(Els Bonecos de Santo Aleixo)

S’ha acabat el Festival IF Barcelona 2019 (del 6 al 17 de novembre) subtitulat aquest any ‘Figura i Cos’, indicant d’aquesta manera la temàtica principal dels espectacles programats. I s’ha de dir que la relació entre la figura, en les seves distintes possibilitats de materialitzar-se, i el cos humà, ha estat tractada des de molts diferents punts de vista, aconseguint en alguns casos arribar al nucli mateix d’allò que és l’essència del teatre de titelles, que bé podríem definir, entre altres denominacions, como una ‘art del desdoblament’.

Parlarem en aquesta darrere crònica del Festival de les propostes de Carine Gualdaroni, Inés Pasic i Macarena Recuerda Shepherd, així com de l’únic espectacle tradicional vist, els Bonecos de Santo Aleixo, aquesta meravella de més de dos-cents anys d’antiguitat que han mantingut viva els actors del Centre Dramàtic d’Evora, a Portugal.

‘RIDE – aproximació’, de Carine Gualdaroni.

Es va presentar a la nova sala del segon pis de l’Arts Santa Mònica, el divendres 15 de novembre, una mostra del treball que està fent la titellaire francesa Carine Gualdaroni, de la companyia Juste Après, en residència al IF Barcelona, en coproducció amb el TJP – Centre Dramatique National d’Alsace Strasbourg, La Nef de Pantin i Le Tas de Sable d’Amiens.

Foto Sara Serrano.

Es tracta d’una proposta que la directora francesa està elaborant en col·laboració amb el músic Jérémie Bernard i l’actriu Alice Masson. Diu el programa: ‘A partir de la doble significació de ride (en francès, arruga, en anglès, trajecte), la companyia francesa planteja un viatge a la poètica dels rastres sobre els rostres i els cossos’.

Foto Sara Serrano.

Una recerca que els espectadors presents en la demostració, una barreja de persones entre les que hi havia pares, nens de totes les edats i titellaires interessats en el projecte, vam veure el que bé podríem anomenar com un ritus de transició o de pas del temps.

Foto Sara Serrano.

La proposta escènica era molt simple: amb els espectadors asseguts al seu entorn, l’actriu havia de seguir un trajecte conformat per uns taulons posats en equilibri precari, en una mena d’estructura inestable, tota ella envoltada d’un mar de trossos de fang de modelar. Els taulons imposaven un ascens a l’actriu, que avançava descalça i amb molta cura per no perdre l’equilibri, mentre anava posant retalls del fang per entre els peus. Convidats a fer-ho, els nens li oferien molts d’aquests retalls, de manera que ben aviat el públic es va veure immers en l’acció de posar obstacles al seu pas.

Un trajecte senzill: creuar tota la passarel·la de taulons en ascens fins arribar a una petita plataforma en la qual l’actriu va començar a carregar sobre les espatlles trossos cada vegada més grans de fang. Tota ella tacada del roig de la terra, va seguir avançant en la direcció que marcaven els taulons, encorbada ara pel pes del fang que duia a sobre.

Foto Sara Serrano.

En tan sols quaranta minuts, Alice Masson va representar un símil del trajecte de la vida, de com s’inicia el recorregut amb la frescor de la joventut, i com el temps va posant impediments que t’obliguen a avançar a poc a poc fins que al final aquests obstacles ja no només te’ls trobes o te’ls busques pel camí, sinó que se’t carreguen a sobre, torçant la verticalitat vers la corba de la vellesa i de la mort.

Una metàfora que en certa manera és explícita -l’equilibri precari dels taulons i de tota l’estructura en paral·lel a la incertesa radical de la nostra època- i que alhora traspua de la pròpia acció. La música electrònica de Jérémie Bernard més la llum que la directora Carine Gualdaroni matisava  des d’un costat, van crear l’atmosfera d’atenció, quasi bé sacramental, ben sostinguda pel constant esforç de l’oficiant per no perdre l’equilibri, de manera que fins els nens més petits van quedar posseïts per l’aire de catarsi ritual que s’estava vivint.

Coloquio posterior con Carine Gualdaroni i Cesc Martínez. Foto Sara Serrano.

En acabar, i mentre els grans feien algunes preguntes a Carine Gualdaroni sobre el significat de la proposta, els nens, savis i ben conscients del que havien viscut, s’entretenien a interpretar ells també la part del ritus que els pertocava: cadascun amb el seu tros de fang, modelaven al seu aire i sense parar atenció a ningú, les seves pròpies construccions, és a dir, els primers esglaons del seu trajecte vital, sempre en constant precari equilibri, pels taulons de la vida.

‘Desde el Azul’, d’Inés Pasic.

