Durant tota aquesta setmana té lloc a Alacant el seu 32 Festival Internacional de Titelles, amb diverses actuacions a Les Cigarreres, el centre cultural que ocupa l’espai on abans hi havia l’antiga fàbrica de tabac, un complex  grandiós d’edificis tots ells molt interessants. També les funcions es fan a altres espais de la ciutat, com el Teatre Arniches.

Parlarem en aquesta primera crònica d’un dels actes principals del Festival, la presentació del llibre de l’historiador dels titelles i del teatre especialment a Alacant i a tota la regió valenciana, Jaume Lloret i Esquerdo, que es titula ‘Els Titelles al País Valencià’ i que ha estat publicat per la Universitat d’Alacant.

Ángel Casado introdueix l’autor i els presentadors de l’acte.

Ens trobem davant d’una de les persones de tot el país que més s’ha dedicat a estudiar sempre sobre bases sòlides la història dels titelles. Junt amb Adolfo Ayuso i Paco Cornejo, constitueixen la tríada investigadora de més pes que en aquests moments indaga sobre la nostra matèria. És evident que n’hi ha altres -centrats en temes i localitats més concrets-, però la importància i la continuïtat dels tres esmentats fa que ens atrevim a parlar d’ells  amb aquesta contundència.

S’ha de dir que no és aquest el primer treball publicat per Jaume Lloret. Exclusivament sobre el món dels titelles -ja que compta amb molts treballs sobre el teatre a Alacant i sobre altres disciplines i tradicions locals- són coneguts els seus llibres ‘Els Titelles a Alacant’ (1997) i ‘Documenta Títeres’ (1999), a més d’haver participat en altres volums col·lectius amb diversos treballs, el darrer dels quals porta per títol ‘The Betlem de Tirisiti. A Nativity Puppet Play’ (en procés d’edició). Igualment ha col·laborat amb l’Encyclopédie Mondiale des Arts de la Marionnette (2009).

Figures en exposició del Betlem de Tirisiti, Alcoi.

La presentació es va fer ahir dimecres 4 de desembre al Centro Municipal de las Artes d’Alacant, a la plaça Quijano, amb una assistència de més de cent persones, entre amics, familiars i titellaires, que va omplir tot l’espai de l’entrada de l’edifici, on se solen fer exposicions. Va ser Ángel Casado, el director de Festitíteres i el culpable de que Jaume Lloret s’interessés pels titelles, com va explicar l’autor durant el seu parlament, l’encarregat d’introduir l’acte. Ángel Casado és un històric activista del món del teatre i especialment dels titelles, havent tingut al llarg dels anys diverses responsabilitats al si de la UNIMA Internacional, de la que ha estat Conseller en els últims decennis. Junt amb César Omar García -avui resident a l’Argentina-, van ser els fundadors de Festitíteres fa ja 32 anys.

Acte seguit, van prendre la paraula Josep Forcadell, director del Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant, Gabriel Sansano, autor del pròleg, i Virgilio Tortosa, doctor en Filologia Espanyola, Universitat d’Alacant. Els tres van actuar de padrins de Jaume Lloret, alabant les seves virtuts com estudiós i com a persona, així com els seus diferents treballs, alguns d’ells d’una gran importància, com és l’estudi exhaustiu efectuat per Lloret sobre la Casa de Comèdies d’Alacant, fundada el 1616, sent la més antiga d’Espanya la de València (1584).

Carro amb figures mòbils que sortí en una processó de València l’any 1662.

A continuació, es va iniciar la presentació a càrrec del propi autor, que va constituir de fet una curta però preciosa conferència, amb imatges del llibre projectades en una pantalla, sobre la història dels titelles a tot el País Valencià. Un relat que s’inicia ja en els primers temps de la Història, amb referències als rituals magicoreligiosos de l’Antiguitat, però que entra en matèria mostrant tot allò que se sap del llarg període medieval.

De fet, la singularitat i la importància del llibre de Jaume Lloret és que l’autor ha realitzat l’ingent esforç d’oferir-nos un relat complet que s’inicia amb l’època medieval per acabar en els nostres dies, atrevint-se a capbussar-se en les laberíntiques fases de la modernitat i dels temps finals del segle XX i inicis del s.XXI. Una feina fins ara mai acomplerta per cap estudiós, llevat del llibre de Paco Porras ‘Titelles’, per al qual Lloret i Esquerdo va mostrar la màxima admiració, malgrat les bases a vegades poc acadèmiques de Porras, però sempre fiables i transcendentals per reunir una informació llavors dispersa.

Jaume LLoret i Esquerdo durant la presentació.

