S’ha estrenat aquesta setmana, del 20 al 23 de febrer a l’Auditori de Barcelona, l’obra Corpus, de Xavier Bobés, una trobada, com diu el programa de mà, ‘entre una peça escultòrica, un manipulador d’objectes i un músic’. Amb interpretació del mateix Xavi Bobés i de la violoncel·lista Frances Bartlett, que també signa la creació musical, han intervingut l’escultor Gerard Mas, Pep Aymerich en la construcció de l’espai escènic i CUBE en la creació lumínica. Corpus és una coproducció de l’Auditori de Barcelona i els Teatros del Canal de Madrid.

Si haguéssim de situar aquesta proposta de Bobés dins del còmput general de la seva obra, crec que hauríem de parlar d’un punt d’inflexió en el que vells temes de les primeres obres, centrats en la intimitat personal i en les dèries d’una individualitat que lluita per trobar les seves vetes pròpies d’expressió artística, són represos però per passar full dels mateixos, com si es volgués tancar un cicle i obrir-ne de nous, des de la distància de l’auto-observació conscient. Per altra banda, també s’abandona, almenys de moment, la temàtica de la memòria i de la mirada emocional envers el passat dels seus últims muntatges, ja que si una voluntat clara té Corpus, al meu entendre, és la creació d’un ritus d’una objectivitat austera i rigorosa, en el que per primera vegada aconsegueix Bobés col·locar el Temps, aquest gran tema seu, al centre de l’obra, per observar-lo des de la distància de l’observador que s’ho mira des de dins i des fora.

Una mirada, per tant, ni emotiva ni apassionada ni moralitzadora -llevat del moment de les monedes que no poden evitar denunciar una realitat- sinó que pretén l’objectivitat total del ritus quan aquest està acotat al mínim detall i a la mil·lèsima de segon, en una actitud observadora entre la meditació, la síntesi i l’atenció de l’entomòleg.

I tanmateix, allò que s’explica en aquesta llarga seqüència ritual que és Corpus, és la història de tota una vida, no en el sentit biogràfic, sinó allò que seria la vivència de la seva percepció, vista en un diàleg volgut amb realitats alienes, com és la canònica figura humana d’un cos nu, feta per Gerard Mas, i el teixit musical d’un violoncel interpretat en directe per Frances Bartlett. Ella és l’encarregada també, amb la música i la paraula, de posar la pàtina dels sentiments al fluir pictòric de l’obra. És a dir, a través dels miralls de la música, de l’escultura i de determinats objectes elementals.

I he dit fluir pictòric perquè l’altre component magistral de Corpus és veure com la llarga seqüència del temps despullat del ritus crea l’espai de la vida a través d’un paisatge, que l’oficiant i observador Bobés va composant al llarg de l‘obra. Temps i espai dialoguen així, en paral·lel al diàleg entre l’escultura i la música que estructuren el conjunt. Els signes emprats, d’un senzillesa extrema, permeten que els diferents elements es puguin creuar entre sí, escenografia, moviments de l’oficiant, escultura, objectes i música, creant un complex teixit d’intersecció, el qual sintetitza el Temps del que Bobés ens vol fer partícips en la seva percepció. Com veure allò que no es pot veure, sinó és a través del teixit que el mateix temps teixeix, amb nosaltres i el nostre viure?

Un punt essencial de l’obra, crec, és la importància subtil però ferma, que es dona al punt que constitueix el centre del cercle de la vida: un punt del que ja sabem per la matemàtica és un zero sense dimensions, és a dir, un no-res, damunt del qual Bobés hi col·loca la identitat. Es respon així d’una manera implícita a la pregunta que plana sempre en qualsevol interrogació d’aquest tipus: on és la identitat, en què es sustenta? La resposta apareix clara: en el no-res del punt sense dimensions que constitueix el centre del cercle de la vida. Un zero, un buit, és allò que sosté la màscara de l’ésser adult, motiu pel qual no hi ha manera de que l’humà madur, satisfet de si mateix, trobi la seva posició confortable i falaguera. Potser per això omplim aquesta identitat buida d’alguna cosa que li doni pes i valor, per poder-la mesurar i sospesar, de manera que la identitat es confon llavors amb el pes de la fortuna que hem aconseguit arreplegar al llarg d’una vida, generalment xifrada pel gruix del compte corrent.

Fotografia de Rebecca Simpson.

La mirada de l’entomòleg, però, ens revela que, a la fi i al cap, el buit s’acaba imposant quan la guardiola es trenca. És així com la màscara de la vellesa, que és la de la mort, apareix en substitució de la maduresa trencada pel buit. Però atenció, l’entomòleg aquí ha pactat amb el Temps, el qual li revela, a canvi de la submissió respectuosa del ritus, el seu secret: el centre, que és un zero, també és l’1 despullat que neix per imposar el seu univers.

Així acaba l’obra de Bobés, amb el triomf de l’1 recent nascut, fruit d’aquest pacte amb el Temps, el qual ofereix la seva circularitat per trobar sempre l’origen, la font inesgotable de vida, l’energia creadora que és capaç d’inaugurar mons diferents, sense els vells bagatges a les espatlles, el punt zero de partida que s’activa des de la llibertat màxima.

Podríem resumir l’espectacle Corpus de la següent manera: una obra sobre el Temps feta en clau geomètrica en una seqüència ritual d’auto-observació distant, entomològica i meditativa, a través dels miralls de la música, l’art i la matèria, que aposta pels valors de la creació de la vida quan aquesta s’emprèn des d’una identitat de punt zero que actua com un forat negre sempre a punt d’explotar en la llibertat creadora.

Chapeau!

Etiquetas: , , , ,