Ja hem parlat diverses vegades d’aquesta obra mestra de la gran actriu-titellaire Inés Pasic, nascuda a Bòsnia i instal·lada al Perú, que als anys vuitanta  va conformar junt amb Hugo Suárez la famosa companyia Hugo e Inés, creadors d’un treball que ha marcat tota una època i un estil el qual ha tingut després molts seguidors. (Veure articles sobre Hugo e Inés a Putxinel·li aquí)

Foto Sara Serrano.

En l’actualitat, tant Hugo com Inés actuen en solitari, en espectacles molt personals que sintetitzen tota la seva feina al llarg dels anys, en la que han elaborat un sofisticat llenguatge expressiu amb la utilització del propi cos: mans, colzes, genolls, peus… Es tracta d’uns potents exercicis de desdoblament en els que la consciència es focalitza en una part del cos, que de sobte es separa del propi jo i n’encarna un altre, per a sorpresa del públic i del mateix executant, que es veu així multiplicat per múltiples personatges que li neixen com bolets.


Inés va actuar el dissabte 16 al Teatre Josep Maria de Sagarra, de Santa Coloma de Gramenet, davant d’un públic selecte composat de titellaires -el mateix director del teatre, David Marín, és un ex-component de la històrica cia. Txul·lapis, els quals havien acudit tots a aquella cita junt amb molts altres titellaires-, amb ganes de veure de nou en directe l’art de Pasic.

Foto Sara Serrano.

S’ha de dir que la seva actuació va entusiasmar al públic, instal·lats tots, actriu i espectadors, a l’escenari del teatre per garantir la proximitat que l’obra exigeix.  Es tracta d’un espectacle que malgrat haver-lo vist darrerament diverses vegades, sempre m’acaba emocionant, tal és la netedat del gest i l’alè que la presència d’Inés Pasic aconsegueix donar als personatges creats.

Foto Sara Serrano.

Inés, a més de la representació a Santa Coloma, va impartir un curs durant la setmana a l’Institut del Teatre, dirigit als alumnes de la casa i obert també a gent de tot el país. Amb una altíssima participació, el curs va transcorre amb una gran satisfacció de tots els alumnes apuntats. Vet aquí algunes de les imatges captades pel fotògraf Jesús Atienza durant una de les sessions.

Fotografies de Jesús Atienza.

Os Bonecos de Santo Aleixo, d’Évora, Portugal.

Sens dubte es tractava d’un dels plats forts del Festival, donades les escasses vegades que aquesta formació del Centro Dramático de Evora es desplaça fora de Portugal. Els Bonecos de Santo Aleixo, que van actuar a la sala petita del Teatre Josep Maria de Sagarra, a Santa Coloma de Gramenet, va ser una cita indefugible per als aficionats al gènere, que van aprofitar veure un darrere l’altre l’espectacle de Pasic i el dels Bonecos, el mateix dissabte 16 de novembre.

El Mestre António Talhinhas ensenya els Bonecos als joves actors del Centro Dramàtic d’Évora.

Amb l’ajuda del Consolat de Portugal -el Cònsol General de Portugal a Barcelona, el senyor Miguel Cruz Silvestre, va acudir a la representació, molt emocionat de veure aquesta joia del patrimoni tradicional portuguès a la regió barcelonesa-, els Bonecos van entusiasmar al públic de Santa Coloma, amb improvisacions i, durant els interludis de l’Auto de la Creació del Món, interpel·lant els espectadors, quan Mestre Salas, junt amb el seu col·lega el Padre Chancras, surt a escena per fer els seus comentaris i connectar amb el públic.

Els mateixos cinc intèrprets que fa ja més de trenta anys van rescatar aquesta tradició de les mans de l’últim titellaire que la mantenia viva, el mestre Antonio Talhinhas, de la localitat de Rio de Moinhas, són els que van actuar al Teatre Josep Maria de Sagarra: Ana Meira, Gil Salgueiro Nave, Isabel Bilou, José Russo i Victor Zambujo. De la formació original només mancava José Alegria, que ja fa anys va iniciar una carrera en solitari de titellaire.

Es poden considerar els Bonecos com una verdadera relíquia de les antigues formes del teatre de titelles popular que es practicava a la Península Ibèrica, amb marionetes de tija que es manipulaven des de dalt, abans del predomini del guant que s’imposà al llarg del segle XIX. Una modalitat en aquest cas de caire ‘rural’, restringida a la regió de l’Alentejo, amb uns titelles petits de talla de fusta que actuen en un teatret ‘raconer’ (es solien posar en els racons d’angle recta de les sales on actuaven) la boca del qual té uns fils fixes situats en vertical que serveixen per dissimular les tiges dels titelles.

