marionetitzat, atreta per aquest buit -que ocupem nosaltres, els espectadors-, un buit que actua el·líptic i que, en ser ella una marioneta penjada, de seguida li imaginem uns moviments concrets i la necessitat de que s’escapi del seu garfi.

Fotografia de Sara Serrano.

I és aquest buit ple de presències junt a la seva negació com a subjecte, allò que l’aboca inexorablement al titella, un ninot que penja tapat per papers de diaris. Les presències fantasmagòriques s’han concretat així en un titella de veritat, una presència inerta que tanmateix es converteix en el doble que la porta a viure tot un seguit de seqüències d’apropament i de rebuig, de joc i de voracitat, i que li revelen la seva humanitat i el seus rols de relació amb els altres. Impactant veure la seva transformació en un depredador voraç que es llança sobre el seu doble per posseir-lo i fer-se’l seu.

Fotografia de Sara Serrano.

Com ens va explicar la mateixa Minako Seki a la taula rodona que hi va haver el dilluns a l’Institut del Teatre, un dels seus objectius en aquest muntatge és el d’obrir un espai entre els oposats, en aquest cas, entre ella i el seu doble, el titella. Com es diu en el programa, Minako defineix el seu estil com Dancing Between, ‘un mètode coreogràfic elaborat a partir de l’exploració d’estats emocionals entre els límits de la realitat i la il·lusió, la consciència i la inconsciència’. I sens dubte és aquest Between l’espai on tenen lloc les metamorfosis que veiem a l’escenari, un espai alquímic de revelació i de transformacions, i, sobretot, d’autoconeixement.

Fotografia de Sara Serrano.

Compta Seki amb l’avantatge de procedir d’una cultura que té al seu si els secrets de la distància bàsica i fonamental entre la persona i el titella, entre el jo i el doble, una distància ben codificada per les diverses tradicions teatrals del seu país -el Bunraku, el Noh, el Kabuki o el Karakuri Ningyo- i, en la modernitat, per la ciència robòtica, tan avançada al Japó. Evidentment, des de la subjectivitat radical del Teatre butō, la ballarina trenca qualsevol mena de codificació, però no per això deixa de gaudir i explorar aquesta distància dels codis tradicionals, que li permeten capbussar-se en l’exploració alquímica i metamòrfica del Between. Un Entremig que en aquest cas es mou entre els meandres de la subjectivitat extrema que el butō situa als límits.

Fotografia de Sara Serrano.

És important, crec, posar paraules a l’espectacle vist a l’Antic Teatre, separant d’aquesta manera la visceral emoció i les idees que l’habiten, si no volem deixar-nos arrossegar per la irracionalitat visceral de les emocions posades en escena. Per a l’espectador, la distància del Between, són les idees, l’espai de reflexió i d’autoconeixement que omple i nodreix el Between de la nostra percepció del temps viscut de les emocions.

El treball de Minako Seki incideix de ple en tota aquesta temàtica del desdoblament, de la distància dels oposats que creen els dramatismes emocionals de la vida, com si obrís, amb els fòrceps del Teatre butō, aquest Between que no és res més que l’espai de la llibertat on és possible respirar i crear, és a dir, anar més enllà dels oposats i de les emocions bipolars: obrir i fer explotar el poliedre creatiu de les mil cares que conformen la nostra identitat.

Fotografia de Sara Serrano.

Un espectacle que treballa i obre el món de la marioneta vers un espai de creació i reflexió que bé podríem anomenar com el de la seva ‘subjectivitat ontològica’. Llàstima que no es pugui veure més dies! El públic, entusiasta, s’entregà a la profunditat de l’art de Minako Seki.

Etiquetas: , , , ,