Va explicar l’autor que el seu concepte de Titelles és molt generós, ja que abraça l’ampli ventall de figures de tota mena i dimensió susceptibles d’algun tipus d’animació. Citarem les seves paraules, que constitueixen una bona definició de les arts titellaires:

Els titelles engloben tota una sèrie d’espectacles que tenen en comú la utilització com a mitjà d’expressió de ninots, figures o qualsevol objecte susceptible de ser animat per uns artistes, que, amb la complicitat del públic, juguen a fer creure que els objectes tenen vida pròpia‘.

Inclou per tant el món dels gegants i dels nanos, de les bèsties festives i infernals, les celebracions litúrgiques que utilitzen escultures articulades, com el descens del Crist de l’Alguer, figura procedent d’Alacant, o el mateix Misteri d’Elx, els betlems articulats com el famós Betlem de Tirisiti d’Alcoi, les Mahomes, aquestes figures gegants que representen a un rei moro, les mateixes festes de Moros i Cristians, les processons de Corpus amb les seves Roques o conjunts escultòrics animats, les Falles i Fogueres (que el foc anima), i tots els enginys mecànics que s’han utilitzat  al llarg dels segles per entretenir o il·lustrar a la gent. Vet aquí la llista de mots apuntats per l’autor amb què, al llarg del temps, s’han anomenat els titelles de diferent manera en cada moment històric:

La figura autòmat de Calendura al campanari de l’Ajuntament d’Elx (s. XVIII)

‘bavastells, volantins, jocs de mans, retaules, betlems, teatrets mecànics, màquina reial, figurex corpòries, fantoches, putxinel·lis, ombres xineses, tutilimundi, autòmats, porritos, marionetes, ventrilóquia, guinyol, etc.’

És un univers d’una enorme complexitat al qual s’enfronta Jaume Lloret amb un extraordinari rigor, després d’haver passat hores i hores immers en les hemeroteques dels diaris o en els arxius històrics de la ciutat i del país.

També fa referència a la importància del període clàssic amb la irrupció de la Màquina Reial, nom amb el que s’anomenava el teatre de marionetes que es feia a les Cases de Comèdia -o Corral de Comedias, nom en castellà dels teatres del Segle d’Or-, de les que s’han conservat nombrosos títols de les obres representades. Un teatre ben estudiat per l’historiador Paco Cornejo, de Sevilla, i que utilitzava marionetes de tija semblants als actuals pupi sicilians.

La investigació de Lloret brilla encara més quan entrem al segle XIX i ens parla dels diferents gèneres que en aquella època van irrompre a la societat valenciana, des del teatre d’ombres, les fantasmagories, els pavellons d’autòmats, els espectacles de llanterna màgica i altres efectes òptics, les grans companyies estrangeres de marionetes de fil i, més endavant, els exercicis de ventrilòquia. Destaca València en aquest camp en haver portat al món a un dels més grans artistes mundials en la matèria, Paco Sanz, a qui dedica bona part del capítol sobre la ventrilòquia.

Titella de ventrilòquia de Paco Sanz. MITA.

A continuació dedica tot un apartat als titelles durant el període que va de 1900 a 1939, que titula ‘Les Arts del Titella: entre la crisi i la innovació’. Un capítol molt interessant en el que complementa les investigacions que també està duent a terme l’aragonès Adolfo Ayuso sobre aquest període. I el segueix el dedicat als titelles durant el Franquisme, un capítol d’una gran importància, ja que ens explica la davallada de les arts titellaires però alhora com es va mantenir la seva pràctica sotmesa als condicionaments polítics de l’època. Un etapa històrica que és la que ens haurà de conduir a la que s’inicia amb l’arribada de la Democràcia.

I és aquí on el treball de Lloret i Esquerdo es torna fabulós i arriscat alhora, en atrevir-se a plantejar una història dels titelles valencians en l’època actual -arriba fins a l’any 2018-, ficant-se de ple pel laberint dels nous grups que neixen, es mantenen o desapareixen, en un nombre cada vegada creixent, una necessitat peremptòria per aclarir el panorama professional valencià dels titelles d’avui.

Adolfo Ayuso intervé durant el col·loqui posterior a la presentació.

S’ha de dir que l’obra conté en les seves pàgines finals un index onomàstic, un índex de grups de teatre valencians i un índex d’obres.

Jaume Lloret i Esquerdo amb el llibre envoltat d’amics asssistents a la presentació.

Un llibre exemplar i una fita en la història dels titelles, no sols al País Valencià, sinó a tot el país, donada la gran quantitat de vasos comunicants que existeix entre regions i ciutats. Una iniciativa que tant de bo trobi els seus imitadors en altres zones del país, de cara a obtenir no sols una imatge del conjunt sinó el relat capaç de cosir l’espai amb el temps.   

Etiquetas: , , , , , , ,