Amb un ritme escènic endiablat -element característic  del llenguatge dels titelles populars portuguesos, com el mateix Dom Roberto-, les obres presenten una exquisida complexitat magníficament estilitzada amb uns textos i unes cançons que semblen provenir de la mateixa edat mitjana. Als fragments mig recitats i mig cantats dels textos de l’Auto de tema bíblic -La creació del Món, en aquest cas- s’hi succeeixen peces musicals com el famós ball dels àngels o lluminàries, amb les seves candeles enceses, o el divertit Fado Alentejano que canta un vell amb una jove enamorada, fado interpretat per Isabel Bilou i Victor Zambujo, així com els ja esmentats interludis parlats de Mestre Salas i el Padre Chancras.

Una relíquia escènica que s’emparenta molt llunyanament amb aquesta altra reminiscència patrimonial que és la Tía Norica de Cádiz, que des de les seves glòries del segle XIX ens ha arribat fresquíssima al dia d’avui. Malgrat les grans diferències estilístiques que tenen les dues tradicions, el repertori dels de Cádiz, compost d’autos i de sainets oberts a la improvisació, s’apropa molt al dels Bonecos de Santo Aleixo.

Gil Salgueiro Nave, José Russo, Victor Zambujo, Isabel Bilou i Ana Meira, després de l’espectacle. Foto de Sara Serrano.

El públic del Teatre Josep Maria de Sagarra es va deixar meravellar per la gràcia i la vitalitat d’una tradició que tot i venir de tan lluny, ens arribava amb una frescor absolutament contemporània. Una frescor que prové d’una banda del contrast entre els textos dels Autos, que traspuen els vells clixés religiosos i patriarcals d’abans de la Modernitat, i els textos improvisats que són capaços de parlar de la més rabiosa actualitat, i de l’altra banda, una ufanor quasi bé virtuosística que prové de la forma, del ritme, del colorit, de la preciosa i subtil il·luminació feta a base de llànties i espelmes. I, per descomptat, la música i l’extraordinari domini de la veu, la paraula, el cant i el ritme del que fan gala els cinc actors d’Évora, va robar el cor dels espectadors..

En acabar, el públic va ser convidat a veure els titelles d’a prop així com els les senzilles tramoies de darrere del teatret, mentre els generosos actors d’Évora ens explicaven tots els trucs i petits secrets que se’ns acudia preguntar.

¡Ay! ¡Ya!, de Macarena Recuerda Shepherd.

L’últim espectacle del IF Barcelona va ser aquesta original creació de Macarena Recuerda Shepherd titulada ¡Ay! ¡Ya!, una producció de l’Antic Teatre amb el suport del Govern Basc i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, del que ja n’hem parlat a Putxinel·li (veure aquí) i que es va poder veure a la Sala Hiroshima.

Foto Sara Serrano.

Amb interpretació de Macarena Recuerda Shepherd (autora de la idea) i de Idurre Azkue, l’obra, que ens costaria situar en algun gènere conegut de les arts escèniques, és una lúcida invitació a exercir la percepció com una pràctica necessàriament doble: les coses són i no són el que semblen ser, mentre alhora ens ratifica en aquesta veritat de saber que allò que percebem és més una il·lusió que la realitat que pensem veure.


Com diu el programa de mà, ‘a partir de jocs òptics i de l’escenificació de cossos impossibles i modelables, l’obra estimula la nostra imaginació amb l’objectiu de fer-nos percebre diferents realitats possibles. ¡Ay! ¡Ya! és un exercici sobre la construcció de la mirada i la percepció, a mig camí entre l’art visual i la performance.’

Foto Sara Serrano.

Va ser molt interessant el col·loqui que es va improvisar en acabar l’espectacle al vestíbul de la Sala Hiroshima, en el que estava present també Inés Pasic, en posar cara a cara dues maneres tan diferents d’utilitzar el cos: mentre Pasic busca sobretot l’efecte poètic i teatral dels seus diferents números creats amb una mà, un genoll o un peu, el treball de Macarena Recuerda Shepherd busca crear la il·lusió d’una metamorfosi del cos sense perdre però la figura originària d’on emergeix la il·lusió resultant. Clar que en els dos casos es manté la doble percepció, però mentre en Inés queda implícita en la imatge creada i en el rerefons humà i poètic de la seva presència, en el cas de Macarena la doble percepció és explícita i busca ser-ho.  

Foto Sara Serrano.

Penso que és en aquesta voluntat de provocar la percepció complexa i quasi bé desmitificada del trompe l’oeil creat amb els cossos de les dues actrius, allà on radica l’originalitat i la valentia de la seva proposta, potser buscant un tipus nou de teatre que posa l’èmfasi més en el fenomen propi de la percepció que no pas en el dels continguts. Una pràctica indispensable avui en dia per mantenir oberts uns espais interiors/exteriors on sigui possible la llibertat.

Col·loqui en el vestíbul de la Sala Hiroshima. Foto Sara Serrano.

Etiquetas: , , , , , , , , ,